Arxius de síndic de greuges | Pàgina 4 de 4 | Diari La República Checa

Solem pensar que les solucions no les tenim nosaltres, sinó uns altres. Fa uns dies un titular del diari ‘El Pais’, edició de Catalunya deia així: ”El síndic acusa a la Generalitat de vulnerar els drets del nens tutelats”.

És veritat que en algunes ocasions falten recursos per realitzar un treball en plenes condicions de viabilitat. Però en moltes ocasions, els recursos mancants,  no ens hem de mantenir amb una posició immòvil justificant-nos a no continuar fent, ni evidentment  perdent  l’oportunitat de resoldre per nosaltres mateixos els problemes que incideixen en la nostra vida o la nostre feina.

Vulnerar els drets? Quins drets tenen els infants? Un dels drets fonamentals no tan sols dels infants, sinó de qualsevol persona, és ser escoltat.

La notícia ens mostrava la preocupació pels conflictes que es donen als centres residencials d’acció educativa, quan aquests s’han de fer càrrec d’infants amb conductes complexes, sent aquestes, derivades de trastorns mentals.

Un centre residencial d’acció educativa té l’encàrrec d’emparar a infants en situació de desempar. El desemparament en l’actual llei d’infància en el títol V capítol III diu: “es consideren desemparats els infants o els adolescents que es troben en una situació de fet en què els manquen els elements bàsics  pel desenvolupament integral de la personalitat, sempre que per a llur protecció efectiva calgui aplicar una mesura que impliqui la separació del nucli familiar”.

Vulnerar els drets, vol dir no fer-los cas? Tornem a pensar en un primer moment en controlar allò que és incontrolable. En moltes ocasions la incomprensió per allò que diuen els infants, i més preocupant, pel que fan és un habitual en la praxi educativa dins d’una institució com pot ser un centre residencial d’acció educativa.

Què podem fer per la convivència en els CRAES en els que hi viuen infants amb patologies mentals o trastorns mentals greus?.Què ens ofereix la possibilitat d’escoltar les seves maneres de dir, i no tan sols les seves maneres de fer?. Pensar en els desitjos i les febleses ens poden donar opcions de continuar pensant en què fer. Caldria no oblidar que escoltar una manera de dir i pensar-la, és donar eines per què nosaltres i els subjectes que ens acompanyen, infants i adults, tinguem la manera d’anar resolent diferents maneres d’estar en el món; cadascú la seva.

Quines condicions es necessiten per atendre’ls?. Abans d’atendre’ls caldria atendre als professionals que es fan càrrec d’aquests infants. No estem acostumats a fer relat d’allò que escoltem i ens passa amb els infants amb els quals convivim. Les seves conductes  semblen rares i els seus dirs estranys, al·liens a nosaltres. Però justament aquesta diferència marcada, d’alguna manera traça la orientació a seguir a l’hora de fer alguna cosa, no tan sols amb els infants amb trasntorns mentals, sinó amb la resta dels infants que necessiten en un moment molt crític de la seva curta vida, una atenció.

El problema sempre el situem a fora del nostre abast, la solució per aquest problema: falten places en Centres Terapèutics. Sí, és cert, falten places en Centres Terapèutics. Però això no exclou fer amb el que tenim, què no és poc.

Per què ens angoixem pensant que quan tenim problemes amb ells, no podem detenir-nos a reflexionar com fer amb ells i la resposta només es dirigeixi cap a la incertesa d’una espera d’un canvi de centre adaptat a les necessitats d’aquests infants. Torno a dir, les necessitats adaptades haurien de partir del que els escolta i està amb ells, aquest és un primer pas. Som molts els professionals que treballem amb aquests infants, i d’alguna manera ens hem de fer càrrec amb allò que tenim, ens agradi o no, i no caure amb l’hàbit de mirar cap a un altre costat, sense tenir la capacitat d’entendre’s amb allò que no s’hi està d’acord. Ens cal resoldre més i no queixar-se tant, de vegades la queixa o els enuigs son fruït d’una immaduressa professional i personal que ens envaeix, deguda en molts casos d’una herència cultural que encara no hem superat. Però això és una altra història.

L’article que sortia al Pais, recollia el testimoni d’un educador, i aquest deia: “no puede ser bueno que un niño pequeño tenga que estar expuesto a las agresiones de otros niños mayores”.  Jo també utilitzaria les seves paraules. Però per dir: “no pot ser bo que un nen petit hagi de estar exposat a les sordeses incomprensibles d’aquells adults que els acompanyen”.

Armand MEDINA
Educador social