El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo després de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més.
Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ens hem de preparar per a la lluita definitiva” i la versió castellana de la Internacional “agrupémonos todos en la lucha final”. També en català es diu “és la lluita darrera, agrupem-nos germans”.
La intenció és la mateixa, la lluita és diferent, ja ho sé. Però això d’una lluita definitiva que ens salvarà a la classe obrera o a Catalunya, se m’apar impossible gairebé des que vaig començar a cantar la Internacional l’any 76. Cada u de maig – aquest cop a casa -, en congressos socialistes i sindicals, ho hauré fet prop d’un centenar de cops, en català i en castellà, a capella o en playback. Però devia ser cap als començaments dels 80 que vaig aixecar el puny al costat del Pep Jai i en arribar a la frase “la lluita final” vaig sentir que ell deia una altra cosa. En acabar li vaig dir: “no hem cantat el mateix, no? “. I ell: “no hi ha ni hi haurà una lluita final, company. Jo no canto a la lluita final sinó a la lluita social”.
En pocs dies la lluita definitiva proclamada a Perpinyà s’ha apagat. Primer per la victòria incontestable per bé que provisional del candidat de la ultradreta en primera volta de les municipals. I després, perquè hem començat en l’àmbit mundial una lluita que tampoc no serà definitiva contra un virus.
Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista – ho vaig saber després – de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final. Potser si l’hagués conegut hauria arribat a la conclusió que no hi ha lluites per un ideal que ho sigui de veritat definitives sinó constants.
Perquè les causes en què la utopia en forma part constitutiva en major o menor percentatge, requereixen lluites constants. La del socialisme ho és si vol continuar lluitant per l’emancipació i protecció de les persones més desfavorides – cada cop n’hi ha més -.
Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final
La de la independència, avui més que mai, també. A no ser que es refereixin a una separació d’Espanya. Però això, d’aconseguir-se algun dia. No voldria dir que els catalans i les catalanes hauríem aconseguit la independència que és un ideal al qual tots hauríem de tendir i que és lògic que hi aspirem: la de l’emancipació de qualsevol explotació o situació de domini o de discriminació o de manca d’oportunitats per la plena realització personal i / o col·lectiva. Per aquesta independència jo sí que he lluitat i lluito. Però per a aquests no hi ha una lluita definitiva com la que va cridar Puigdemont el 29 de febrer a una Perpinyà per cert infectada de coronavirus quan a Barcelona ja s’havia anul·lat el World Mobile Congres quinze dies abans.
Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que després de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells. Ara bé, pel bé del conjunt de la ciutadania aniria bé que canviessin d’adversari i ens ajudessin a lluitar contra els qui limiten la nostra sobirania avui i no pensen pel que es veu, cedir en lligar-nos més i més cadenes cada dia: els qui abusen de nosaltres, els qui embruten l’atmosfera i pugen la temperatura de la terra trencant els equilibris i portant-nos virus nous durs de pelar, els qui defrauden i tenen comptes a paradisos fiscals a qui ells saluden i permeten i promouen que intervinguin fins i tot en la televisió pública en horaris de màxima audiència… i tants altres que abusen de nosaltres, especialment dels col·lectius més desfavorits o els més desinformats. Aquestes lluites potser no tenen el morbo de portar l’adjectiu pompós de definitives. Però que si ho proven un dia, jo crec que els acabaran també agafant gustet. Ho dic de veritat. El problema és que no les han tastat mai.
Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que després de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells
I a Pepe López Bulla un suggeriment quan torni a veure Il Gattpardo: que miri amb atenció l’escena final en què Visconti s’ho va currar de veritat. És quan Don Fabrizio, Principe de Salina (Burt Lancaster), tan agnòstic ell, flexiona el genoll quan passa el viàtic, es descobreix en senyal de respecte i aixeca la mirada al cel nocturn de Palerm. Veu Venus i li diu: “Oh estrella, oh fidel estrella, quan et decidiràs a concedir-me una cita menys efímera lluny de tot, en la teva regió de perenne certesa?”
En aquest 1 de maig del 2020 tornaré a cantar la versió de la Internacional que em va ensenyar Pep Jai per refermar la lluita social en un moment de la història en què la classe treballadora i per extensió les classes més desfavorides i amb menys oportunitats – com sempre – són les que s’ho estan passant pitjor.
En definitiva, l’absència d’iniciativa, de debat, d’acció real i constant no és política i els ciutadans ho veuen a la primera.
Xavier Sabaté
Fa ja cinc anys que venim postulant un canvi a fons al PSC. Era el febrer de 2011 que amb Francesc Vallès vam redactar el document “ Un PSC amb perfil propi “ que van signar totes les Executives locals del PSC de la Federació XVII ( comarques tarragonines ) i que va tenir un ampli ressò a la premsa. Entre altres, a la Vanguardia, també al Punt i a alguns mitjans digitals. Advocàvem per un partit nítidament “federalista, europeista, d’esquerres, catalanista, feminista i ecologista”.
Les polítiques Crec sincerament que des de llavors les nostres actuacions no s’han destacat precisament per accentuar aquell perfil propi. Ben al contrari, els ciutadans l’han percebut tan difuminat que hem deixat de ser la primera opció d’esquerres a les darreres eleccions.
Poques setmanes després d’aquella declaració, van arribar les manifestacions del 15M, anomenades dels indignats, que hem de reconèixer que ens van agafar desprevinguts a la socialdemocràcia en general i a les quals encara només hem donat resposta parcialment.
Tres mesos després, al mes d’agost, pocs ens van entendre quan els nostres diputats van aprovar a les Corts l’anomenada Reforma Exprés de la Constitució. A continuació, els governs de la dreta a Catalunya ( CiU-PP i CiU-ERC) i a Espanya (PP) van accentuar encara més la precarització i agreujament dels serveis i drets bàsics. Però els ciutadans i les ciutadanes no van trobar en nosaltres la contundent resposta que esperaven, ni a les institucions ni al si dels moviments socials i han considerat que no els defensàvem prou.
Per altra banda, en un moment en què derivat de la Sentència del TC de 2010 i de les polítiques re-centralitzadores del PP hi havia i hi ha més sensibilitat a Catalunya per les agressions a la nostra capacitat de decisió i d’autogovern, el PSC ha renunciat al dret a decidir amb arguments com que no figurava en cap ordenament jurídic, oblidant que cap dret sense excepció ha figurat sempre en les lleis i que s’han conquerit quan els ciutadans els han guanyat canviant les lleis. O amb arguments encara més febles i estrets de mires com que ens impediria guanyar a les àrees metropolitanes. Argument que s’ha demostrat tan feble que en les darreres eleccions ha guanyat – també a les àrees metropolitanes – un partit que defensa el dret a decidir.
Les formes I pel que fa a les formes, reclamàvem un nou PSC fet “sense prescindir de ningú”, amb l’esforç individual i col·lectiu, amb noves formes d’organització, participació i assumpció d’obligacions.
Em temo que tampoc en aquest camp podem exhibir un balanç gaire positiu. L’activista feminista Teresa Claramunt, va escriure l’any 1931: “Crec que al món no s’ha de venir a vegetar sinó a lluitar. Sense persones que lluitessin, que sentissin el neguit de la perfecció, encara viuríem en l’època prehistòrica “. Crec que ve molt a tomb si parlem d’esforç individual. No es fa política només a les institucions – públiques o al partit – de vuit a tres i de dilluns a divendres. Ni amb 140 caracters.
I si parlem de treball col·lectiu, també tenim molt camí a recórrer en noves formes d’organització, de participació, d’assumpció de noves obligacions i responsabilitats. Multiplicar reunions per opinar i criticar molt als adversaris – i si convé als propis –, l’ús de llenguatge radical que no es correspon després amb fets o accions concretes, resta credibilitat. Acatar sense més el que diu el primer secretari o l’alcalde o el PSOE tampoc no convenç ningú. En definitiva, l’absència d’iniciativa, de debat, d’acció real i constant no és política i els ciutadans ho veuen a la primera.
Tampoc no facilitem ni estimulem prou la participació i la transparència, la consulta per als aspectes rellevants com els pactes; no obrim prou les portes ni sortim al carrer; no ens capbussem en els moviments socials, culturals, universitaris, esportius, cooperatius, sindicals i tots els que postulen el canvi per una vida més digna i d’on cal treure propostes i lideratges nous.
Els pactes Hem entrat en una nova era. I n’hem de ser conscients. La fragmentació política, reflex de la social, ha vingut per quedar-se. Hem d’assumir una nova cultura, la dels consensos amb els afins. Però s’han de fer bé, amb debat, transparència i sotmesos a consulta (Pedro Sànchez ho fa bé). Si és amb partits allunyats de la nostra ideologia i, encara pitjor, si els processos per arribar-hi són obscurs, es coneixen per la premsa i el primer que es llegeix són els càrrecs i no les propostes, també t’allunyes de la gent. Si el programa comú és cobrir l’expedient amb documents poc treballats, sense un procés de participació ciutadana i es dóna com a fet sense consultar, continuem allunyats dels ciutadans, que és el més greu, i dels propis afiliats.
Qui hagi estat capaç de llegir fins aquí, entendrà com el pacte a l’ajuntament de Tarragona m’ha disgustat especialment. Socis i procediments podien ser uns altres però el problema no ve d’aquí sinó de més lluny en el temps i és més de fons com explico en els paràgrafs anteriors. Si no hi ha idees clares i perfil propi en polítiques i formes, al capdavall tot esdevé un nyap i res no ens diferencia del que més crtitiquem.
La diversitat del socialisme: la concepció de Catalunya Demanàvem el 2011, que no es prescindís de ningú. Però per la via d’excloure o per la via de no comptar amb qui no combrega exactament amb una sola idea del socialisme a Catalunya, s’ha expulsat de facto a milers i milers d’afiliats, simpatitzants i votants que han girat la mirada a altres opcions que creuen que els poden representar millor.
I no em refereixo només a les posicions al voltant del fet nacional, que quedi ben clar. Perquè al revés del que fan els nacionalistes, per a mi sempre han estat primer les persones i després la nació. Per tant, que ningú no interpreti mai més quan demano reconeixement i foment del pluralisme al si del partit que em refereixo únicament a la defensa de Catalunya com a nació i al dret a decidir (que també). Ben al contrari, penso que un dels errors del PSC els darrers anys ha estat fixar-se massa en aquesta qüestió, ha preocupat massa la possible fragmentació d’Espanya que també és una nació (de nacions o no ja discutirà qui vulgui, que jo no ). Però no havíem quedat que a nosaltres ens preocupaven les dones i els homes abans que les nacions? A què ve, doncs, tanta preocupació per la fragmentació d’una o la independència de l’altra? No és, o hauria de ser, el socialisme el nexe comú que ens uneix en la lluita per unes millors condicions de vida de la gent?
Però és cert que al PSC tenim concepcions diverses sobre el fet nacional. A altres partits els passa el mateix. I què? N’hi ha que defensem que el dret a decidir existeix per a qualsevol nació i Catalunya ho és. De fet, al PSC ho hem defensat fins al passat mes de juny i ho continuem defensant molts que no som ni serem mai nacionalistes perquè hem vist que els nacionalismes posen la nació per davant de les persones i això ha comportat, i continua comportant, molts desastres al llarg de la història.
Crec que la independència portaria més problemes que solucions al menys durant bastants anys – de fet ja en portem uns quants malbaratats – i que avui és incapaç un sol país d’afrontar cap problema quan ja són tots globals . Però si arribés una independència – forçosament tan limitada a aquestes alçades del segle XXI que no es podria considerar com a tal – crec que tots els qui ens sentim socialistes continuaríem lluitant per la veritable independència i llibertat que és la de les persones. O no? Seria incompatible la nostra lluita amb una Catalunya independent? Llavors no pot ser que al si del PSC puguem conviure tots els i les qui ens reclamem socialistes? No és convenient i imprescindible que tinguem la vocació de treballar tots junts en la mateixa organització pensem com pensem respecte al dret a decidir o a la independència de Catalunya?
La diversitat: la concepció de les polítiques d’esquerres Em molesta especialment que quan demano reconeixement i foment de la diversitat al PSC se’m respongui parlant del dret a decidir i dient que ara ja hem trobat la fórmula que pel que es veu és la renúncia al dret a decidir. Però no sembla que sigui aquesta la recepta salvadora perquè una altra opció d’esquerres a Catalunya que defensa el dret a decidir (com nosaltres fins fa vuit mesos) ens ha sobrepassat en tres-cents quaranta mil vots. La defensa del dret a decidir no els ha estat cap obstacle però tampoc el principal motiu per guanyar a les àrees metropolitanes de Catalunya, sinó perquè té més credibilitat que nosaltres com a opció de canvi.
Però no, quan demano que s’expressin les diferents posicions ho dic també i sobretot des del punt de vista de l’esquerra. Aquí tothom s’ha espavilat a confluir menys el PSC. Amb altres moviments nacionalistes uns o d’esquerres altres. I nosaltres no ens sentim obligats a fer-ho començant per la gent que tenim encara dins? Doncs si volem continuar essent útils a la ciutadania ho haurem de fer amb els de dins i amb molta gent i col.lectius de fora.
Perquè diverses són les visions com divers és avui més que mai el nostre país i el món. Per tant, no és una qüestió que ens sentim més còmodes – que també – sinó perquè no representarem la diversitat si nosaltres no ho som i no la manifestem. I no hauria de ser tan difícil perquè el PSC ha estat sempre una organització unificadora de moltes sensibilitats d’esquerra i ningú d’esquerres hauria de sentir-se aliè al PSC perquè ho hem demostrat sempre. Diguem-ho en positiu: tothom que se senti persona de progrés, que defensa en primer lloc la dignitat i la igualtat d’oportunitats de les persones hauria de tenir cabuda al PSC independentment de quines polítiques d’esquerra proposi si accepta les posicions adoptades democràticament. I en tenim moltes que segurament no veurem igual: la seguretat i la llibertat, la fiscalitat i les seves evasions, enfrontar-nos decididament als abusos dels monopolis, la lluita contra el canvi climàtic, la transició energètica, les diferències i la violència de gènere, la pau, l’habitatge, els serveis bàsics que ja considerem drets com l’accés a les xarxes i a l’energia, la renda bàsica, la banca ètica i la pública, el nou paper del sector públic en serveis privatitzats i mercantilitzats, la participació dels treballadors i treballadores en les empreses, l’economia circular, l’oci com a factor de desigualtat en nens i joves, el canvi tecnològic i tants altres que tenen com a eix central la dignitat i el benestar de les persones.
Es tracta de redefinir propostes i programes que connectin amb les necessitats de la ciutadania i amb el seu desig de canvi i revolució. És maximalista? Doncs ho diuen avui Sanders a USA i Corbin a UK, Pérez Tapias a Espanya, Alberto Domínguez als Conselles Nacionals del PSC. Però també molts companys i companyes, afiliats o no, que diàriament a les institucions o al si dels moviments socials ho demostren amb fets. Per això penso que al PSC hi tenim cabuda i és imprescindible que hi siguem tots i totes per tornar a expressar la complexitat i la pluralitat de l’esquerra a Catalunya que hauríem d’ajudar a recompondre o unificar al menys en lluites comunes que són avui imprescindibles.
Compromís optimista Doncs jo no em resigno i lluito contra la passivitat, contra la inèrcia, contra el fet que pensin i decideixin només uns quants. Això suposa molta feina, enfrontar-se amb els poderosos i defensar els febles, suposa valor i coratge i decisió. Amb més ambició i menys inèrcia per Tarragona que vol dir pels tarragonins i tarragonines, per Catalunya que vol dir per les catalanes i els catalans i per tots els ciutadans del món perquè som internacionalistes. Perquè el PSC va néixer i té sentit per lluitar pels ciutadans de Catalunya i de tot el món.
Continuaré treballant per contribuir modestament a redreçar una situació tan complexa però que crec que té remei, no fàcil però el té. I no és qüestió d’edats ni de relleus generacionals – seria tan fàcil si fos així que ho podríem solucionar en unes hores – és qüestió d’actitud i d’idees.
Això suposa adoptar noves maneres i procediments, amplitud de mires per tornar a comptar amb aportacions i sensibilitats diverses, connectar de nou amb els grups socials més dinàmics i cercar allí nous lideratges. No serem reconeguts com a útils si només hi anem de visita i no ens veuen lluitant i treballant colze a colze, dia a dia.
Crec que encara és necessària una alternativa catalana d’esquerres que pensi des de Catalunya i decideixi des de Catalunya, profundament transformadora que tingui mentalitat i experiència de govern. D’esquerres, catalanista, ecologista, feminista i europeista. El PSC compta amb persones molt valuoses que poden revifar-lo i reconstruir-lo. Penso ajudar-les per continuar sumant, amb orgull socialista. I amb optimisme que no tenen els qui se’n proclamen de paraula sinó els i les qui el practiquen lluitant cada dia per causes nobles.
REDACCIÓ30 Abril, 2020
El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo després de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més.
Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ens hem de preparar per a la lluita definitiva” i la versió castellana de la Internacional “agrupémonos todos en la lucha final”. També en català es diu “és la lluita darrera, agrupem-nos germans”.
REDACCIÓ
