REDACCIÓ
Les últimes setmanes han fet saltar totes les alarmes d’aquells que pensem que la via del diàleg, del progrés, del consens és l’única via possible per organitzar-nos com a societat. Primer les eleccions andaluses ens van portar l’evidència que l’extrema dreta avança també en el nostre país, de la mateixa manera que ho fa en d’altres indrets d’Europa. No deix de ser sorprenent veure com l’endemà que Vox entrés, amb pas ferm, al parlament andalús, centenars de persones es manifestaven contra aquest fet. Quan era mort el combregaven.
La por, el descontentament, el populisme més ranci, han fet decantar cap a la ultradreta el vot a moltes persones. Els discursos involucionistes i revisionistes han calat en part de l’electorat andalús. Caldrà veure què passa en d’altres comunitats o fins i tot a nivell de tot l’Estat, quan hi hagi eleccions generals.
Vull pensar que encara som a temps de redreçar aquesta tendència. Vull pensar que sabrem explicar que els radicalismes no ens portaran enlloc, que no aporten solucions, només conflicte i patiment. En la història recent d’Europa en tenim bons exemples.
Però els últims dies ha empitjorat la sensació que alguna cosa se’ns està trencant a les mans a casa nostra. I em refereixo a les recents declaracions del President Torra, quan donava per bona per Catalunya la via eslovena. Aquesta anomenada via, va portar a aquell país a la guerra, amb morts (més de seixanta) i ferits (més de tres-cents). És aquesta la via que volem per Catalunya?
El President deia que els catalans ja no tenim por. Doncs, mirin, jo sóc catalana (encara que per alguns sigui una mala catalana)i tinc por. Tinc una por immensa al veure com aquells qui haurien de treballar per aconseguir la convivència pacífica de tots els catalans i totes les catalanes, inciten a explorar una “via” que només porta que trencament, destrucció i violència.
Els radicalismes, tinguin la forma que tinguin, s’emboliquin amb la bandera que vulguin, són corrents que arrosseguen a la destrucció i al retrocés de la societat en la que es produeixen.
Estic convençuda que encara som a temps de parar, de reflexionar, de trobar una sortida a aquest embolic monumental, per molt que alguns (des de dins, però també des de fora de Catalunya) s’entestin a fer-lo cada dia més asfixiant. Hi som a temps, però ens queda poc marge. Després no s’hi valdran les lamentacions, arrenglem-ho quan encara podem. Hi ha massa en joc, ens hi juguem el present, però sobretot el futur dels nostres fills i filles.
Rosa Ma. IBARRA
Diputada al Parlament de Catalunya.
Grup Socialista-Units per Avançar
REDACCIÓ
