REDACCIÓ
Reprenem el contingut de l’anterior article fent esmena de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (STJUE) a la que ens referíem la setmana passada.
Es tracta de la STJUE C-266/14, en la que es ventila l’assumpte de les empreses Tyco Integrated Security, S.L. i Tyco Integrated Fire & Security Corporation Servicios, S.A., les quals van suprimir tots els centres fixos que tenien a cada província, establint des d’aquell moment que els treballadors dels serveis de manteniment de sistemes de seguretat s’haguessin de desplaçar directament des dels seus domicilis als dels clients, o bé a establiments dels mateixos, sense passar pels centres de treball que s’havien tancat per part de les empreses.
Com vàrem veure en el darrer article, la legislació espanyola requereix que el còmput de la jornada de treball es realitzi, tant a l’inici com al final de la mateixa, essent el treballador present en el seu lloc de treball. En una interpretació d’aquesta previsió legal, les empreses no consideraven el descrit temps de desplaçament com a temps de treball efectiu, doncs entenien que els treballadors no estaven en el seu lloc de treball, ni a l’inici ni al final de la jornada. Òbviament, la diferència entre que es consideri temps de treball efectiu incrementava desorbitadament el temps total que els treballadors havien de dedicar a la seva activitat laboral, doncs els desplaçaments comprenien distàncies territorials molt extenses dins d’una mateixa província, en alguns casos de més de 100 kilòmetres per trajecte.
En ser una situació que afectava un considerable nombre de treballadors en les mateixes circumstàncies, la Federació de Serveis del sindicat Comissions Obreres va interposar conflicte col·lectiu davant l’Audiència Nacional (AN), ja que considerava que els citats desplaçaments havien de considerar-se com a temps efectiu de treball als efectes establerts en la Directiva Europea 2003/88/CE, de la qual ja vam parlar la darrera setmana, doncs els treballadors es veien perjudicats en relació al seu descans personal, a la conciliació familiar i a la seguretat laboral. L’AN va considerar que, en aquesta situació, efectivament podria existir contradicció entre la legislació espanyola i la Directiva Europea, per la qual cosa va elevar una qüestió prejudicial davant del TJUE.
Així doncs, el TJUE va entrar a valorar el fons de l’assumpte. Per l’Alt Tribunal Europeu no existeixen dubtes al respecte, en el sentit que entén que, en el cas de treballadors que es trobin en una situació com l’examinada, és a dir, que no estiguin adscrits a cap centre de treball fix o habitual, el temps de desplaçament que dediquin als desplaçaments diaris entre el seu domicili i els del primer i últim client que se’ls hagi assignat per part de l’empresa constituirà sempre temps de treball en el sentit de la Directiva.
El TJUE considera que els treballadors que es troben en aquesta situació estan 
exercint la seva activitat o funcions durant tot el temps d’aquests desplaçaments, ja que no tenen potestat per a utilitzar lliurement aquests intervals, sinó que estan a disposició de l’ocupador durant tot el temps dels trajectes, el qual pot donar noves instruccions, canviar l’ordre de visites dels clients o anul·lar o afegir cites.
Pel TJUE, doncs, els desplaçaments dels treballadors per atansar-se als domicilis o establiments dels clients assignats són un “instrument necessari per executar prestacions tècniques en tals centres”, ja que si se seguís un altre criteri, l’empresa podria reivindicar que únicament estigués comprès en el concepte de temps de treball efectiu els concrets instants transcorreguts mentre s’exerceixi l’activitat d’instal·lació i manteniment dels sistemes de seguretat, amb la qual cosa es desnaturalitzaria el concepte mateix i es menyscabaria l’objectiu de protecció de la seguretat i salut dels treballadors.
A banda, Tyco considerava que els desplaçaments dels treballadors eren temps de treball efectiu abans de la supressió de les oficines provincials, ja que la tasca de conduir un vehicle des d’una oficina provincial al primer client i des de l’últim client a l’oficina formava part de les funcions i de l’activitat d’aquests treballadors.
Per tant, el criteri del TJUE és que la naturalesa dels desplaçaments no ha canviat després de la supressió de les oficines provincials.
Així per tant, si un treballador que no té lloc de treball fix exerceix les seves funcions durant el desplaçament en intervals de visites a clients, ha de considerar-se necessàriament que aquests treballadors romanen igualment en el treball durant el trajecte. Atès que els desplaçaments són consubstancials a la condició d’aquest tipus de treballadors, el lloc de treball no es pot reduir només als llocs d’intervenció física als domicilis o establiments dels clients de l’empresari.
En resum, la circumstància que els treballadors iniciïn i finalitzin els trajectes al seu domicili deriva directament de la decisió de l’empresa de suprimir les oficines provincials, i no de la voluntat de dits treballadors. En conseqüència, obligar-los a assumir la decisió del seu ocupador seria contrari a l’objectiu de protecció de la seguretat i de la salut dels treballadors perseguit per la Directiva, en el qual s’inscriu la necessitat de garantir als treballadors un període mínim de descans.
Víctor CANALDA
Advocat i professor de Dret del Treball en la Universitat Oberta de Catalunya
@VictorCanalda
