REDACCIÓ
“Uns premis de medi ambient de caràcter internacional a Tarragona? Però Ángel… és que t’has tornat boig?” Aquesta apàtica sentència –o similars- van ser una constant que vaig haver de suportar estoicament durant molt de temps, concretament mentre organitzava la primera edició dels Premis Ones Mediterrània, que va tenir lloc l’any 1995. Eren molts els tarragonins que pensaven que una ciutat modesta no podia acollir uns guardons d’aquest calibre. La sensació dominant era que aquest projecte semblava una quimera, una imprudència el destí més probable de la qual era el fracàs. No obstant això, tot i els auguris dolents, jo estava convençut que triomfaríem. El temps m’ha donat la raó…
El germen dels Premis Ones és la Trobada de Medi Ambient de Tarragona, una trobada ecologista per a tota Catalunya que es va convertir en un referent. El valor afegit de la Trobada de Medi Ambient va consistir en ajuntar en un mateix espai a tots els actors que interpretaven algun paper en el món del medi ambient, des d’entitats ecologistes fins al Seprona, passant per grups d’ecologia alternativa, empreses de reciclatge o artesans. En aquell moment, jo era el responsable de medi ambient a nivell nacional de les federacions d’associacions de veïns de Catalunya i de la FAVT. L’èxit clamorós de l’esdeveniment va espantar alguns companys de la federació, mentre que a mi em va motivar a anar una passa més enllà. Per aquest motiu, vam decidir crear juntament amb el meu equip de Riuclar la nostra pròpia organització ecologista: Mediterrània-CIE.
Quan la nostra associació començava a caminar, la idea de convocar uns guardons ja sobrevolava amb freqüència el meu cap. Fins que va arribar el Dia D dels Premis Ones, gràcies a una trobada amb qui en aquell moment era la meva imprescindible mà dreta, Esther Pàmies, i un dels meus més estrets i fidels col·laboradors, el periodista Tomàs Carot. Els tres vàrem convenir que la idea de posar en marxa uns premis que reconeixessin persones o col·lectius que treballaven en favor del medi ambient era molt atractiva, ja que trauríem a la llum iniciatives que degut a la falta de promoció estaven condemnades a l’anonimat. Uns mesos després vàrem demostrar que no hi ha projectes impossibles ni murs insalvables, perquè quan hi ha voluntat, tenacitat, fe i treball en equip, els somnis poden fer-se realitat.
Teníem un any per endavant per organitzar-ho tot. Les primeres dificultats van aparèixer aviat, i les vam resoldre el millor que vam saber. Hi havia tanta feina i érem tan inexperts… Afortunadament, van ser moltes les persones que ens van donar un cop de mà. Mediterrània comptava amb més de 300 voluntaris, i molts d’ells van ser bàsics per solucionar els problemes que es van presentar. I no puc deixar de destacar el suport incondicional que ens va prestar la llavors recentment creada Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat i el propi conseller, Albert Vilalta, qui a dia d’avui és l’únic soci d’honor amb el que compta Mediterrània. Sense tots ells, aquesta gesta hagués estat molt més complicada (o potser no hagués estat).
I així, passet a passet, caminant lents però segurs i superant tots els obstacles, arribem al 2 de juny del 1995, dia en què es va celebrar la primera edició dels Premis Ones Mediterrània. Ara que el temps em permet tornar la vista enrere sense res que demostrar, confessaré que l’organització va ser molt complexa, perquè mai abans havíem fet res semblant i érem pioners a Tarragona. L’esdeveniment, en tot cas, va ser un gran èxit, tot i que vàrem comprendre que en el futur hauríem de millorar moltes coses (com així vam fer). La primera edició dels Premis Ones va ser un màster en 24 hores que ens va ajudar immensament en els anys posteriors.
Vint-i-dos anys després, sota el meu prisma privilegiat, considero que els Premis Ones conserven l’esperit d’aquella primera edició, i a la vegada són totalment diferents. Han crescut, han guanyat fama i prestigi i s’han acabat convertint en un dels grans esdeveniments anuals de Tarragona, i això, a mi i al meu equip, ens enorgulleix de manera quantiosa.
De totes maneres, essent sincer (i no ho dic com una fanfarroneria), quan vam posar la roda a girar jo ja intuïa aquest creixement. Era conscient que els inicis serien durs però que al cap d’uns anys obtindríem la recompensa. No hi ha cap recepta màgica, sinó quatre ingredients que sempre m’han estat útils en tots els aspectes de la meva vida: voluntat, tenacitat, fe i treball en equip. Gràcies a ells, així com a l’ajuda de moltes persones, hem arribat fins aquí. Gràcies a tots per formar-ne part d’aquesta increïble aventura.
Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
REDACCIÓ
