REDACCIÓTothom que necessita retrobar-se, ajudes per urgències de primera necessitat o trobar una mà amiga sap que a l’Església de Sant Anton ho trobarà. El pare Ángel, president de Mensajeros de la Paz, i els seus col·laboradors tenen sempre una paraula de confort i solidaritat per a aquells que amb poc hi tenen prou
Si ens aturem pel Carrer Hortaleza de Madrid i ens aturem al número 63, tenim la sensació que estem davant d’una església normal i corrent. Però en realitat no és així. Només cal traspassar les seves portes per adonar-nos que hi ha màgia, sentiment, dedicació, fraternitat i moltes experiències personals i moltes vides truncades i trencades. És l’Església de Sant Anton.
Les parets estan carregades de missatges que intenten arribar al cor, dels que més necessitem i d’aquells que més tenen. A l’altar veiem la imatge del Papa Francesc i dues frases: una on demana que s’obrin les portes dels temples als més necessitats i l’altre en què demana perdó si algun cop els catòlics han girat l’esquena als que demanaven auxili. El batibull de gent és constant. La majoria dels que s’hi acosten és per sol·licitar ajuda material o compartir la seva ‘història’. Els voluntaris de Mensajeros de la Paz, anaven d’un costat a l’altre, per intentar respondre a les diferents sol·licituds.
Els seients de l’església, sobretot els dels darrere, estaven ocupats. Uns descansaven i altres esperaven el seu torn per parlar amb el pare Ángel, el president de Mensajeros de la Paz i Premi Príncep d’Astúries a la Concòrdia.
Les 24 hores i els 365 dies de l’any, aquesta església és el racó de molts sense sostre o en l’esperança d’aquells que han estat víctimes d’una societat de consum i ostentosa com l’actual. A la zona esquerra del temple, s’havia format cua. Algunes persones esperaven en filera per poder parlar personalment amb el polifacètic i ànima de Mensajeros de la Paz, pare Ángel Garcia. A tots i cadascú, el mossèn tenia una paraula de confort o una ‘ajuda’ econòmica per resoldre imprevistos de primera necessitat. D’altres només volien saludar-lo i felicitar-lo per l’àrdua i ingrata tasca que dur a terme.
És cert que per instants, la ‘realitat’ que apreciem a l’església de Sant Anton és dura, però és només un exemple de tot allò que ens forneix la societat.
A la sortida i després de compartir algunes paraules amb el pare Àngel, ens adonem que tots som importants en aquesta lluita diària. Un dels secrets és ser solidari i tenir ganes de contribuir a un món millor. Sovint, l’ajuda no està en funció de fer donacions econòmiques. A vegades, saber escoltar i tenir una paraula amiga és la millor ajuda. I aquí no cal ser ni ric ni pobre, només cal ser persona.
