REDACCIÓ
Tinc 56 anys, encara que com la majoria m’ho he de recordar per no pensar que tinc 20 menys. Tinc parella i dues filles de les quals presumeixo sempre que puc. Sóc el quart de cinc germans, amb els que vaig aprendre a compartir, cooperar i competir.
Del meu pare he heretat la consciència política i l’autoexigència. De la meva mare el bon humor. I dels dos, la capacitat de treball. Entre tots els adjectius que em poden definir suposo que el que destaca per sobre de tots és el d’optimista. Sempre busco la part positiva de les coses.
Em centro més en la solució que en el problema. Sóc impulsiu i resolutiu, combinació explosiva, tant per bo com per dolent. M’equivoco bastant i ho sé reconèixer, però també és cert que els problemes deixen de ser-ho ràpidament. Els que millor em coneixen diuen que sóc imaginatiu i simpàtic. A vegades suposo que en excés. Em prenc massa confiança amb la gent que acabo de conèixer. Això també em perjudica personalment, ja que inicialment tothom sembla bo. Sóc un enamorat del ciclisme i de l’atletisme.
És fàcil trobar-me seguint una etapa del Tour. Però sobretot, m’agrada més fer les coses que veure-les o que més les expliquin. Per això quan puc em perdo a la muntanya, sigui caminant o en bicicleta. Era un gran lector quan tenia més temps i m’agrada escriure. Ballo com un ós i sóc pintor de rodet, per això admiro a les persones que sí que tenen qualitats artístiques. En la feina no tinc límits, sóc hiperactiu. Dormo 4 o 5 hores diàries. Sempre busco moments per no fer res però de seguida m’avorreixo.
visto desde El Retrovisor
El periodista Félix Alonso, convertido en político y ahora (de nuevo) candidato a diputado, es una delicatesen dentro del cesto político territorial. Su cultura política es intuitiva, solidaria, ben humorada, imaginativa y eficaz. Muy pocas veces regalo elogios y cuando lo hago, acompaño el regalo de algunas dosis de bilis para compensar, pero en el caso del Félix no hay cara oculta: como persona y como político es todo espontaneidad y naturalidad. Viendo la grisácea mediocridad de nuestros políticos más conocidos en el territorio, el alcalde de Altafulla es como la brisa fresca matinal.
Pero – ay, ese “pero” de siempre – no me gusta verlo en Madrid. Allí estropean a los políticos buenos y a los buenos políticos. Fíjense en Ferran Bel que prometía ser valor al alza y se ha aristocratizado abducido por la villa y corte. Félix Alonso nos gusta a todos y todas – me dicen que más a todas, picaronas – porque le adivinamos la inocencia del político que se mueve por valores, convicciones y corazonadas. En Madrid les meten la bicha mala de la política y ya quedan afectados de por vida. Félix padecerá la misma fatalidad. Que la suerte le acompañe. Espero que no se deje contagiar per la imbecilidad que protagoniza una gran parte del panorama política de esta república bananera que se llama España.
REDACCIÓ
