REDACCIÓAvui, per recordar les víctimes dels atemptats de fa 15 anys, moltíssimes institucions han fet un minut de silenci
Vint minuts abans de les vuit del matí, tres bombes esclataven en un tren que arribava a Atocha. Set ho feien després en altres combois aquell 11 de març de 2004, el dia de la pitjor acció terrorista d’Espanya, que va inundar de solidaritat el país i també ho va sacsejar a tres dies d’unes eleccions.
192 persones van ser assassinades en els atemptats perpetrats per una cèl·lula de terroristes d’Al-Qaida: 34 van morir al tren que va explotar a l’estació d’Atocha; 63 en què ho va fer front al carrer Téllez; 65 en el de l’estació d’El Pozo; 14 en el qual estava a l’estació de Santa Eugènia i 16 en diferents hospitals, l’última en 2014 després d’estar en coma deu anys. Més de 1.800 viatgers van resultar més ferits.
Quinze anys després, ningú dubta que les forces de seguretat, serveis d’emergència i també la ciutadania van respondre amb escreix a l’emergència més gran que fins al moment havia patit Espanya, un abans i un després en la resposta a un atemptat i en la lluita contra un terrorisme que vèiem llunyà, més acostumats a combatre ETA.
De l’11M quedaran imatges col·lectives com les de desenes de veïns en pijama auxiliant als ferits, autobusos convertits en improvisades ambulàncies i centenars de ciutadans que van deixar la seva feina o les seves classes a la universitat per a donar sang. Però la massacre jihadista deixa per a la història uns dies frenètics també en l’escena política. Amb l’autoria dels atemptats difusa en les primeres hores, els partits van suspendre les seves campanyes a tres dies de la celebració d’eleccions generals.
Tot just dues hores després de l’atemptat, el llavors president del Govern, José María Aznar –Mariano Rajoy era el candidat del PP –, convocava el gabinet de crisi i al migdia el ministre de l’Interior, Ángel Acebes, assegurava que “no hi havia dubte de l’autoria d’ETA “.
Una resposta que, lluny de diluir la pregunta de “qui ha estat”, que es feien molts ciutadans, va començar a augmentar la hipòtesi jihadista gairebé al mateix ritme amb què milers de persones es començaven a fer fora els carrers en solidaritat amb les víctimes.
El 14 de març el candidat socialista José Luis Rodríguez Zapatero es convertia en el nou president del Govern. Mentrestant, els serveis d’informació de les forces de seguretat s’afanyaven per encaixar les peces de la massacre i localitzar als seus autors.
Una motxilla-bomba sense esclatar, trobada en el tren de l’estació d’El Pozo, va permetre conèixer el tipus d’explosiu i el nombre de la targeta del mòbil al qual estava connectat.
Segons la investigació, l’atemptat va ser obra del Grup Islàmic Combatent Marroquí (GICM), autor de la mort de 45 persones a Casablanca el maig de 2003, i les bombes es van preparar en una finca de Chinchón (Madrid).
No havia passat un mes de l’atemptat quan el 3 d’abril la Policia donava amb set dels terroristes en un pis de la localitat madrilenya de Leganés. Tancats pels GEO, la cèl·lula es va suïcidar amb una forta explosió que també va matar al sotsinspector Francesc Xavier Torronteras, fet que eleva la xifra de víctimes a 193.
Dos mesos després, el Congrés dels Diputats aprovava la creació d’una comissió parlamentària d’investigació sobre els atemptats, dels quals ja hi havia més d’una desena de detinguts.
No va ser fins el 15 de febrer del 2007 quan va arrencar a Madrid el judici. La sentència va arribar a l’octubre per concloure que en els atemptats van participar 22 homes: els set que es van suïcidar en un pis de Leganés (Madrid), altres 14 processats que van rebre penes no superiors als 15 anys de presó i una persona sense identificar.
Els set suïcides de Leganés (entre ells Jamal Ahmidan, el Xinès, i Serhane Ben Abdelmajid, el tunisià) van ser els qui al costat de Jamal Zougam, detingut l’endemà passat, i Otman Gnaoui, detingut el 30 de març, van col·locar les 13 motxilles carregades amb explosius (tres no van detonar). Zougam i El Gnaoui, condemnats a 42.922 i 42.924 anys de presó, respectivament, van ser considerats autors dels atemptats: el primer, perquè va ser reconegut en els trens; i el segon, perquè el seu ADN va ser trobat en una dessuadora d’un dels terroristes.
La tercera condemna més voluminosa va recaure en l’exminer José Emilio Suárez Trashorras, que va ser condemnat a 34.715 anys per sostreure els explosius i subministrar-los a la cèl·lula.
VÍDEO
REDACCIÓ
