REDACCIÓ
El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo després de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més.
Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ens hem de preparar per a la lluita definitiva” i la versió castellana de la Internacional “agrupémonos todos en la lucha final”. També en català es diu “és la lluita darrera, agrupem-nos germans”.
La intenció és la mateixa, la lluita és diferent, ja ho sé. Però això d’una lluita definitiva que ens salvarà a la classe obrera o a Catalunya, se m’apar impossible gairebé des que vaig començar a cantar la Internacional l’any 76. Cada u de maig – aquest cop a casa -, en congressos socialistes i sindicals, ho hauré fet prop d’un centenar de cops, en català i en castellà, a capella o en playback. Però devia ser cap als començaments dels 80 que vaig aixecar el puny al costat del Pep Jai i en arribar a la frase “la lluita final” vaig sentir que ell deia una altra cosa. En acabar li vaig dir: “no hem cantat el mateix, no? “. I ell: “no hi ha ni hi haurà una lluita final, company. Jo no canto a la lluita final sinó a la lluita social”.
En pocs dies la lluita definitiva proclamada a Perpinyà s’ha apagat. Primer per la victòria incontestable per bé que provisional del candidat de la ultradreta en primera volta de les municipals. I després, perquè hem començat en l’àmbit mundial una lluita que tampoc no serà definitiva contra un virus.
Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista – ho vaig saber després – de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final. Potser si l’hagués conegut hauria arribat a la conclusió que no hi ha lluites per un ideal que ho sigui de veritat definitives sinó constants.
Perquè les causes en què la utopia en forma part constitutiva en major o menor percentatge, requereixen lluites constants. La del socialisme ho és si vol continuar lluitant per l’emancipació i protecció de les persones més desfavorides – cada cop n’hi ha més -.
Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final
La de la independència, avui més que mai, també. A no ser que es refereixin a una separació d’Espanya. Però això, d’aconseguir-se algun dia. No voldria dir que els catalans i les catalanes hauríem aconseguit la independència que és un ideal al qual tots hauríem de tendir i que és lògic que hi aspirem: la de l’emancipació de qualsevol explotació o situació de domini o de discriminació o de manca d’oportunitats per la plena realització personal i / o col·lectiva. Per aquesta independència jo sí que he lluitat i lluito. Però per a aquests no hi ha una lluita definitiva com la que va cridar Puigdemont el 29 de febrer a una Perpinyà per cert infectada de coronavirus quan a Barcelona ja s’havia anul·lat el World Mobile Congres quinze dies abans.
Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que després de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells. Ara bé, pel bé del conjunt de la ciutadania aniria bé que canviessin d’adversari i ens ajudessin a lluitar contra els qui limiten la nostra sobirania avui i no pensen pel que es veu, cedir en lligar-nos més i més cadenes cada dia: els qui abusen de nosaltres, els qui embruten l’atmosfera i pugen la temperatura de la terra trencant els equilibris i portant-nos virus nous durs de pelar, els qui defrauden i tenen comptes a paradisos fiscals a qui ells saluden i permeten i promouen que intervinguin fins i tot en la televisió pública en horaris de màxima audiència… i tants altres que abusen de nosaltres, especialment dels col·lectius més desfavorits o els més desinformats. Aquestes lluites potser no tenen el morbo de portar l’adjectiu pompós de definitives. Però que si ho proven un dia, jo crec que els acabaran també agafant gustet. Ho dic de veritat. El problema és que no les han tastat mai.
Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que després de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells
I a Pepe López Bulla un suggeriment quan torni a veure Il Gattpardo: que miri amb atenció l’escena final en què Visconti s’ho va currar de veritat. És quan Don Fabrizio, Principe de Salina (Burt Lancaster), tan agnòstic ell, flexiona el genoll quan passa el viàtic, es descobreix en senyal de respecte i aixeca la mirada al cel nocturn de Palerm. Veu Venus i li diu: “Oh estrella, oh fidel estrella, quan et decidiràs a concedir-me una cita menys efímera lluny de tot, en la teva regió de perenne certesa?”
En aquest 1 de maig del 2020 tornaré a cantar la versió de la Internacional que em va ensenyar Pep Jai per refermar la lluita social en un moment de la història en què la classe treballadora i per extensió les classes més desfavorides i amb menys oportunitats – com sempre – són les que s’ho estan passant pitjor.
Xavier SABATÉ
Ex-conseller de la Generalitat
REDACCIÓ
