REDACCIÓSovint es diu que el Dret no és una ciència exacta, i aquells que ens hi dediquem, i els que ho pateixen, no hi podem estar més d’acord. Uns dies enrere ja em venia a referir als canvis de criteri dels tribunals i altres fórmules de crear inseguretat jurídica, i aquesta setmana torno a posar un exemple de rabiosa actualitat.
Qui no estigui habituat a tractar amb la planificació fiscal, ni ho necessiti, segurament no coneixerà les Consultes Vinculants (CV) de la Direcció General de Tributs (DGT). En essència, es tracta de respostes de l’Administració a consultes dels contribuents en quant a la interpretació i aplicació de normes tributàries estatals, que esdevenen vinculants per a la Hisenda Pública. És a dir, que si s’acompleix amb els plantejaments que proposa la DGT, en principi no hem de tenir problemes de caire fiscal. Això no vol dir que la versió de la DGT sigui la més adequada ni la millor, ja que l’únic estament que pot resoldre què és l’adequat en el Dret és el judicial, sinó que pressuposa que una de les parts ja ha definit les regles del joc per a certs actes, negocis o operacions.
Doncs bé, en relació a l’acomiadament dels alts directius d’empreses, la DGT ha vingut a rectificar el seu criteri dues vegades en poc més de tres setmanes, sota el meu humil punt de vista de forma no només sobtada i abusivament discrecional, sinó jurídicament poc consistent.
Per a posar els lectors en situació, direm que el canvi de criteri fiscal ve motivat per la Sentència del Tribunal Suprem (TS) 3088/2014, de 22 d’abril, amb la qual s’ha vingut a corregir la situació mantinguda des de la STS de 21 de desembre de 1995, que afirmava que la indemnització per acomiadament de l’alt directiu era potestativa, no obligatòria per llei, i per tant la DGT entenia, segons l’article 7 de la Llei d’IRPF, que no gaudia de l’exempció fiscal aplicable a les rescissions instades per l’empresari en tant que no es determinava en l’Estatut dels Treballadors o normativa de desenvolupament, com és el cas de l’alta direcció, que es regula en el Real Decret 1382/1985 (RD).
Com dèiem, la STS d’abril de 2014 ha vingut a superar aquella interpretació, entenent que no és vàlida la clàusula en el contracte d’alta direcció mitjançant la qual s’elimini el dret del treballador a percebre indemnització si existeix desistiment unilateral per part de l’empresari. Per aquest supòsit, argumenta el TS, ha d’operar la previsió de l’article 11 del RD 1382/1985, en virtut de la qual, a falta de pacte exprés en el contracte es meritarà subsidiàriament una indemnització legal de set dies per any treballat.
Aquesta resolució, emparada en arrelada doctrina civilista (veure articles 1107, 1256 i 1586 del Codi Civil) havia trobat la seva traducció en l’àmbit tributari en una CV de 26 de maig de 2015, en la que es considerava la indemnització per acomiadament de l’alt directiu, conseqüentment amb la jurisprudència del TS, una renda exempta d’acord amb l’article 7 de la Llei de l’IRPF.
No obstant, sembla ser que una vegada meditat amb prudència, aquest primer canvi de criteri no ha estat del gust de la DGT (o ha previst una repercussió econòmica poc desitjable), per la qual cosa ha optat per fer un cop de volant en forma de segona CV al respecte, de data 23 de juny de 2015. Aquesta ulterior Consulta afirma, i això és el més difícil d’entendre en opinió del que subscriu, que com la indemnització legal (de set dies) no és preceptiva per llei, sinó d’aplicació potestativa, o subsidiària en cas de manca d’acord o de pacte nul d’acord amb la STS 3088/2014, aleshores no acompliria el requisit de l’article 7 de la Llei de l’IRPF i per tant no estaria exempta.
Dit d’altra forma, en tant que les parts poden acordar una indemnització diferent a l’establerta expressament pel RD, encara que dit RD estableixi sense cap mena de dubte la forma de calcular dita indemnització, i que segons ha interpretat recentment el TS, efectivament s’ha d’abonar un import per la sortida inconsentida del treballador de l’empresa tot i que les parts hagin establert el contrari, qualsevol quantia que es pacti o s’hagi d’aplicar subsidiàriament seria gravable tributàriament, doncs la DGT fa veure que no entén que aquest import clarament es determina (o dit en puritat, és determinable) en l’Estatut dels Treballadors o normativa de desenvolupament.
A la pràctica, ve a establir absurdament que, com en el contracte d’alta direcció es pot pactar una indemnització d’un euro, totes les indemnitzacions han de pagar impostos, sense que tampoc sigui d’aplicació l’exempció parcial fins a 180.000 euros de la que gaudeixen les indemnitzacions per acomiadament en relacions laborals ordinàries.
Segons el meu punt de vista, es tracta d’un raonament més que pobre, que suposo que més aviat o més tard trobarà resposta contenciosa. De moment, els advocats tributaris i assessors fiscals del país han hagut de córrer per no confiar-se i proposar als clients contractes d’alta direcció que en el futur puguin dur més maldecaps dels inicialment previstos.
Víctor CANALDA
Advocat especialista en Dret laboral
@VictorCanalda
