Arxius de opinio arga | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Maig, 2016

La ministra de Foment Ana Pastor va estar fa pocs dies a les nostres comarques de visita. El motiu formal era la revisió de les obres que s’estan efectuant sobre la línia ferroviària de València.

La ministra va anunciar que s’estan acabant les obres del desdoblament de via entre Vandellòs i Vila-seca, i que està prevista la seva inauguració el proper any 2017. És una bona notícia, ja que aquest tram encara és de via única -des de la seva construcció ara fa 150 anys- i el seu desdoblament permetrà una major fluïdesa i seguretat en el trànsit dels combois que fan el trajecte Barcelona-València.

Ara bé, les declaracions de la Ministra contenen també dues afirmacions molt preocupants.

La primera és que el nou trajecte s’ha construït en ample ibèric i per tant queda sense data la connexió en ample internacional. El Ministeri de Foment va presentar el projecte de Corredor del Mediterrani l’any 2012 i preveia tenir acabada la connexió en ample internacional des de València fins a la frontera l’any 2015. El projecte de Foment dividia el trajecte en diversos trams: de València a Castelló instal·lant un tercer fil; de Castelló a Tarragona tot en ample internacional i des de Tarragona a Barcelona un tercer fil que permetés la circulació de trens en els dos amples.

De tot el projecte només s’està executant el tram València -Castelló on s’està instal·lant el tercer fil amb grans dificultats i retards. La instal·lació del tercer fil va ser proposada pel port de Tarragona i la indústria petroquímica ja que es pensava que permetria tenir l’ample internacional d’una manera ràpida i econòmica, però l’experiència valenciana està demostrant que aquesta solució no és ràpida, no és gens econòmica i està presentant molts problemes per a la circulació dels trens regionals i de rodalies.

Vista l’experiència negativa dels nostres veïns, caldria que les administracions implicades en fessin una valoració acurada i es decideixi la millor solució per a que l’ample internacional arribi en el millor termini possible que permeti al sector industrial de Tarragona una planificació de la seva activitat a curt i mitjà termini, però sense desgavellar els actuals serveis ferroviaris. Això implica prendre les decisions tècniques necessàries, establir un calendari real, disposar del finançament adequat i realitzar les obres. Es a dir, tot el que el govern del PP no ha fet fins ara.

La segona afirmació de la Ministra és que es preveu escurçar el temps de trajecte entre Barcelona i València mitja hora ja que els trens aniran des de Vila-seca directament a l’estació de l’AVE situada a Perafort i per tant deixaran de passar per Tarragona.

Una notícia negativa per a la ciutat que no ha de permetre quedar aïllada dels trens de llarga distància. Les possibles solucions passen per mantenir una part dels serveis actuals que circulen per l’estació de Tarragona bé a través del recorregut actual per la línia de la costa o bé a través d’una connexió entre la línia d’alta velocitat i la línia convencional. La interconnexió permetria la circulació dels trens de llarga distància i la creació de nous serveis regionals d’alta velocitat que permetessin als tarragonins traslladar-se a Barcelona en un temps inferior als 45 minuts.

En diverses ocasions s’ha plantejat des dels ajuntaments de la zona la conveniència de fer la connexió a l’Arboç, però malauradament aquesta proposta no ha estat acceptada ni pel Govern de la Generalitat ni pel Ministeri de Foment. Des de la Generalitat es proposava fer una connexió més enllà de Vilafranca amb la qual cosa l’aprofitament de les vies d’alta velocitat seria molt menor. El Ministeri de Foment és més dràstic i considera que aquest enllaç no assegura la rendibilitat econòmica ni social de l’actuació i, per tant, decideix no fer res.

El Ministeri de Foment preveu enllestir el nou tram Vandellòs Perafort en un any. Les seves previsions no es compleixen mai però en tot cas estem parlant d’un període de temps molt curt.

Cal que des de l’Ajuntament de Tarragona i el conjunt de la ciutat ens posem les piles si no ens volem trobar en una situació irreversible, ni ample internacional, ni trens de llarga distància: una ciutat aïllada.

Arga SENTÍS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ31 Març, 2016

Mentre l’Ajuntament treu l’optimisme d’on pot davant les dificultats, cada cop més rocambolesques, amb què ensopega cada dia per fer que rutllin els Jocs Mediterranis, sembla que no s’hagi aturat a pensar en la significació profunda d’aquest projecte.

Si quan va néixer, amb unes pretensions potser excessives, s’esperava dels Jocs un fort impacte urbanístic i econòmic per a la ciutat, els anys, la crisi i els incompliments han rebaixat les expectatives fins convertir la fita de 2017 en poc més que un compromís on alguns encara hi veuen la necessitat de dur-lo a terme per no perdre prestigi. Però si de prestigi es tracta, caldria potser que analitzéssim les circumstàncies que s’han produït a la Mediterrània en els darrers anys, i el significat dels Jocs en el nou context.

Podem veure al web Tarragona 2017 que s’espera un llegat “cultural i de comunitat” que, entre d’altres coses vetlli per la “formació en valors esportius, de convivència, saludables, i educació en la Mediterrània a nens i joves del territori”. Res a dir pel que fa a la noblesa d’aquestes idees. Parem-nos, però, a mirar què passa al nostre voltant: a Síria hi ha una guerra terrible, que ha derivat cap a Europa centenars de milers de refugiats. Europa ha tancat les portes, i els refugiats malviuen en campaments improvisats i sense les mínimes condicions amb l’amenaça que els deportin a Turquia. El govern turc, per la seva banda, evoluciona en un sentit cada cop més autoritari. Hi ha un perill real tant per als seus ciutadans com per als refugiats que hi retornin. Les tensions endèmiques al Líban, sovint violentes, les coneixem de fa dècades. El conflicte entre Israel i Palestina tampoc no ens és aliè, l’aturada sobtada de la primavera àrab a Egipte i el retorn dels militars al poder tampoc no és cap bona notícia, i la desintegració de l’Estat a Líbia no afegeix perspectives afalagadores a aquest quadre.

La Mediterrània s’ha convertit, d’un temps ençà, en una trampa mortal per a milers de persones que fugen d’aquests conflictes a la recerca d’una vida millor. Una fossa comuna per a homes, dones i criatures. I l’acollida que fa Europa als refugiats que aconsegueixen sobreviure a la travessia no només és una vergonya per a tota la ciutadania de la Unió Europea: viola les lleis internacionals, els tractats signats per tots els països i els principis de les Nacions Unides. Realment pretenem que, en aquestes condicions, els atletes de les contrades mediterrànies vinguin aquí com si no passés res i s’estiguin uns dies fent esport en un clima de pau i harmonia? Mentre continua la guerra i la injustícia a les seves cases, i la vergonya a la nostra? La perspectiva de celebrar uns Jocs Mediterranis d’aquesta manera il·lumina l’esdeveniment amb una llum sinistra. Ens hem aturat a pensar que mentre aquí ens preocupem pels terminis d’execució del Palau d’Esports o sobre si tindrem o no piscina olímpica velles desferres sobrecarregades de gent s’enfonsen a la Mediterrània i milers de persones malviuen en tendes de campanya sense perspectives de futur?

Fa temps que, des d’ICV-EUiA, hem dit que el projecte està ple d’incerteses, que es va fer en un temps i un context diferent, que hi ha dubtes sobre el llegat, sobre el pressupost, sobre els terminis, i que aquestes incerteses representen riscos.

Però més enllà d’aquesta visió local, que és certament preocupant, si ens ho mirem des d’una perspectiva mediterrània no només estem perillosament fora de joc, estem fora de la realitat.

Arga SENTÍS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

REDACCIÓ8 Març, 2016

Els estudis econòmics només tenen en compte les grans xifres, i dos aspectes del problema: el capital i el treball. Sembla que ignorin o no vulguin saber que el treball, els treballs, no són només les activitats productives sinó també les reproductives: totes aquelles que sostenen la vida humana. I com que el treball productiu o remunerat és bàsic per garantir els drets econòmics en el sistema actual, el resultat és que les dones continuem patint les pràctiques discriminatòries que aquest sistema genera i ha accentuat; en conseqüència, les desigualtats avancen i els drets i llibertats reculen. La vida se’ns fa cada cop més insostenible. Mentre, els governs amb programa neoliberal de devaluació i precarització del treball i del sistema de benestar, a Catalunya, Espanya i Europa, han convertit les dones, encara més, en treballadores de segona classe.

Les dones treballem de forma remunerada, però també sense cobrar. Fem dobles i triples jornades treballant fora de casa o a casa, o a tots dos llocs o, fins i tot en tres quan cal tenir cura de familiars grans o amb malalties. I ho fem de manera desigual, assumint càrregues desproporcionades i que se’ns plantegen de forma discriminatòria. Això ha estat així des dels orígens de la divisió del treball per gèneres i, malgrat les conquestes assolides per les lluites feministes, la crisi que ens ha estat imposada i les seves polítiques pro desigualtat i austericides ens mostren un balanç devastador sobre els drets de les dones.

Avui, l’esvoranc salarial és 8 punts més alt que l’any 2008. La crisi ha devaluat els salaris de les classes treballadores i s’ha acarnissat encara més en les dones. Les dones cobrem actualment (segons dades de 2015) salaris un 24,8% inferiors als dels homes. Mentre el sou mitjà a Catalunya dels homes és de 27.836 €/any, el de les dones és de 20.931 €. La conseqüència d’aquest fet és que les dones treballem 79 dies a l’any de forma gratuïta i que deixem de rebre entre 6.000 i 9.000 € anuals, en funció del lloc i la categoria laboral.

La injustícia de les polítiques que han aplicat els governs de dretes a Catalunya, Espanya i Europa encara són més visibles quan altres aspectes de la realitat avancen en sentit contrari. Cal recordar que les dones tenen més estudis que els homes, però, només el 66% de les dones accedeixen a un lloc de treball remunerat, mentre que en el cas dels homes és d’un 80%. La diferència entre formació acadèmica i ocupació la causa la manca de recursos per l’atenció de fills i filles i la pitjor retribució en el cas del sou de les dones. Mentrestant, les polítiques de conciliació desapareixen marc normatiu. La coresponsabilitat, però, és essencial per resoldre les desigualtats. La maternitat és, per a moltes dones, l’inici de la desigualtat laboral. Els permisos per a la criança de fills i filles estan lluny d’esdevenir una política transformadora quan no són obligatoris, ni iguals ni intransferibles.

La justícia de gènere és una qüestió que ja no es pot ajornar més. La situació de les dones respecte als seus drets econòmics constata la vulneració i precarització que genera un model econòmic liberal i un model social injust que castiga doblement el fet de ser dona. El repte més gran que se li planteja ara a la nostra societat és resoldre el conflicte entre el capital i la vida. Per fer-ho, hem de començar reconstruint la justícia de gènere, amb un treball digne i un salari just.

Arga SENTÍS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

REDACCIÓ29 Febrer, 2016

L’any 2014 ens va indignar assabentar-nos de la situació per la que passaven els usuaris de la Residència de Grans Discapacitats de Sant Salvador, i les altres persones que estan en el seu mateix cas a tot Catalunya. La Generalitat va adoptar una disposició (l’Ordre/BSF 130/2014) que modificava els criteris de valoració de la capacitat econòmica de les persones beneficiàries i les condicions de copagament dels serveis que rebien.

Aquesta circumstància implica una veritable tragèdia per als dependents, que generalment són persones amb rendes baixes. De manera que han de dedicar els seus escassos recursos a pagar una atenció pública a la qual de fet tenen dret, segons les lleis sobre la dependència que es van aprovar fa anys en l’àmbit estatal i català, i veuen retallada dràsticament la quantitat que els queda com a diners de butxaca, fins a límits que fan impossible no ja qualsevol intent d’autonomia, sinó fins i tot despeses personals imprescindibles.

Com a resultat de les denúncies que es van fer aleshores, en les quals ICV-EUiA va participar activament, el Departament de Benestar i Família es va comprometre a revisar el sistema de copagament i a consensuar-lo amb els afectats.

Però el cas és que, després de rebre molt bones paraules, les persones afectades, entre els quals els nostres veïns i veïnes de la Residència de Grans Discapacitats de Sant Salvador, es van trobar, aquest desembre passat, que la mesura entrava en vigor. I han vist com els diners que els queden per a despeses personals es reduïen fins a 199 euros al mes (un 20% de l’Indicador de Renda de Suficiència Garantida (132 euros al mes incrementat en un 10 % per discapacitats físics menors de 65 anys) o menys, perquè és una quantitat que no queda garantida, ja que només es té en compte a efectes de reducció per establir la capacitat econòmica, o sigui que molts han de passar amb menys. Amb això han de comprar productes de primera necessitat (sabó, medicaments, el que els calgui per a la vida de cada dia), han d’anar al dentista, s’han de fer unes ulleres o s’han de preocupar pel manteniment de la cadira de rodes, o mil coses més, totes imprescindibles, i és evident que la discapacitat origina un sobreesforç econòmic. I si a sobre parlem d’altres activitats que fan la vida digna, com ara anar a veure un espectacle, o prendre un refresc amb els amics, o fer algun desplaçament o viatge… o simplement, anar a la perruqueria. Ja veiem a quina mena de reclusió els ha condemnat la Generalitat augmentant-los les tarifes.

La modificació a l’alça del copagament va ser una retallada encoberta, i el compromís de revisar-lo i consensuar-lo amb els afectats, un incompliment més del Govern. Per aquesta raó, el Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot ha presentat una proposta de resolució que insta l’executiu a derogar l’ordre del Departament de Benestar i Família que va establir els preus ara vigents, i a garantir a les persones beneficiàries de la llei de dependència una quantitat mínima suficient que els permeti fer front a les seves despeses i desenvolupar la seva autonomia personal. Aquesta proposició es debatrà en proper ple del Parlament sobre emergència social.

Veurem, aleshores, si el govern Puigdemont i els partits que hi donen suport honoren la paraula que fa dos anys Benestar i Família va donar a les persones amb dependència. Veurem, també, si encara hi ha esperança que millori la vida d’aquests conciutadans.

Arga SENTÍS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ10 Novembre, 2015

Arga Sentís, líder de la coalició ICV-EUiA — Arga Sentís

No és un anunci de la Renfe ni de les empreses d’autocars que fan el trajecte. Què més voldríem! La formulació que una persona pogués anar des de Tarragona fins a Barcelona en 45minuts és un dels objectius plantejats en el Plan General Ferroviario de 1988. Si senyors, ho han llegit bé: 1988.

Han passat gairebé trenta anys i cada dia milers d’usuaris fan el trajecte de Tarragona a Barcelona en 60, 70, 80 o 90 minuts. Els retards són més freqüents que la puntualitat i en alguns trajectes provinents de Tortosa o Casp són crònics. I el que es més greu, no hi ha en marxa cap actuació que permeti pensar en una reducció del temps i en un augment de la fiabilitat de la línia que , per cert, és una de les més usades i rendibles de l’Estat.

Mentrestant, en aquests trenta anys s’han invertit enormes quantitats de diners en millorar el transport ferroviari a tota Espanya i s’han construït més de dos mil quilòmetres d’alta velocitat. Espanya és el segon país del món en quilòmetres d’alta velocitat i un dels països que menys l’utilitzen.

De resultes d’aquestes faraòniques inversions, els tarragonins podem gaudir d’una magnifica estació d’AVE a 12 km de la ciutat. El port i les empreses químiques continuen sense tenir un enllaç ferroviari amb la resta d’Europa en ample internacional i, finalment, els darrers anuncis del Ministeri de Foment ens avisen que en uns mesos tots els trens de llarg recorregut que encara circulen per l’estació de Tarragona deixaran de passar-hi . Per anar a qualsevol lloc d’Espanya haurem de desplaçar-nos a l’estació de Perafort.

Fa dos anys, el novembre de 2013, diversos ajuntaments de la zona, els de Tarragona, Reus, Altafulla i Vila-seca, van aprovar conjuntament una proposta consistent en demanar precisament a les administracions el compliment d’aquest objectiu: Tarragona Barcelona en 45 minuts. Alguns mitjans van qualificar l’acord d’extraordinari no tant perquè 45 minuts sigui res de l’altre món, sinó pel fet que quatre ajuntaments del Camp de Tarragona s’unissin per a aconseguir un bé comú. Malauradament aquesta unió és extraordinària.

Tècnicament es proposava que els regionals procedents de Tortosa, Reus i Tarragona circulessin per les vies convencionals fins a l’Arboç i allí entressin a les vies d’AVE fins a Barcelona. La meitat del recorregut es faria en via convencional i l’altra meitat en alta velocitat, això suposaria un estalvi de temps important i es podria aconseguir l’objectiu: Tarragona Barcelona en 45 minuts.

L’acord es va traslladar a les dues administracions: l’Estat i la Generalitat i dos anys més tard comencen a arribar les respostes. El Ministeri de Foment fa un estudi informatiu que de manera resumida ve a dir que és una inversió poc rendible, que no val la pena fer-la. Punt.

La Generalitat per la seva banda creu que si que és rendible però proposa fer la connexió molt mes enllà, a La Granada, passat Vilafranca del Penedès. Amb aquesta nova proposta, la utilització de les vies AVE es redueix notablement i per tant la reducció de temps també es redueix. Inexplicablement, els ajuntament de Tarragona i Reus recolzen la postura de la Generalitat, en comptes de defensar la seva pròpia proposta, molt millor per als ciutadans.

Amb el projecte del tercer fil aturat i amb la nul·la disposició del Govern del PP per millorar el ferrocarril a la nostra zona potser ha arribat el moment de replantejar-nos aquestes actuacions. El territori no es pot permetre més equivocacions en matèria de transport. Cal una major unitat per part de les institucions i les entitats, però també cal una major participació i mobilització del conjunt de la ciutadania.

Arga Sentís
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Coordinadora d’ICV Tarragona

Arxius de opinio arga | Diari La República Checa

xxx Partners

ARGA SENTÍS: ‘El Corredor del Mediterrani no corre’

ARGA SENTÍS: ‘Estem fora de joc’

ARGA SENTÍS: ‘8 de març: treball digne i salari just’

ARGA SENTÍS: ‘Una resposta justa per a les persones dependents’

ARGA SENTÍS: ‘Tarragona Barcelona en 45 minuts’