Un dels pitjors estats d’ànim que podem tenir com a societat és el de la resignació. Igual com passa a la vida, quan en política tires la tovallola s’ha acabat la partida. “Game over” que dirien els més joves. Així, lamentablement s’ha estès entre una bona part de la ciutadania la convicció que la majoria absoluta del PP és quelcom inamovible que els deixa les mans lliures per fer i desfer (i mai millor dit això de desfer) durant encara dos llargs anys i que no podem fer res per aturar les retallades. Això no és ben bé així i ara acabem de tenir-ne un bon exemple. Una de les darreres insensateses del govern de Rajoy i companyia, en la seva croada insaciable per retallar serveis i prestacions sanitàries i socials, era el copagament de les ambulàncies i de les pròtesis incloses les cadires de rodes. Així, si un malalt de diàlisi o un malalt crònic o fins hi tot algú que ha de desplaçar-se a fer rehabilitació, els senyor del PP consideren que s’ho han de pagar o copagar-ho de la seva butxaca o sinó renunciar al tractament. Una mesura al costat de la qual la senyora Merkel sembla una perillosa radical d’extrema esquerra…
Doncs bé, gràcies a la pressió ciutadana i al rebuig unànime de totes les forces polítiques i d’associacions mèdiques i de malalts crònics, el PP ha hagut de fer marxa enrera i abdicar, almenys de moment, d’aquesta nova i brutal tissorada. El mateix Consell d’Estat ha emès un informe en el què s’afirma que aquest copagament no produeix cap estalvi, ans el contrari, que el dispositiu que s’ha de crear per recaptar-lo costaria més que els diners que es pretenen cobrar i fins hi tot més que el serveix mateix. A aquest nivell tan absurd han arribat els que fa dos anys prometien “más trabajo y menos impuestos”. En fi…
Núria SEGÚ
Diputada del PSC al Parlament de Catalunya
(Llegeix l’article complert a +Actual, pàgina 29)