REDACCIÓ
Ara que ve Nadal i tots som tan solidaris i comprensius amb l’altre, crec que el punt impossible i el que és possible del conjunt de les relacions dels éssers humans, haurien de coexistir però no per pensar-los un sense l’altre, sinó, perquè la seva coexistència, pogués dibuixar-los.
Mai haurien de ser pensats com una determinació absoluta. La diferència, sigui disminució o discapacitat, o qualsevol altra particularitat, comença en un mateix, i la contingència és una nota regular, un possible que ens suggereix un impossible, i ens adreça a tot allò que no es pot evitar.
El que anem a fer amb un subjecte, no és l’objectiu, l’objectiu és tenir en compte que per poder fer, no hauríem de menysprear la particularitat de cada subjecte en aquest fer. Vull proposar pensar una manera de fer amb l’altre, què sigui una manera de fer en nosaltres però amb l’altre, fixant-nos en quines són les nostres limitacions i no la de l’altre.
Les interpretacions del subjecte, respecte a qualsevol missatge és única, diferent de totes les altres, per tant la relació amb l’altre també és fonamental. De vegades la necessitat de resoldre, exclou la possibilitat de veure i per tant la de pensar. Detectar les possibilitats educatives, les respostes mitjançant l’acció educativa, mai repararan en la substitució. I no podem reemplaçar una no resposta per un acte, perquè èticament és reprovable, així com el control i la contenció.
Cal saber ubicar la demanda, així com saber què les trobades i els desacords que hi ha a les relacions, es resolen amb la conversa per fer marxar els monstres de l’absolut. I aquí dues preguntes, podem fer-nos càrrec de les discapacitats en un món ple de categoritzacions i prejudicis?, com podem fer resistència als innumerables escenaris de dificultat per albergar la diferència?.
Cal crear llocs comuns, on podem arribar uns i on poden arribar els altres, cal delimitar l’espai i límits de cadascú. A mesura que anem identificant i assenyalant els límits de les nostres accions educatives, naixeran les possibilitats i poder fer d’aquests actes una opció educativa. Com treballar amb el que tenim de diferent cadascú de nosaltres i amb les diferències d’una trobada?. En el buit que es produeix en la relació que tenim amb l’altre, cadascú de nosaltres alguna cosa hem de dir. Però mentre les institucions educatives, continuïn emparant-se en l’homogeneïtzació, fer-nos càrrec de la diferència serà una quimera.
Armand MEDINA
Educador Social
REDACCIÓ
