REDACCIÓ16 Novembre, 2015
Qui escriu aquest article porta quasi vint anys com a militant d’Unió Democràtica de Catalunya. El meu bateig per ablució va ser de la mà de dos companys de professió que ja formaven part del partit i amb qui m’uneix una gran amistat recíproca i als qui tinc una gran estima i admiració: Albert Vallvé i Xavi Magriñà. A més, gràcies a aquesta militància, he pogut conèixer més persones i fer noves amistats. Algunes d’elles ja no hi són al partit. Unes perquè ens han deixat i altres perquè han escollit seguir una ideologia que, si bé puc respectar, no comparteixo. Però espero i desitjo -perquè almenys així els tinc presents- que això no ens faci perdre l’amistat ni els lligams, com si que ha passat amb famílies i colles.
Aquestes amistats, cultivades durant anys, i aquelles que ja no hi són per ideologia, sembla ser que han sigut la llavor que en dos mesos i escaig hagin donat com a fruit l’alta d’una nombrosa i nova militància que s’incrementa més del triple dels que ja no hi són. Són gent més jove, amb molt de seny, entusiasmada, coherent amb la realitat que es viu, disposada a treballar en defensa de les persones, des de solidaritat i la responsabilitat, a favor de l’ocupació, dels emprenedors, dels autònoms, a favor del diàleg, de lluitar contra la pobresa, en defensa de la llibertat de creació i elecció de centres educatius, a favor de la legalitat i sobre tot, de no posar en perill la pertinença de Catalunya a la Unió Europea.
A la nova militància que ara comença, als simpatitzants que comparteixen valors i idees amb Unió, a aquells que ja he dit que no hi estan però hi són, i a aquelles altres persones que vulguin formar part del nostre projecte, permeteu-me que els digui, des de la meva personal experiència, que és més important el viatge que el destí, que arribar el primer no és primordial, vital, ni tant sols fonamental. El més essencial és arribar, aixecant-se cada vegada que un cau en el camí. I és molt més agradable viatjar ple d’esperança i il·lusió que arribar buit.
Aquesta trajectòria de gairebé vint anys militant a Unió i amb aquesta esperança i il·lusió acumulada durant aquest viatge que vaig iniciar el 1996 m’han impulsat a sortir de les trinxeres i presentar la meva candidatura per encapçalar la llista per Tarragona al Senat per Unió. Em presento junt amb l’ebrenc Antoni Polo i la prioratenca Núria Crivillé, escortats amb altres companys i companyes i amb l’ajuda i esforç de la resta de militància i més persones que ens recolzen. Formem un gran equip de persones per fer arribar el nostre missatge i fer front a les barbaritats que pretenen altres formacions polítiques, resultat de les eleccions del 27-S. A Unió no tenim ara cap fissura ni discrepància i tenim molt clar el que volem i desitgem per a Catalunya i per a totes les persones que hi convivim i integrem la mateix. Volem seguir fent-ho dins d’un marc de respecte, coherència, diàleg, pacte i, sobretot, legalitat. Tot plegat ens permetrà, per una banda, adaptar-nos a les noves necessitats, temps i inquietuds i, per l’altra, evitarem caure en un absurd que no ens reportarà cap benefici.
Si durant gairebé 30 anys hem tingut una norma anomenada Constitució (que sembla alguns han oblidat), per què no podem seguir així 30 anys més? Si s’escau s’hi poden introduir alguns retocs, mitjançant disposicions addicionals per exemple, però no caure en el gran error i disbarat històric com és instar als que hi vivim a Catalunya a complir només les normes del Parlament, quan, a més a més, aquests ni ens representen a tots, ni tan sols són majoria. Si fomenten i promouen desobeir totes les normes emanades de l’Estat, per què es presenten a les eleccions a Corts espanyoles?
Recordo que un dia va dir un amic i company també de professió i d’Unió, va recordar les paraules que va pronunciar en el seu dia un expolític amb alopècia androgènica, doctor en química orgànica i amb aspecte de nigromant: “Quién desafía al Estado, pierde”. Tenim en compte aquestes paraules i reflexionem doncs. Perquè alguns hagin de tapar les seves vergonyes, no hem de pagar la resta de catalans les conseqüències de la seva irresponsabilitat com a governants quan, a més, han fet i fan de la seva idea d’independència un negoci i no una ideologia.
Per finalitzar, vull mostrar els meus cordials agraïments a tots els companys/es que van votar en favor de la candidatura proposada per la Intercomarcal de Tarragona, i en especial a l’amic, company i millor alcalde, Joan Maria Sardà, per brindar-me la l’honor d’encapçalar la llista del Senat, i aprofito també per posar-me a disposició de totes aquelles persones que així ho vulguin.
Carlos Javier CALDERÓN
Cap de llista d’Unió al Senat per Tarragona
