REDACCIÓ25 Novembre, 2015
Un altre any ens trobem en la necessitat imperiosa de commemorar el Dia internacional per l’eliminació de la violència envers les dones. Ja no sé quants en portem . He perdut el compte, però no podem deixar en l’oblit les dones que any rere any perden la seva llibertat i, a més a més, pateixen en les seves carns o en el seu interior uns danys molt difícils de superar, perquè els sofreixen a mans de les seves parelles.
Ja fa anys vaig viure una experiència que em va fer reflexionar. Jo era molt petita. Estàvem en l’època de Nadal, anàvem amb cotxe des de Cambrils al metge a Tarragona. Anava repassant mentalment tot el que volia que aquell any em portessin els Reis d’Orient i sospesava si m’havia portat bé o havia d’eliminar alguna joguina de la meva llista. Recordo que feia molt fred o potser jo em vaig quedar ben glaçada veient una dona que corria pel carrer Rovira i Virgili amb una cara desfigurada per la por i bruta de sang. Devia estar xisclant perquè la gent s’apartava quan ella passava pel seu costat. Evidentment jo desde dins del cotxe no sentia res, però sabia que alguna cosa no anava bé, perque ella corria amb la mà al cap i completament nua i descalça. El semàfor es va posar en verd i vam continuar el camí.
Són d’aquelles imatges que et queden gravades a la retina, i que, de tant en tant, tornen a aparèixer i et fan reflexionar sobre les nostres accions, el que nosaltres amb els nostres actes podem fer per ajudar a persones en situacions límit. I , si pot ser, ajudar-les abans d’arribar a aquests contexts tan desesperants per la víctima i per tot el seu entorn més immediat. Malauradament aquestes dones anònimes les tenim a tocar a la vora i necessiten recuperar la valentia que de ben segur han perdut. I nosaltres els hem de fer saber que tenen tot el nostre suport.
Cert és que la societat civil i les institucions cada cop estan més sensibilitzades en aquestes situacions dramàtiques i hi posen molts mitjans per poder ajudar a la víctima a començar de nou i refer-se. Però la prevenció és millor i una de les actuacions que no podem desatendre és l’educació en les escoles . Cal ensenyar a les nostres noies i nois que d’aquí pocs anys formaran una parella a tenir uns valors bàsics i fonamentals, com el respecte, la llibertat i la confiança. El respecte a ells mateixos i als altres, la llibertat de poder escollir i decidir i la confiança per poder assolir les seves fites.
Vull pensar que treballant tots junts i sumant esforços podrem aconseguir que mai més cap persona estigui sotmesa a la voluntat o a la ira de qualsevol altre. I tant de bo que la necessitat que vaig tenir de demanar per aquella dona unes botes i un abric, ja fa uns anys en la meva carta als Reis, quedi en el meu oblit.
Marta BORRÀS
Candidata d’Unió al Congrés per Tarragona
