ÁLVARO SOLÀ: La valentia de la discapacitat

Estic cansat de veure dia sí i dia també, publicacions o declaracions classificant la discapacitat com una malaltia. Res més lluny de la realitat. La discapacitat és un fet circumstancial en la persona, que pot néixer amb una discapacitat o patir una discapacitat sobrevinguda.

Si es pren com a referència la definició clàssica de discapacitat, totes les persones en algun moment de la seva vida presentaran algun tipus de discapacitat, relacionada amb restriccions o absències de capacitat per desenvolupar tasques quotidianes, això seria una discapacitat transitòria.

Quan aquesta restricció o absència de capacitat té caràcter persistent, aleshores ens trobem davant de persones susceptibles de valoració de discapacitat.
Què és ser valent? Ser valent no és no tenir por. Ser valent és fer el que creus que has de fer, malgrat la por. Perquè la por no és més que el nostre instint més primari de supervivència, i sobrevolar-lo, una de les formes més refinades de superació personal. Fer el que has de fer. Ni més ni menys. Tant de bo fos tan fàcil de fer com de dir. Però, és clar, aleshores tots seríem uns valents, i no és el cas. Ser valent implica donar la cara. I si convé dir-li a algú el nom de porc, fer-ho (de forma educada) mirant-lo als ulls

Ser valent és deixar la feina i emprendre el vol per lluitar per un futur millor per a tu i els teus fills, malgrat la por, la incertesa i la distància. Això és ser valent. Quantes vegades hem somiat de deixar-ho tot i començar de zero a l’altra punta del món? Quantes vegades hem tingut la certesa que no ho farem mai?

Mentre els valents fan veure que no tenen por, i fan el que creuen que han de fer, la majoria de nosaltres ens conformem a anar sobrevivint en una tebior plena d’inèrcia anomenada rutina que ens ofega en el pou més profund. Absolutament legítim i necessari per a la pervivència de l’espècie, però molt poc prometedor per a la història de la humanitat.

Jo admiro, a unes quantes persones, mitjançant la discapacitat, intenten superar-se. A aquestes persones els hi devem el seu exemple, que ens impulsa, a ser referents, no egocèntrics, de vida i de conducta pels que tenim a prop.

Álvaro SOLÀ