REDACCIÓ
Feligreses i feligresos. Parroquians tots. A qui no agrada presumir encara que als ulls de Pare Nostre no hi ha ningú lleig ni desposseït de capacitats. No obstant això, hom som conscients que hi ha complements (petits detalls) que ens afavoreixen o ens donen estatut.
L’ego ens porta a actuar de manera que Nostre Senyor estaria radicalment en contra. Però la vida és així mateix. És com, diria jo, una Farmàcia, on hi podem trobar de tot per a (gairebé) tots.
Per aquest confessionari ha passat molta gent. Uns més importants que d’altres, però tots resguardant els seus pecats dels focus mediàtics. M’he pogut fixar que la majoria venen arreglats, pentinats, dutxadets i perfumats. Alguns s’agenollen en aquest confessionari amb cura de no embrutar-se els vestits (alguns de marca). La visió que tinc des de la ‘garita’ és perfecte: veig les cares (de pena o de circumstància), les corbates, els escots i… ah sí… els pins. Un complement que sembla estar de moda. Els he vist de totes les formes i colors. Però hi ha un feligrès que m’ha cridat especialment l’atenció.
Durant uns dies no portava el seu pin institucional (d’or, és clar). No sé si el va perdre o es va perdre. Només sé que el regidor en causa es va quedar taronja quan li van fer pagar 300 euros per una ‘segona via’ del pin que el reconeix com a il·lustre tarragoní. Però ja sabem que “el que algo quiere, algo le cuesta”.
Fins a la propera, estimats feligresos. Que el Senyor us acompanyi…
Aneu-vos-en en pau.
REDACCIÓ
