REDACCIÓ
“- Com estàs. – Bé”, i la resposta ha de ser bé, perquè qui més qui menys està a casa, passant com pot el seu confinament i patint per la família i pels amics, i pels avis i àvies. I tu només pots contestar bé, estic bé, has de projectar un cert punt d’enteresa, que no se t’ennuegui el monosíl·lab a mitja gola, que no se’t trenqui la veu, són moments de donar-nos ànims, de tenir esperança.
Però no, no estic bé. Em trenco a estones amb els ulls plens de llàgrimes, sola, sense cap més estímul que me les provoqui, estic trista. Sento tristor pensant com estaran d’angoixats els avis i àvies que els ha tocat viure en un segle convuls, que han sobreviscut a tants sacrificis i que continuen estant sols. Alguns en unes residències on s’han convertit en un dels col·lectius més vulnerables, altres al llit d’un hospital on han de passar els seus últims dies, o la seva recuperació, sols, sense l’escalf ni el comiat dels seus.
I sento tristor pels sanitaris, aquells que tan injustament criticàvem quan anàvem, pràcticament a diari, a la consulta de primària. “Si és que no tenen vergonya, porto mitja hora esperant. I després en deu minuts et fan fora”. O als que cada dia, al servei hospitalari, havien de sentir-se dir les opinions d’uns quants familiars, alguns d’ells amb més formació, suposadament mèdica, que el propi facultatiu.
Si, tristor perquè aquests professionals que sempre han tingut cura de nosaltres ara estan veient com els pacients que guarien, els avis que cuidaven, estan marxant malgrat els seus esforços titànics. Metges de vida i metges de mort, amb tot el desgast psicològic que això els deu suposar.
I sento impotència, impotència quan veig que la classe treballada sempre és la més feble, no ha canviat res malgrat l’emmirallament en el qual ens havíem auto enganyat, coberts d’aparells electrònics, sopars de dissabte i vacances a platges exòtiques. Els petits són els que quedaran més mal parats, en l’àmbit personal i en el professional.
Ens posem en mans dels qui manen i els qui manen ens posen en mans dels que tenen diners. De les grans fortunes que, no és que perdran molts diners amb aquesta pandèmia, que segur que en perdran, sino que el que faran serà no guanyar-ne tants, i la gran majoria seguirà sent ric, i seguirà podent comprar productes de luxe, i seguirà, si no aprenem res d’aquests dies que estem vivint, lucrant-se a còpia del sacrifici d’altres.
I sento ràbia, ràbia quan llegeixo titular com el de “Sánchez elige parar la economía”. No, els mitjans de comunicació no estan per això, els periodistes no estem per això. El nostre és un ofici, un ofici que hauria d’evitar ser tendenciós, que hauria d’informar i buscar el més semblant a la veritat. Un ofici en el qual el titular d’aquesta portada, malgrat tot el que aquests dies ha envoltat a la gestió, a les reunions, a les decisions encertades i a les desencertades hauria de ser “Sánchez elige salvar vidas”. I llavors, un cop has fet la teva portada, mirar amb lupa els acords, les decisions, la gestió i explicar que s’ha fet i que no s’està fent, i explicar a qui beneficia i a qui no beneficia tant aquesta presa de decisions. I no alliçonar al lector, sinó fer que pensi, que tregui conclusions i que actuï, perquè ell, el lector, és qui ha d’actuar i demanar comptes de les gestions bones i de les dolentes.
I quan tot això passi, quan tot això ens hagi permès aprendre, ser més humans i més conscients, haurem de replantejar-nos moltes coses, i la ciutadania és qui ho ha de fer. Replantejar-se el paper dels professionals dels serveis sanitaris, emergències, neteja, distribuïdors de productes essencials i tots aquells autònoms i petits i mitjanes empreses que han estat donant sense res a canvi. I fixar-nos en qui, d’aquell que podia, ha renunciat al sou o ha ajudat que qui el perdia pogués sobreviure i qui no només no ha fet un pas endavant, sinó que n’ha fet un o dos enrere perquè no li esquitxés. I qui, quan tot això acabi, dirà un gràcies o qui dirà aquell repulsiu “ja ho deia jo”.
Pepa PÉREZ
Periodista
REDACCIÓ
