REDACCIÓTractem en aquesta ocasió el que podríem dir que és un clàssic en matèria jurídica laboral, com és l’acomiadament disciplinari per causa de la transgressió de la bona fe contractual i l’abús de confiança en el deseixir del treball.
Diu l’Estatut dels treballadors que tant treballador com empresari se sotmetran en les seves prestacions recíproques a les exigències de la bona fe. Així doncs, la bona fe contractual, que es presumeix sempre, ha de ser per ambdues parts de la relació. Però com és obvi, la relació és asimètrica i els intervinents no gaudeixen de les mateixes potestats i atribucions.
Per un costat, el treballador, en el desenvolupament de la relació de treball, té uns deures laborals com són complir tant les obligacions concretes del seu lloc de treball, de conformitat a les regles de la bona fe i diligència – això és, la fidelitat i lleialtat que tot empleat ha de tenir envers l’empresa que remunera el seu treball-, com les ordres i instruccions de l’empresari en l’exercici regular de les seves facultats directives. Igualment, està obligat a realitzar el treball sota la direcció de l’empresari o persona en que aquest hagi delegat la funció. En tot cas, el treballador s’ha de comportar amb la diligència i col·laboració en el treball que marquin les disposicions legals, els convenis col·lectius, les ordres o instruccions de l’empresari i els usos i costums.
Per la seva banda, l’empresari, com és sabut, gaudeix d’unes facultats de direcció i control de l’activitat, amb la finalitat de verificar el compliment dels deures laborals, podent adoptar les mesures que estimi més convenients de vigilància i seguiment per verificar el compliment pel treballador de les seves obligacions, amb el límit en la seva adopció i aplicació als drets fonamentals dels treballadors.
Sobre aquest tema s’han pronunciat tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem, assentant una doctrina que proclama que l’interès empresarial ha de respectar sempre el principi de proporcionalitat, essent la mesura de control justificada, la més idònia d’entre les possibles per aconseguir l’objectiu proposat, amb més beneficis per a l’interès general que perjudicis en relació a altres valors en conflicte -com el dret a la intimitat del treballador-, i posat en coneixement previ del treballador tant el control que realitzarà l’empresari com les conseqüències d’ordre disciplinari que poden derivar-se.
Igualment, la norma estatutària atorga potestat sancionadora a l’empresari pels incompliments dels deures laborals dels seus treballadors, atenint-se a la tipificació i graduació legal o convencional de les corresponents faltes i sancions, podent imposar com a sanció més onerosa l’acomiadament per motius disciplinaris, sempre que es tracti d’una falta molt greu segons el catàleg d’infraccions del conveni d’aplicació i la conducta del treballador pugui considerar-se un incompliment greu i culpable.
No cal dir que la transgressió de la bona fe contractual i l’abús de confiança en el deseixir del treball és gairebé un calaix de sastre on es pot (i vol) fer encabir situacions de tot tipus, algunes molt evidents i altres no tant. Veiem diversos exemples de transgressions de la bona fe i sancions disciplinàries en forma d’acomiadament:
– Un cambrer que no registra les consumicions servides i cobrades de manera conscient i deliberada. En lloc d’introduir en la caixa el valor de les consumicions servides, se les fa seves. S’entén que de manera greu i culpable es transgredeix la bona fe contractual, amb independència de la quantia dels imports defraudats.
– El supòsit d’un caixer de banca que no justifica les mancances dineràries detectades per l’empresa en la seva caixa. S’acredita comesa la falta encara que no existeixi lucre personal, ni s’hagin causat danys a l’empresa i amb independència de la major o menor quantia defraudada, doncs n’hi ha prou amb trencar el deure de fidelitat i lleialtat implícits en la relació laboral.
– Un treballador que es va apropiar, en diverses dates, de materials de construcció propietat de l’Ajuntament per al que prestava els seus serveis, constituint-se un greu incompliment contractual subsumible en la transgressió de la bona fe contractual.
– El cas d’un comptable que va produir irregularitats comptables greus, es va entendre que constituïa una greu falta de la bona fe provocar en els òrgans de govern i administració un coneixement absolutament fals sobre la situació financera de l’empresa, desentenent-se així dels perjudicis que, amb això, podia provocar a aquesta.
– Un supòsit de realització per un treballador de banca d’operacions entre comptes sense autorització, encara que no va existir lucre i no es van produir perjudicis per a l’entitat bancària.
– Un conductor d’autobús, que es va apoderar de l’import d’un tiquet que li va abonar un passatger de l’autobús que conduïa, al que no li va lliurar el bitllet després d’haver-li cobrat el viatge.
– Un interventor de banc que, sense autorització, va ampliar el límit de la seva targeta de crèdit, va traspassar quantitats entre comptes, desvirtuant les condicions per les quals li havia estat concedit un crèdit i va treure quantitats de comptes de clients sense existir documents justificatius.
– Un encarregat de quadrilla que signava fulls de treball en nom d’un treballador que no prestava els seus serveis, suplantant la seva identitat. En aquest cas, es va considerar molt greu que tingués la responsabilitat de la plantilla.
El motiu de que es puguin sancionar amb l’acomiadament disciplinari conductes que a primera vista poden semblar no gaire greus és perquè la bona fe forma part essencial del contracte de treball, no solament com un cànon interpretatiu de la voluntat de les parts reflectida en el consentiment, sinó com un principi que condiciona i limita l’exercici dels drets de les parts perquè no s’efectuï de manera il·lícita o abusiva, sinó ajustant-se a les regles de lleialtat, mútua confiança i fidelitat, com a exigència de comportament ètic exigible en l’àmbit de la relació laboral.
Víctor CANALDA
Advocat i professor del Màster d’advocacia a la Universitat Oberta de Catalunya
