REDACCIÓ
Avui he estat dues hores amb els meus fills. Probablement no els tornaré a veure fins, si fa o no fa, d’aquí un mes. El reglament diu que els fills (grans o petits) només poden veure als seus pares dues hores al mes. Amb aquesta mena de normes, amb l’excusa de castigar al pare, en realitat castiguen encara amb més intensitat als fills.
Si l’objectiu de l’empresonament fos castigar a un pare, la llei diu quel’objectiu de la presó no és el càstig, sinó la reinserció, segur que hi ha moltes mesures possibles per adoptar que no impliquen un càstig pel fills. Així per exemple, a un pare empresonat se li pot restringir (o afegir) una hora de pati o de biblioteca cada dia o qualsevol altra mesura similar. Però, quin és el sentit d’impedir que uns nens, per definició absolutament innocents, puguin veure el seu pare només dues hores al mes?
I en aquest sentit, almenys avui, vull estalviar-me a propòsit, qualsevol distinció entre presos preventius i penals perquè tinc la sensació, encertada o no, que, en aquest moment i en aquest aspecte, resultaria supèrflua.
Prohibir que uns fills puguin veure més de dues hores al mes al seu pare em sembla tan innecessari (i tan difícil d’entendre i justificar) que espero, de fet, encara que potser sigui una mica immodestament, estic convençut, que tots els lectors que són pares entendran que, en aquest punt del text, senti la necessitat d’explicar-me davant dels meus fills. I, amb el vostre permís, així ho intentaré.
“Fills meus, potser afortunadament, ara sou massa petits per entendre perquè només podeu veure el vostre pare dues hores al mes. Potser el vostre pare no podrà veure com apreneu a llegir o escriure. Però aprendreu al costat de molta gent que amorosament compensarà aquesta absència. De tal manera que, un dia, podreu llegir aquesta carta, que el vostre pare us escriu ara, després d’haver estat amb vosaltres dues hores. Només dues hores.
Vull que sapigueu que he dedicat la meva vida a l’estudi i a la recerca, a l’escriptura, a la docència i a la representació política dels meus conciutadans. He cursat estudis en quatre programes de doctorat, he fet dos màsters i una tesi doctoral. He donat classes d’assignatures molt diverses a alumnes d’onze titulacions universitàries diferents. He escrit dotzenes i dotzenes d’articles de divulgació, centenars de programes de ràdio, articles d’investigació i un grapat de llibres.
He desenvolupat aquestes feines també en estades més o menys llargues a Roma, a l’arxiu Secret del Vaticà, a Cuba, a Brussel·les, a Estrasburg, Tòquio, etc. Com a professor, articulista, escriptor i representant polític, sempre he parlat, escrit i actuat en defensa de la justícia i de la dignitat humana. Sempre i sense excepció.
I això és així, perquè, tal com us donarà testimoni una infinitat de persones, el vostre pare és una bona persona, una persona honrada i treballadora, que estima fervorosament la bondat i a les persones. I que, enmig d’aquest amor, a qui estima més del món és a vosaltres i a la vostra mare.
Ara ja no us puc demostrar aquest amor tant com voldria i tant, com, sens dubte, mereixeu. Però aquesta mancança, aquest buit, serà satisfet de forma desbordant per una infinitat de mares i pares, de bones persones d’arreu, que conscients de la veritat, us tindran presents en les seves oracions, pensaments, salutacions, gestos i accions. Perquè coneixen, saben que el vostre pare està compromès amb l’amor i la dignitat i mai permetran que a vosaltres us en falti ni tan sols una gota.
A tots ell, m’encomano amb infinita confiança i amb la certesa absoluta que cercaran conjuntament amb vosaltres la felicitat, perquè si allò que justifica davant dels ulls de Déu i de la Humanitat és la persistència en fer el bé malgrat les dificultats, aleshores no tingueu cap dubte que estem plenament justificats.
Us estimo com tots els pares estimen els seus fills… i amb tota la modèstia, em sembla que una mica més.”
Oriol JUNQUERAS
Diputat electe al Parlament de Catalunya
REDACCIÓ
