Arxius de LGTBIQ+ | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Juny, 2020
WhatsApp-Image-2020-06-27-at-20.42.52.jpeg

El mes del Orgullo no sería tal sin un espacio para la reflexión, para valorar lo conseguido hasta ahora y repensar los retos que todavía tenemos por delante. Si miramos los últimos datos de la ILGA, España vuelve a estar entre los diez primeros países de Europa en protección de los derechos del colectivo LGTBI. Sin duda, el el último año se han dado pasos significativos, como la sentencia del Tribunal Supremo reconociendo el derecho de los y las menores trans a cambiar su género en el Registro para adecuarlo a su identidad real. No obstante, España sigue teniendo una gran asignatura pendiente en cuanto a la protección de la diversidad sexual y de género. Dos proposiciones de ley siguen, a día de hoy, atascadas en la maquinaria del Congreso: se trata de la Ley de igualdad LGTBI y la Ley Trans.

Toni Mansilla

La Proposición de Ley de Igualdad LGTBI fue presentada por Unidas Podemos en 2017, tras un trabajo incansable de las principales entidades y activistas de todo el Estado para impulsarla. Una ley necesaria para extender la protección de los derechos este colectivo a todo el territorio estatal: la diversidad de leyes autonómicas aprobadas en esta materia ha creado una situación de ‘asimetría de derechos’, en que las personas LGTBI tienen más o menos protección en función de la Comunidad Autónoma donde se encuentren. La Ley responde a reivindicaciones del colectivo como la prohibición en todo el Estado de conductas tan aberrantes como las llamadas ‘terapias de conversión’ a la heterosexualidad. La norma, de carácter transversal, pretende garantizar los derechos de las personas LGTBI en todos los ámbitos y en todas las etapas de la vida, estableciendo así medidas en el ámbito educativo, sanitario, laboral o de vivienda.

Por su parte, la Proposición de Ley Trans se presentó de forma autónoma a la Ley LGTBI en 2018, fruto de una demanda histórica de las entidades ante la invisibilización crónica del colectivo trans en la sociedad. La ley toma la despatologización de la transexualidad como punto de partida, eliminando la consideración de las identidades trans como ‘trastornos mentales’, y acabando con la necesidad de que un equipo médico y psicológico tenga que juzgar y aprobar algo tan intrínsecamente personal como es la identidad de género. Se trata de una protección integral en ámbitos tan diversos como la salud, el empleo, la educación, la privación de libertad o la participación política. Contextos, todos ellos, en los que las personas trans han sufrido una discriminación histórica, cuando no directamente una situación de violencia estructural.

España sigue teniendo una gran asignatura pendiente en cuanto a la protección de la diversidad sexual y de género

Unas leyes que, a fin de cuentas, no hacen sino proteger uno de los derechos fundamentales más básicos de una sociedad democrática: el derecho al libre desarrollo de la personalidad. El derecho a elegir, de manera autónoma y sin imposiciones, sobre la propia existencia y la forma de vivir. Un derecho que, según la propia Constitución española, constituye uno de los fundamentos del orden político y de la paz social, y resulta indisociable de la dignidad de la persona. Las leyes LGTBI y trans suponen un modesto pero imprescindible paso en la protección de ese derecho: no hay libre desarrollo de la personalidad si no se combate la discriminación contra las minorías sociales.

El avance de dichas leyes ha topado con férreas oposiciones, principalmente de la extrema derecha, pero no solamente. No son pocas las voces que consideran que la protección de los derechos de las personas trans puede ir en detrimento de los derechos de las mujeres. Un discurso basado en falacias como convertir las excepciones en motivos de alarma, obviando que el machismo no necesita camuflarse en identidades falsas para ejercer sus violencias. Lejos de ser novedoso, este discurso no deja de ser una nueva manifestación de una vieja cultura del miedo, aquella que nos presenta el avance de los derechos de una minoría como un retroceso para otro colectivo oprimido. Un discurso que pasa por alto algo fundamental, y es que ambas opresiones beben del mismo sistema cisheteropatriarcal. El mismo sistema que, por su parte, observa con beneplácito como sus víctimas se disputan entre ellas en vez de unir fuerzas para plantarle cara.

Tom MANSILLA
Advocat y Coordinador de l’oficina de denúncies de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya

 


REDACCIÓ10 Maig, 2020
jose_cuadrado3-1280x1280.jpg

Jose Cuadrado és periodista, escriptor i activista LGTBI. A les xarxes socials és conegut com a Josemola. El mateix s’identifica com “una mamarratxa contra la plumofòbia”, on practica un activisme basat en el sentit de l’humor i la ironia. Actualment, és el responsable de Comunicació de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya. Cuadrado diu que encara hi ha molt de camí a fer en la lluita contra l’homofòbia

 

Quin sentit té celebrar el dia contra l’homofòbia?
El 17 de maig es commemora el dia internacional contra l’LGTBI-fòbia. És a dir, el dia en el qual l’Organització Mundial de la Salud (OMS) va establir que l’homosexualitat deixava de ser una malaltia.

Ha canviat el concepte d’Homofòbia?
Des del moment en el qual les persones LGTBI+ deixem de ser delinqüents amb l’abolició de la Llei de ‘vagos y maleantes’ (1978), deixem de ser malalts segons l’OMS (1990), ens podem casar (2005) i s’aproven Lleis autonòmiques per protegir els drets i les llibertats del col·lectiu, com és el cas de Catalunya (2014), el concepte LGTBI-fòbia canvia.

Com es continua exercint la discriminació envers el col·lectiu LGTBI+?
Els més comuns són l’agressió verbal o física, però també podem trobar altres formes de discriminar: bullying, mobbing a la feina, no contractar a persones per motius d’orientació o discriminació a les xarxes socials, com s’ha pogut observar i hem registrat a l’Observatori durant aquest confinament.

Voler establir formes més vàlides de ser homosexual és completa i absolutament discriminatori

Què li preocupa més?
L’homofòbia interioritzada que s’exerceix dintre i fora del col·lectiu. Especialment en un moment en què un grup polític molt concret fa discursos per tornar a ficar als homosexuals dintre de l’armari. Voler establir formes més vàlides de ser homosexual és completa i absolutament discriminatori. A més, d’una total falta de respecte i de coneixement sobre la diversitat d’un col·lectiu que segueix patint la violència com demostren les dades de l’OCH: 161 incidències registrades per LGTBI-fòbia a Catalunya el 2019.

Missatges com els de Vox ajuden a normalitzar la situació?
Vox (pot ser) propaga la plumofòbia, l’homofòbia interioritzada i el discurs de l’odi amb missatges com ‘el matrimoni és només la unió entre una dona i un home’, quan avalen les teràpies de conversió, quan utilitzen termes com ‘família natural’ o quan a Osca proposen acabar amb les banderes LGTBI perquè ‘l’orientació sexual s’ha de quedar a casa i al llit de cadascú’.

Plumofòbia?
La plumofòbia és la discriminació per expressió de gènere, és discriminar a una dona per ser masculina o a un home per ser femení. Forma part del masclisme més clàssic i ranci: ‘camina bé’, ‘comportat com un home’, ‘respecto als gais però no m’agraden ‘les locas”, ‘la ploma no em fica cachondo‘, etc…

Però els gustos personals s’hauran de respectar…
Els gustos personals són respectables i la bona educació és universal. Tothom té dret a decidir el que li agrada o no, però quan es parla de ploma s’acostuma a discriminar gratuïtament. Et fico un exemple: si no t’agrada una persona grassa, ¿què diras?, ¿m’agraden els homes atlètics o STOP gordos? El mateix amb la ploma, si a una persona no li agrada la ploma al llit, queda molt més acurat dir: m’agraden masculins.

M’agrada autocatalogar-me com ‘una mamarratxa contra la plumofòbia’

Com es diagnostica un homòfob?
No existeix un model de diagnosi però sí que es pot afirmar que a Catalunya, abans del confinament, els espais on més incidències LGTBI-fòbiques es registraven era al transport públic i als espais d’oci nocturn, especialment quan les víctimes tornaven cap a casa.

Vostè ha estat víctima de situacions homofòbiques…
No existeix cap persona dintre del col·lectiu que no hagi patit discriminació per la seva orientació sexual o per manifestar una expressió de gènere diferent del binarisme home-dona i masculí-femení. La meva lluita personal treballa en aquesta direcció, per això m’agrada autocatalogar-me com ‘una mamarratxa contra la plumofòbia’.

Espanya va ser pionera en els casaments entre persones del mateix sexe. Malgrat això hi ha molt camí per recórrer?
La lluita LGTBI forma part de la lluita feminista. Rotundament, sí, queden moltes coses per fer: aprovar una llei estatal, posar fi a la falta d’oportunitats laborals del col·lectiu trans, atendre la violència de parelles del mateix sexe, parlar més de salut sexual, diversitat i nous models de família, facilitar els processos d’adopció, sensibilitzar més sobre la Prep i el VIH… Quants polítics o gent amb repercussió ha dit que té la COVID-19?, Quants han dit que tenen VIH?

L’LGBTI-fòbia no es combat només el dia 17 de maig o el 28 de juny amb un tweet o una foto amb la bandera de colors

Les polítiques contra l’homofòbia funcionen?
Si no es destinen recursos econòmics i humans, no pot funcionar cap tipus de política. L’LGBTI-fòbia es combat els 365 dies de l’any i no només el dia 17 de maig o el 28 de juny amb un tweet o una foto amb la bandera de colors.

Quin missatge deixa als més joves?
Compte amb compartir a les xarxes socials els atacs homòfobs! Si has patit qualsevol tipus d’agressió, pot ser, necessites un amic, un psicòleg o un professional que t’escolti i t’assisteixi. Compartir a les xarxes socials un atac homòfob no sempre és una estratègia que restableixi la dignitat de la víctima. Recomanaria acudir a un professional, valorar si es denuncia i més tard decidir si fer-ho públic o no.

PUBLICITAT

PUBLICITAT


REDACCIÓ18 Desembre, 2019
banc_gay-e1576701748795-1280x960.jpg

La foto que avui publiquem podria ser el reflex de la situació de marasme polític que viu Tarragona. Els que ara ens governen, des de la Plaça de la Font, van prometre un canvi profund. Per arribar al poder van criticar, sense contemplacions, l’anterior executiu. Es queixaven de la brutícia, de l’incivisme i de la inèrcia del PSC.

Doncs, ara mateix, transcorreguts sis mesos de governació, ERC i els Comuns encara no han estat capaços de fer un balanç (públic) dels primers 100 dies al capdavant del govern tarragoní. Si ens passegem per la ciutat, prendrem consciència que no s’ha fet res per millorar la imatge (bruta i deixada) de Tarragona. Aquest banc, a favor del col·lectiu LGTBIQ+, ubicat tot just davant de l’antiga Facultat de Lletres, està més deixat que una burilla a l’entrada del metro.

No és coherent ni acceptable que una ciutat es presenti com una Ciutat LGTBI i després deixi que un dels pocs símbols de la seva ‘obertura’ estigui tan deteriorat. Potser ha arribat l’hora de canviar les paraules pels fets i menys escenografies i més implicació (real).

Esperem que el/la regidor/a responsable d’aquesta àrea ordeni que el banc ‘diferent’ de la Plaça Imperial Tàrraco no sigui notícia pel seu deteriorament. Tarragona es mereix molt més…

 


REDACCIÓ27 Novembre, 2019
IMG_56691-1280x960.jpg

Carla Aguilar en la jornada a la Casa Canals

L’Ajuntament de Tarragona ha realitzat, aquest dimecres 27 de novembre, una jornada dedicada a “L’ocupació i la seguretat a Tarragona des d’una perspectiva feminista interseccional: l’impacte de les LGTBIfóbies“, que s’ha celebrat a la Casa Canals, de la Part Alta de la capital tarragonina. Es tracta de la primera acció que realitza la regidoria de Serveis Socials del consistori tarragoní abordant aquesta problemàtica.

Una de les ponències d’aquesta jornada ha estat la presentació de l’estudi, realitzat per les investigadores Sam Fernández i Elisa Alegre “Diagnosi sobre la percepció de les LGTBIQ+ fòbies, en els àmbits d’ocupació i la seguretat de la ciutat de Tarragona”, que planteja les diferents problemàtiques que pateixen els col·lectius LGTBIQ+ a la capital tarragonina.

Tal com ha explicat la regidora de Serveis Socials i LGTBIQ+, Carla Aguilar, “és una aposta que hem realitzat des de la regidoria que respon a la necessitat d’incorporar les qüestions LGTBIQ+ en la voluntat de poder treballar per una ciutat que sigui feminista, ja que comparteixen la mateixa problemàtica central: les violències masclistes, estructurals i físiques, que provenen d’una societat masclista que encara és patriarcal”.

Per la seva banda, la investigadora Sam Fernández ha destacat que “en l’estudi hem preguntat a la gent què els hi està passant en l’àmbit de feina i en l’àmbit de la seguretat. Ens trobem que molts problemes no vénen només de les agressions, sinó també d’altres problemàtiques, com la dificultat per accedir a l’habitatge”.

Borja VIZCARRO

|

V Í D E O S






RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter