REDACCIÓ
A primers de mes, el Comitè Olímpic Espanyol va manifestar públicament la seva preocupació per la situació econòmica dels Jocs Mediterranis, afirmant fins i tot que les mancances en el pressupost operatiu n’amenaçaven la celebració. No és que no se sabés, és que una cosa així dita pel COE no feia més que reforçar la credibilitat de molts raonaments que s’han fet a la mateixa ciutat. Nosaltres fa temps que ho diem.
Posteriorment, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha fet saber coses contradictòries. S’ha mostrat d’acord a renunciar als Jocs si el 31 de juliol el Govern central no s’ha compromès a invertir més diners en aquest esdeveniment esportiu. Al mateix temps, manté la seva esperança que els Jocs s’acabin fent, i fins i tot xifra en tres milions d’euros els que pensa obtenir de patrocinadors privats en els pròxims dos mesos.
No cal dir que aquesta confusió no ajuda ni a la realització dels Jocs Mediterranis ni a una cancel·lació, serena i meditada, del projecte. Tinc la impressió que Ballesteros gesticula, amb l’esperança que l’escenificació i el soroll acabin fent sortir els diners d’alguna banda, no se sap ben bé com. Però la realitat és tossuda. Els comptes no quadren i els terminis se’ns tiren a sobre, si és que no han passat ja de llarg. I les decisions no acaben d’arribar.
Ara fa un any, en la sessió d’investidura del nou Ajuntament, ja vaig advertir Ballesteros que amb el seu optimisme no n’hi havia prou. Que aquests jocs podien ser una oportunitat si els diners arribaven a temps i l’esdeveniment deixava un bon llegat a la ciutat. Però que, en cas contrari, Tarragona es trobaria amb una altra hipoteca milionària que no pot assumir ni de bon tros. Per això el convidava a ser valent, a avaluar les xifres d’una manera realista i a dir que no, que així, en aquestes circumstàncies, sense diners ni sense un llegat tangible, la festa no es podia fer.
Ha passat un any i la situació, de fet, ha empitjorat. Perquè els diners segueixen sense arribar, mentre els organitzadors ha adquirit encara més compromisos i s’han licitat obres. Renunciar ara serà més car que haver-ho fet l’estiu del 2015, però encara sortirà a més bon preu que tirar endavant perquè sí i assumir tot el deute que es generarà.
Amb tot, en aquest moment el pitjor és la incertesa de qui hauria de tenir les coses clares. L’Ajuntament no pot emetre missatges contradictoris. L’optimisme oficial ha estat substituït per una mena d’ambigüitat no menys oficial. No pot ser que dissabte es doni a entendre que hi ha una mena d’ultimàtum a l’Estat perquè hi posi més diners i dilluns se’ns digui que uns altres diners, igualment hipotètics, procedents del patrocini privat, ja són en camí. Ens ho hem de creure, que les empreses donaran tres milions d’euros mentre el COE es prepara per tancar la barraca? I si arriben com per art de màgia i el Govern central no posa el que deu, què passarà?
Massa interrogants, massa irracionalitat. I tot, per voler mantenir fins al final una posició que, de fa molt de temps, es veia insostenible. Tarragona no pot contreure més deutes. A l’equip de Ballesteros no li demanem miracles. Però li exigim seny.
Arga SENTIS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
REDACCIÓ
