REDACCIÓ
Quan explico anècdotes que he viscut en primera persona i me n’adono que puc enganxar una rere l’altra sense esforç, que podria rememorar històries fins a la fi dels temps, fins i tot jo m’espanto a mi mateix. I davant de la cara de sorpresa dels meus interlocutors pel meu ampli currículum de vivències personals, normalment responc amb un petit acudit tan divertit com real: “És que jo als meus 59 anys no he viscut una vida, sinó tres o quatre”.
Tiro la vista enrere i la meva experiència vital em deixa a quadres: em costa creure que hagi estat capaç de fer tantes coses en tan poc temps. He visitat desenes de països en els cinc continents, he participat en múltiples actes culturals o reivindicatius, he posat en marxa infinitat de projectes, he estat en llocs que ni sabia que existien… Però si hi ha alguna cosa que em fa feliç i mai em podran treure és l’oportunitat d’haver conegut a milers de persones que m’han dedicat la seva atenció. Individus de prestigi mundial, però també subjectes anònims. Sempre m’he considerat un ésser social per sobre de totes les coses, i la humanitat a canvi m’ho ha recompensat amb moments inoblidables.
Moltes d’aquestes trobades han tingut lloc a través dels Premis Ones Mediterrània, els guardons que la fundació que presideixo celebra des de fa 21 anys, i que recompensen persones que protegeixen o difonen els valors del medi ambient i la cultura solidària. En aquestes dues dècades hem portat a Tarragona a persones molt interessants i he tingut l’oportunitat de mantenir converses relaxades amb ells, de beure’ns un cafè a la meva terrassa i parlar de la vida, de l’ésser humà, del medi ambient o dels conflictes mundials. Com a organitzadors hem tingut accés directe als guardonats, establint relacions que van més enllà de correus electrònics informatius o molestes trucades telefòniques de tres minuts. He pogut conèixer els éssers que s’amaguen darrere de la màscara mediàtica.
Aquestes experiències m’han portat a dues reflexions que vull compartir. En primer lloc, he comprovat que la gran majoria de persones reconegudes tenen un patró comú: la seva senzillesa. Com més importants són aquests homes i dones, com més grans són els reptes que han aconseguit, més humilitat m’han demostrat. Parlem d’éssers humans que a causa de la seva influència tenen un poder enorme, i que no obstant això no el fan servir per aconseguir els seus propòsits personals. Això és el que les diferencia i les fa especials, ja que estic fart de veure a personatges mediocres usant el seu poder exclusivament per al seu bé personal. Notareu que els menystinc amb totes les meves forces. Sota el meu parer, les persones que valen realment la pena són aquelles la grandesa de les quals resideix en la seva modèstia.
Un altre tret identificatiu que he observat entre els premiats -especialment en aquells que pels seus èxits són més mediàtics- és que tendeixen a recloure’s i prefereixen romandre en un segon pla. El motiu és simple: per la seva bondat no saben dir que no, però arriba un moment en què un no dóna per a més i cal donar un petit pas enrere. Això és una cosa que jo, a un altre nivell, també he experimentat. Per això m’he sentit reflectit moltes vegades en les seves mirades i actituds. Les persones més dures i valentes són també fràgils. I aquesta feblesa neix de la impossibilitat d’ajudar a tothom, de la tragèdia que és comprendre que no tot està a les nostres mans, que arriba un dia en què hem de parar perquè se’ns acaben les forces. És una fragilitat, en certa manera, digna d’aplaudiment. Una fragilitat que humanitza i, com la mort, ens iguala a tots en un mateix pla.
Tots aquests pensaments -així com altres que em reservo per a altres circumstàncies- assalten el meu cap durant aquests dies perquè hem començat a preparar un llibre en el qual anem a commemorar els 21 anys dels Premis Ones Mediterrània. Els capítols seran escrits per diversos guardonats (en representació dels més de 300 que han obtingut un Premi Ones) que brindaran la seva òptica personal explicant què va significar en el seu moment rebre aquest reconeixement. Ja ens han confirmat la seva presència persones de primeríssim nivell que de moment no desvetllaré, per allò de crear una mica d’expectació. Serà un llibre, en definitiva, a l’alçada d’uns premis que des de la modèstia s’han acabat convertint en un referent.
En el meu cas, a més d’escriure un capítol, també tindré la responsabilitat de recopilar les centenars d’anècdotes que les gales han deixat per al record. Poca broma: dins dels Premis Ones s’han creat (encara que també trencat) parelles, s’han engendrat nens, s’han fet bogeries que avui dia envermellirien la cara a més d’un… Pagarà la pena, encara que ara mateix reconec que m’estic sentint com l’Avi Cebolleta. Però no m’importa: és el preu que cal pagar per haver viscut tres vides tot i disposar només d’una sola.
Ángel Juárez Almendros
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
REDACCIÓ
