REDACCIÓ15 Febrer, 201715 Febrer, 2017 | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa
Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
xxx Partners
REDACCIÓ15 Febrer, 2017REDACCIÓ15 Febrer, 2017
La visita del secretari d’Estat per l’Esport va frustrar les meves expectatives, sobretot amb relació a la celebració dels Jocs Mediterranis. Confiava que José Ramon Lete portaria quelcom més que unes estudiades paraules de compromís per part del govern central. A hores d’ara, els Jocs del 2018 – que haurien de celebrar-se el 2017– ja no necessiten paraules, requereixen més implicació de l’Estat i, sobretot, diners. Una partida pressupostària que no acaba d’aparèixer, malgrat les bones intencions i els actes de fe de l’executiu espanyol.
El secretari d’Estat demana «una mica més de paciència», quan és conscient que s’està esgotant. Continuo pensant que els Jocs Mediterranis són un projecte frustrat.
Els falta un líder amb capacitat de fer bullir l’olla, reclamar a l’Estat una definició clara i entusiasmar la ciutadania. Fins ara, ningú no ha estat capaç de fer-ho. Només hem vist com lluïen la figura del rei d’un costat a l’altre sense cap concreció econòmica. Tothom espera que els Pressupostos Generals de l’Estat prevegin una partida destinada als Jocs, però què es farà en el cas que no s’aprovin els comptes de l’Estat i se’ls hagi de prorrogar?
Insisteixo que l’alcalde de Tarragona ha de començar a plantejar-se seriosament la possibilitat de renunciar als Jocs si a l’abril no hi ha una resposta econòmica per part de l’Estat. Potser és l’hora de plantar cara i tirar pel dret. No podem permetre que aquesta incertesa continuï, només per satisfer interessos (poc explicats) del Comitè Olímpic Espanyol i ineptitud per part del comitè organitzador.
Fins ara, l’Estat només vol controlar uns jocs que poden ser catastròfics pel futur polític de l’alcalde Ballesteros i poc recomanables per a la imatge de Tarragona. Els meus dubtes no s’han esclarit amb la visita del secretari d’Estat, insisteixo.
La visita del secretari d’Estat per l’Esport va frustrar les meves expectatives, sobretot amb relació a la celebració dels Jocs Mediterranis. Confiava que José Ramon Lete portaria quelcom més que unes estudiades paraules de compromís per part del govern central. A hores d’ara, els Jocs del 2018 – que haurien de celebrar-se el 2017– ja no necessiten paraules, requereixen més implicació de l’Estat i, sobretot, diners. Una partida pressupostària que no acaba d’aparèixer, malgrat les bones intencions i els actes de fe de l’executiu espanyol.
El secretari d’Estat demana «una mica més de paciència», quan és conscient que s’està esgotant. Continuo pensant que els Jocs Mediterranis són un projecte frustrat. Els falta un líder amb capacitat de fer bullir l’olla, reclamar a l’Estat una definició clara i entusiasmar la ciutadania.
Fins ara, ningú no ha estat capaç de fer-ho. Només hem vist com lluïen la figura del rei d’un costat a l’altre sense cap concreció econòmica. Tothom espera que els Pressupostos Generals de l’Estat prevegin una partida destinada als Jocs, però què es farà en el cas que no s’aprovin els comptes de l’Estat i se’ls hagi de prorrogar? Insisteixo que l’alcalde de Tarragona ha de començar a plantejar-se seriosament la possibilitat de renunciar als Jocs si a l’abril no hi ha una resposta econòmica per part de l’Estat. Potser és l’hora de plantar cara i tirar pel dret. No podem permetre que aquesta incertesa continuï, només per satisfer interessos (poc explicats) del Comitè Olímpic Espanyol i ineptitud per part del comitè organitzador.
S’ha acabat l’hora de la diplomàcia i del bon comportament per començar a fer exigències abans que sigui massa tard. Ha arribat el moment de posar-se les piles i cercar els professionals indicats per dur a terme aquest projecte olímpic. Fins ara, l’Estat només vol controlar uns jocs que poden ser catastròfics pel futur polític de l’alcalde Ballesteros i poc recomanables per a la imatge de Tarragona.
Els meus dubtes no s’han esclarit amb la visita del secretari d’Estat, insisteixo.
Ricard CHECA
Director del digital ‘La República’
REDACCIÓ15 Febrer, 2017Santiago Castellà, conegut i prestigiós professor universitari, ha decidit, tal com hem publicat, fer un endavant i postular-se com a primer secretari de l’Agrupació Socialista de Tarragona.
En una missiva enviada als militants, Castellà diu que es presenta “amb una clara voluntat renovadora i un gran desig d’unitat i fortalesa”. A més ho fa amb els ulls posats en “recuperar l’orgull de ser socialista” i “construir” un espai “més ampli” capaç de protagonitzar “polítiques de transformació i progrés”.
Fent servir el lema de la República Francesa (Llibertat, Igualtat i Fraternitat), l’aspirant a primer secretari dels socialistes tarragonins assegura que, plegats, és possible del PSC “un nou partit capaç de representar políticament els interessos de la majoria social”, apostant per un futur “més just i amb més i millors oportunitats”.
En la carta enviada a la militància, Santiago Castellà reconeix que la seva candidatura pot sobtar perquè “no sóc una persona amb una llarga trajectòria en processos orgànics”, però remarca que té molta experiència en política com a professor universitari i activista social.
El candidat socialista pugna per la unitat i defensa la necessitat de “contagiar-nos de la il·lusió” per aconseguir que el debat i la construcció de propostes siguin el motor del partit. “Som ara més necessaris que mai”, subratlla, tot recordant que, des de fa temps, molts ciutadans s’han sentit abandonats pels partits polítics, alhora que eren fustigats per una virulenta crisi econòmica que conduïa a una pèrdua de serveis públics i de qualitat de vida.
Imaginària Ítaca
Castellà critica la governació d’Artur Mas (per retallar els nostres drets) i l’obsessió del referèndum independentista. “Ara ens pertoca” generar canvi i transformació, tot “fugint de l’escenari dels qui volen reduir-ho tot a un Sí o a un No en un delirant procés cap a una imaginària Ítaca”. Lamenta que s’han accentuat les desigualtats, amagant sota proclames la ineficàcia i la inacció.
El candidat a substituir Josep Anton Burgasé emplaça la militància a participar activament en l’assemblea del pròxim divendres, perquè està convençut que “parlar, debatre i construir, plegats, ens farà més forts i més útils a la societat”. O sigui, “Junts podem fer un futur amb més llibertat, igualtat i fraternitat”.
De moment, sembla ser que Carles Castillo i Begoña Floria faran un pas al costat, permetent que la candidatura encapçalada per Santiago Castellà sigui de cohesió i que serveixi per “unir el partit”.
REDACCIÓ15 Febrer, 2017Una de les acusacions que es llancen contra el moviment independentista és que els seus dirigents s’han oblidat dels problemes reals de la gent. I, dades en mà, és justament el contrari.
És precisament la incapacitat de resoldre aquestes qüestions quotidianes les que ha motivat que moltes persones que mai no s’havien declarat independentistes avui votarien Sí en un referèndum. Hi ha dues grans traves: recursos i poder polític real per fer les coses.
Cada any els catalans, votin el que votin, paguen en impostos 16.000 milions d’euros que després no retornen a Catalunya en forma d’inversions. Amb aquests diners de més, la Generalitat tindria garantides cada any, les partides de Sanitat, Educació i Transports.
Però al marge d’aquest greuge econòmic, que suposa un fre en el desenvolupament de qualsevol país, hi ha una altra qüestió que canviaria si Catalunya tingués total llibertat de moviments: poder decidir sobre cada àmbit de la vida.
Sense anar més lluny, en els últims anys el Tribunal Constitucional ha tombat desenes de mesures de caire social ja aprovades pel Parlament. És el cas conegut de la pobresa energètica, però també la possibilitat de cobrar un impost als bancs per a grans fortunes, protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents, cobrar un impost per cada pis buit per dedicar-lo a lloguer social o fer polítiques d’igualtat entre homes i dones.
Totes aquestes mesures, que res tenen a veure amb el 9N, es podrien estar aplicant si no fos que aquest alt tribunal les ha suspès a instàncies del govern espanyol en considerar que la Generalitat envaïa competències. És allò que la saviesa popular resumeix dient que “o juguem tots, o punxem la pilota”. Doncs bé, el govern espanyol ha punxat 22 pilotes en els últims quatre anys.
Jofre LLOMBART
Periodista
