L’excap dels Mossos d’Esquadra, el major Josep Lluís Trapero – imputat per rebel·lió – ha explicat, al tribunal que jutja el procés, que dos dies abans de la declaració d’independència del 27-O ja tenien a punt un dispositiu per detenir l’expresident Carles Puigdemont i els consellers si els ho ordenava la justícia.
A preguntes de la defensa de l’exconseller d’Interior, Joaquim Forn, Xavier Melero, el major ha explicat que a les dues del migdia del dia 27 d’octubre va trucar el fiscal en cap i el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per dir-los que, en vistes del que havia passat al Parlament i “desconeixent la transcendència jurídica” dels fets, es posaven a la seva disposició.
Era una cosa de certa gravetat i ens posàvem a disposició de l’òrgan judicial per si ordenaven algun tipus d’acció
“Era una cosa de certa gravetat i ens posàvem a disposició de l’òrgan judicial per si ordenaven algun tipus d’acció”, ha explicat.
Fins i tot, ha deixat clar que des dels Mossos ja havien previst la situació i que tenien el pla a punt des de dos dies abans.
Trapero no tenia una altra alternativa si volia defensar la imatge i professionalitat del cos dels Mossos d’Esquadra.
27 d’octubre de 2017. Dues hores abans que el Parlament català aprovi la DUI, el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, truca al fiscal superior de Catalunya i al president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). “Els comento per telèfon que el cos està a disposició tant de Fiscalia com de l’òrgan judicial”.
El “Cos de Mossos”, diu al tribunal que enjudicia als 12 líders independentistes, tenia preparat un dispositiu per detenir Carles Puigdemont i els seus consellers perquè el que anava a succeir al Parlament era “d’una certa gravetat”.
La bomba informativa arriba passades tres hores de la declaració de Trapero com a testimoni en la jornada 17 del judici. L’excap policial, tranquil, segur, ho explica l’advocat de l’exconseller Joaquim Forn, que aquest dijous tria seure darrere del lletrat, i no a la banqueta, per escoltar les paraules de qui va ser el seu subordinat.
Forn, recolzat per una sala de vistes plena amb alguns dels seus familiars, escolta atent, fa gestos de reprovació, enarca les celles, es frega la cara i mira al sostre davant les paraules del major, que en les seves cinc hores com a testimoni davant el Suprem intenta desfer-se de responsabilitats i carregar-les en els polítics, en la jutge del TSJC i, finalment, a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
Ell no va recolzar la celebració de l’1-O (el dubte “ofèn”), va avisar el Govern dels perills del referèndum (hauria “conflictes greus”) i els va advertir que ells complirien la llei ( “no s’equivoquin amb nosaltres”) .
Distàncies entre Mossos i governants que marca des del moment en què trepitja la tarima de la sala de vistes. Ni un gest, ni una mirada, ni per descomptat una salutació, als acusats asseguts a la banqueta.
Amb el seu discurs ben preparat, l’ombra de la seva advocada asseguda al costat i un judici en potència per rebel·lió a l’Audiència Nacional, el major segueix un guió del qual no aconsegueix treure-li ningú, ni el fiscal, ni l’advocada de l’Estat, ni Vox , acusació que protagonitza la ficada de pota processal més sonada del judici.
Trapero estava “incòmode” al Govern de Puigdemont i li sembla “ofensiu” que es dubti de la seva intenció d’impedir un “acte il·legal” que, si no es va aconseguir frenar, va ser perquè “algú” va trencar la coordinació dels cossos de seguretat i perquè la jutgessa no va especificar bé el que calia fer.
El major ha estat molt contundent
“Ningú va dir res, senyoria”, que calia desallotjar els centres de votació els dies previs, ocupats per famílies les 24 hores en activitats “lúdiques” que, afirma, no tenien res a veure amb el referèndum.
Hi havia passat això alguna vegada? No, però els Mossos no van pensar que tenien relació, contesta un “naïf” Trapero, per a qui “a toro passat” és fàcil interpretar que les festes de pijames i els tallers d’observació d’estrelles eren “actes preparatoris” de l’1-O.
El moment més tens de la jornada, per a uns, i més gratificant, per a altres, arriba quan tots s’adonen de la relliscada de Vox: el secretari general del partit d’extremadreta, Javier Ortega, s’ha deixat al tinter una de les preguntes clau, la de la reunió del 28 de setembre amb Puigdemont, Forn i Oriol Junqueras on se’ls va avisar de la violència si seguien amb els seus plans.
L’ensopegada es materialitza quan un implacable fiscal Javier Zaragoza es disposa a abordar el tema. L’hàbil advocat de Forn, Xavier Melero, li talla. Segons la Llei d’enjudiciament criminal, Zaragoza no pot preguntar més enllà de Vox, ja que la Fiscalia no ha reclamat el seu testifical.
Desconcertat, el president del tribunal, Manuel Marchena, parla amb els magistrats a la seva dreta, a l’esquerra, i anuncia la suspensió del judici per deliberar.
El fiscal Javier Zaragoza
Dues hores després, un legalista tribunal decideix per unanimitat no permetre aquestes preguntes, però es guarda un as en la màniga.
El fiscal continua, li dedica alguna perla a Vox ( “aquí sí que sembla que l’interrogatori de l’acusació popular ha estat més extens”) i aconsegueix treure-li el 28 de setembre esquivant la paraula reunió: Trapero ratifica que aquell dia va avisar els polítics.
Però quan, acabat l’interrogatori cap als volts de les set de la tarda, es dóna per perduda l’ocasió, Marchena torna a citar la llei. El tribunal pot fer les preguntes que vulgui per aclarir els fets. Doncs bé:
– Vostè ha declarat sobre una reunió que promou en la qual estan responsables polítics i de mitjans de la força que vostè dirigia (…) Quin missatge vol transmetre i quina resposta obté?
– La reunió del 28?
I Trapero explica per fi que se’ls va dir que “el cos de Mossos evidentment no anava a trencar mai amb la legalitat i la Constitució” i que Puigdemont va respondre que fessin “la feina que hagin de fer”. Una de freda i una de calenta.
Jaume Mestre podria acabar imputat per fals testimoni
Jaume Mestre, responsable de Difusió institucional de la Generalitat, ha fet tants equilibris al mateix temps de respondre que el Ministeri Fiscal ha acabat demanant que es dedueixi el testimoni i es presenti al Jutjat de Guàrdia per fals testimoni.
Mestre ha repetit que no es va pagar cap factura i que el concurs de l’anunci de les vies del tren “va quedar desert” però no ha estat convincent davant el fiscal Jaime Moreno. També ha negat que encarregués res a la Corporació Catalana de Mitjans i que es pagués res, encara que hi ha dues factures. Mestre ha concretat que el contracte va quedar desert tot i que “vaig veure els anuncis per televisió”.
La campanya de les vies del tren que es va emetre per TV3 i es va publicar en diversos mitjans és una de les cartes que té la Fiscalia per intentar provar la malversació.
Diversos testimonis han declarat que la campanya de TV3 entrava dins de les campanyes institucionals gratuïtes que emetia la televisió catalana. Però la responsable de la CCM Núria Llorach va fer dues factures que el fiscal treu sempre que pot. Dues factures, però, que ningú reconeix que s’han pagat.
“No sé perquè es va emetre l’espot”, ha dit Mestre finalment atrapat pel fiscal i Marchena ha acabat dient “el tribunal es queda amb aquesta resposta”.
Jaime Moreno, el fiscal
I és que les respostes evasives que Jaume Mestre, que ha respost una part de l’interrogatori del fiscal Jaime Moreno, dient no “record”, ha fet intervenir Manuel Marchena que l’ha avisat que el fals testimoni és delicte. I en acabar l’interrogatori la Fiscalia ha denunciat al fals testimoni.
El president del tribunal ha reaccionat ràpida i ha exposat que fins que no hi hagi sentència no es valorarà si Mestre ha mentit o ha alterat la realitat.
Per segon dia consecutiu, el protagonista accidental del judici contra el “Procés” no ha estat Oriol Junqueras, ni Carles Puigdemont, ni tan sols la violència del 20-S o l’1-O, sinó un desconegut al que, a poc a poc, es va posant cara, “un tal Toni”.
La sessió més curta (amb prou feines una hora i mitja, entre matí i tarda) del que va de judici ha deixat diàlegs dignes d’una escena dels germans Marx a l’interrogatori al dissenyador gràfic que va manar imprimir la publicitat del referèndum.
Al saló de plens del Suprem apareix el testimoni, Enric Vidal. Ulleres de pasta, barba, motxilla a l’espatlla i dessuadora, respon a les preguntes del fiscal Juan Moreno, que intenta desentranyar qui li va encarregar imprimir els famosos cartells de les vies de tren. Surrealisme judicial en estat pur, amb Toni com a epicentre:
– Qui li va trucar?
– Un tal Toni.
– I li diu que és un tal Toni?
– Sí.
Enric Vidal
Ja aquest dilluns va sortir aquest nom de pila de boca d’un responsable d’Unipost, l’empresa que enviaria les cartes censals de l’1-O, confiscades per la Guàrdia Civil de la mateixa manera que els cartells de Toni. Tampoc ell sabia el seu cognom, ni el seu telèfon, era només “aquest senyor que deia anomenar-se Toni” que contactava amb la gent per encarregar treballs de milers d’euros.
Aquest dimarts, “aquest senyor Toni” ha passat a ser “un tal Toni”. El fiscal, en cada pregunta de resposta imprecisa, torna a insistir en el “un tal Toni”, i el testimoni respon referint-se així també a ell, provocant el riure del públic.
– ¿No li va preguntar alguna dada més?
– No, com ho faig amb molts clients el primer dia que quedo amb ells.
– O sigui: un tal Toni i ja està?
– Un tal Toni.
Perquè Vidal, que ha dit no saber qui abonaria l’encàrrec, ni quant li pagarien per fer de mitjancer a l’hora imprimir els cartells (ha negat que els dissenyés), ni si Toni li trucava de la Generalitat, va quedar amb ell en un hotel, on el misteriós Toni li va donar “un telèfon per parlar amb ell, un USB i ja està”.
El testimoni va contactar amb les tres impremtes que Toni li va indicar per encarregar-los la feina. “Li van preguntar alguna dada més del tal Toni aquestes empreses?”. “No”. Segons la seva versió, ell sol va fer d’intermediari entre Toni i les impremtes, però no va intentar cobrar la feina després, ni tan sols sabia quant li anaven a pagar.
Per què?: “Després de veure el panorama un no s’esforça per la qual cosa podria cobrar d’aquest treball, com molts altres, perquè un és autònom …”.
La Fiscalia sospita que Toni és Antoni Molons, exsecretari de Difusió de la Generalitat, i com Vidal el va veure a l’hotel, li pregunta si sap si realment és ell. I Toni va prenent forma:
– Coneix a Antoni Molons?
– No, ni el coneixia, encara que després per les notícies relaciones que podria ser aquesta persona.
– Podria ser Toni?
– Aquest era Toni, una suposició meva però per les notícies em baso.
– Com per les notícies?
– Perquè per les notícies veus a un senyor, que no sé si el detenen o no, que suposes que és ell.
– Però vostè l’havia vist a l’hotel Colón?
– Sí, però veig moltes persones, i no sé quant temps va passar. Les imatges que pots veure per la tele tampoc és que siguin molt …
Vidal va encarregar el treball a tres empreses que li havia donat el misteriós Toni. Ho va fer, “sense més”, perquè li semblava “equitatiu que les tres imprimissin el mateix”.
Un treballador de l’empresa que va parlar amb Vidal dels cartells declara just després i desbarata algunes de les afirmacions del dissenyador gràfic.
Enric Marí
Diu Enric Marí, comercial d’Artyplan, que va rebre una trucada d’Òmnium, “client històric” de la impremta, per demanar el pressupost, “molt urgent”. “Em va dir que era relacionat amb el referèndum”.
Després li va trucar el dissenyador gràfic i li va dir que el treball (17.250 euros) el pagaria la Generalitat. A més, li “va comentar per sobre” que la raó de dividir-lo entre tres impremtes era disminuir els riscos que el confisqués la Guàrdia Civil.
Al final els cartells mai es van arribar a repartir, segons Marí. El dissenyador gràfic va dubtar en com es faria el lliurament – sincronizada amb les altres dues empreses – en diferents punts de Tarragona, Girona, Lleida i Barcelona. “Ho comento amb l’empresa i decideix parar”.
Marí, en qualsevol cas, no sap qui és Toni. La incògnita segueix en l’aire, potser el mateix Antoni Molons pugui resoldre-la quan vagi a testificar al Tribunal Suprem.
L’exresponsable de l’operativa de Catalunya i Balears d’Unipost, Francisco Juan Fuentes, ha reconegut que va rebre els tres palets amb unes 45.000 cartes en dissabte, enmig del carrer i per part de dos transportistes que anaven en una furgoneta blanca. Ho va fer per fer «un favor» a la Generalitat, ja que era un client amb qui tenien un acord marc important i Unipost es trobava en concurs de creditors. Però que en cap moment van saber el contingut dels sobres, més enllà de veure que anaven dirigits a persones concretes i amb el logotip de la Generalitat.
Ell i un altre responsable de l’empresa, Albert Jaime Planas, han declarat que l’enviament de 43.000 cartes adreçades als membres de les meses de l’1-O no es podia fer perquè no tenia albarà ni ordre de treball i no sabien com s’havia d’enviar. Han relatat que no sabien si eren cartes ordinàries o certificades i tampoc a quin departament facturar el treball. Per tant, també han assegurat que el servei no es podia facturar.
Tres exresponsables de l’empresa Unipost (desapareguda des del maig del 2018) han declarat com a testimonis al Tribunal Suprem. També estava citat l’exdirector general de l’empresa de missatgeria, Pau Raventós, que es va acollir al seu dret a no declarar el passat 7 de març.
L’exresponsable de l’operativa de Catalunya i Balears d’Unipost, Francisco Juan Fuentes, ha explicat que va ser ell mateix el primer en rebre les quasi 45.000 cartes, que ho va fer personalment el dissabte 16 de setembre. «Em van trucar, un tal Toni, dient que havien acabat la manipulació i per veure si podíem repartir-lo el dilluns 18», ha dit. En diversos moments de la declaració, Fuentes ha explicat que la seva percepció és que aquesta persona era el «manipulador» del material, el que ensobra les cartes, i no algú directe de la Generalitat.
Com que era dissabte, Fuentes ha dit que «no estava a temps» d’avisar cap treballador ni tampoc al servei de vigilància, i que ell va optar per anar directament a Unipost: «No vaig tenir més remei que anar jo a la seu central, agafar una furgoneta i anar a rebre els enviaments», ha dit.
A preguntes de l’advocada de l’Estat, ha admès que aquest no és un procediment «habitual», però que ho va decidir perquè venia «de part de la Generalitat» i que l’empresa, que estava en ple concurs de creditors, «no estava en disposició de dir a un client amb aquest volum de facturació que no l’atendríem».
Fuentes ha relatat que, aquell dissabte, va agafar una furgoneta d’Unipost va anar a una zona propera a un bar, on van passar el material d’una furgoneta blanca a una de l’empresa de missatgeria. «Eren transportistes, un home i una dona, una mica més joves que jo», ha explicat. En total, va fer dos viatges per recollir tres palets i escaig de material.
Ordena enviar-los a Terrassa
L’exresponsable de l’operativa a Catalunya i Balears d’Unipost ha explicat que la decisió d’enviar aquest material des de la central d’Hospitalet fins a les dependències de Terrassa és seva. «Estaven a la vista, hi havia tres palets i mig en un passadís on el personal passava quan s’anava incorporar a la feina», ha dit. Fuentes ha recordat que en aquell moment els treballadors estaven «nerviosos» pel concurs de creditors. «Hi havia comentaris a la premsa que la Generalitat volia enviar alguna cosa i es deia que si això ens podia crear algun problema, hi havia opinions en un sentit i en un altre», ha dit.
Aquests palets estaven, a més, «a prop de la màquina de cafè» i, un cop va detectar «comentaris inapropiats», va decidir enviar els tres palets i mig a Terrassa per «treure’ls del mig», ja que estaven retinguts.
Enviament «retingut»
L’exdirector de producció d’Unipost a Catalunya, Albert Planas, ha explicat que les cartes contenien el logotip de la Generalitat però cap indicació sobre l’1-O i que es veia el nom de cada persona a les que anava dirigida. Ha detallat que estaven «aturades» perquè no hi havia ni ordre de treball ni albarà. «Sense ordre de treball no es pot fer l’enviament», ha remarcat Planas. Una tesi que també ha confirmat Fuentes, que ha reconegut que va ser ell mateix qui va aturar l’enviament. Planas ha explicat que va conèixer l’entrada d’aquest encàrrec el dia 18 de setembre a través del seu cap, Francisco Juan Fuentes.
«Estaven aturades fins saber quin tipus d’enviament havíem de fer i de quin departament eren», ha explicat. També ha detallat que la Generalitat era client a través d’un acord marc amb quatre conselleries.
Planas ha explicat que no va conèixer el contingut de les cartes fins que es van obrir al jutjat un cop intervingudes. «Vaig veure que era perquè les persones anessin a les meses, designava els membres», ha reconegut. Segons l’exdirector de producció va ser llavors quan va saber que eren per al referèndum.
«No es podia repartir ni facturar»
L’exdirector de producció ha dit que no es va repartir cap carta ni a través de col·laboradors d’Unipost. «Tot estava aturat fins que no hi havia ordre de treball, perquè sinó no es podia facturar, estava tot retingut a l’oficina de Terrassa», ha remarcat Planas, que ha insistit a preguntes del fiscal que «no es podia ni repartir ni facturar». A més, ha dit que mai havia estat la seva responsabilitat la facturació i que desconeix si es van derivar factures d’aquest encàrrec.
En relació al dia del registre – el 19 de setembre – ha detallat que va arribar a la planta de Terrassa a les cinc de la tarda i que hi havia a dins Guàrdia Civil que li van explicar que no podia accedir la comitiva judicial. «Jo vaig entrar sense problemes, però la comitiva no podia passar, hi havia gent a la porta protestant», ha explicat. L’acta policial recull que van estar quasi dues hores i mitja per poder accedir a la planta.
Sobre el cost de l’enviament, ha dit que ell no es responsabilitzava d’aquest tema i només ha dit que els concursos tenien preus diferents segons el client.
Un altre dels que ha declarat és Antonio Manuel Santos, responsable del repartiment de Barcelona capital i Badalona. Està citat perquè va enviar un correu electrònic demanant «saturar» tots els recursos de l’empresa per donar prioritat a un «suposat» enviament que havia d’entrar de la Generalitat i que s’havia de repartir l’endemà.
«El meu comandament superior em diu que potser entraven enviaments i que el matí següent havien de sortir», ha explicat. Segons ha dit, no tenia més detalls de per què calia donar aquesta preferència a l’enviament. «A nosaltres no ens donaven instruccions de per què, ens deien que això tenia preferència i ja està; passava també amb qualsevol cosa», ha afirmat.
Pina pregunta pels escorcolls
Durant la declaració dels responsables d’Unipost, l’advocat Jordi Pina –que defensa Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez- ha intentat amb les seves preguntes crear una ombra de dubte sobre si els diferents escorcolls a l’empresa de missatgeria es van fer correctament.
Per exemple, en la declaració de Planas, li ha preguntat si els agents li van exhibir alguna ordre del jutjat d’instrucció 13 per a l’entrada i registre. Planas ha declarat que no la va veure i que, quan va arribar a la primera planta, «la Guàrdia Civil ja estava a dins». I Santos Falcón ha explicat a Pina que quan va arribar el 19 de setembre a les dependències d’Unipost al carrer Filipines de Barcelona, on tenia el despatx, agents de la Benemèrita ja havien entrat a dins. «No sé si havien escorcollat o no, quan vaig arribar em van preguntar el nom i els vaig dir que podien entrar i mirar el que volguessin», ha relatat, però ni li van ensenyar cap ordre judicial ni «en van fer cap referència».
També ho ha explicat Francisco Juan Fuentes, que ha dit que quan va arribar a primera hora del matí a la seu central de l’Hospitalet ja s’hi va trobar agents. Tot i que no li van mostrar cap ordre judicial, dos o quatre d’ells ja estaven dins de la central revisant enviaments. Ha dit que no anaven en companyia de cap lletrat de l’administració de justícia i que van dir que no els calia perquè «estaven investigant per ordre de la fiscalia».
El fiscal Jaime Moreno ha recordat a Planas que durant la seva declaració davant del jutge instructor Pablo Llarena va afirmar que havia decidit lliurar lliurement el seu telèfon mòbil i el seu ordinador perquè no tenia «res a amagar», però a preguntes de Pina ha explicat que inicialment agents de la Guàrdia Civil li van demanar i que ell hi va accedir després d’aquest requeriment. També ha dit que, quan el secretari judicial els va informar dels seus drets, ja havien cedit el material.
Un treballador del CTTI no testifica
D’altra banda, un treballador del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) David Palanques s’ha acollit al seu dret de no declarar perquè està sent investigat pel jutjat d’instrucció 13 de Barcelona. De fet, Palanques, que ha vingut al Tribunal Suprem acompanyat del seu advocat, va ser un dels detinguts en l’operatiu del 20 de setembre del 2017.
L’ex-cap d’Informació dels Mossos d’Esquadra durant l’1-O, el comissari Manuel Castellví, ha considerat a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural com els “interlocutors” de la policia catalana quan es produeixen manifestacions i concentracions multitudinàries.
Castellví, que va estar al capdavant de la comissaria general d’Informació i es va reunir amb el Govern els dies previs al referèndum, és el primer comandament dels Mossos que ha testificat en el judici contra el ‘Procés’.
El cap d’intel·ligència dels Mossos d’Esquadra durant l’1-O
A preguntes de la defensa del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, el comandament policial ha dit que ANC i Òmnium són associacions que “sempre han convocat manifestacions sota les consignes de la no violència”.
I que per aquest motiu els consideren els seus “interlocutors en aquest àmbit per la seva actitud i el resultat de la seva gestió”.
El seu relat coincideix en part amb el manifestat per l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez, que en la seva compareixença va manifestar que sol parlar amb tots els cossos i operatius d’emergències i seguretat quan es produeix un acte dins d’un protocol d’actuació, però sense responsabilitzar mai de la seguretat ni de les qüestions d’ordre públic.
Sànchez va dir això després de reconèixer els contactes que va mantenir amb el més gran dels Mossos Josep Lluís Trapero en els esdeveniments del 20-S per gestionar una sortida per a la comitiva judicial.
Tenim abastament anàlisis jurídiques del judici que es desenvolupa al Tribunal Suprem que en palesen les vulneracions dels drets de defensa, sota la disfressa d’una pulcritud formal, o que posen de manifest la fermesa de les conviccions dels acusats, o la feblesa de la memòria dels màxims responsables de l’Estat, les mentides dels executors materials de la repressió, o la baixesa moral a la qual es pot arribar, que no hi ha Fairy que ho netegi. Per tant voldria abordar el judici des d’una altra perspectiva, per mirar d’analitzar el que ens revela tant de Catalunya com d’Espanya, subjectes del conflicte, i com s’emmarca el judici en la situació política actual.
Les resolucions judicials dictades en la fase d’instrucció del judici, i a l’escrit d’acusació de la fiscalia, son reveladores de la mentalitat i dels valors que han motivat la reacció punitiva de l’Estat davant el repte democràtic plantejat per una part considerable de la ciutadania de Catalunya. En reprodueixo doncs alguns paràgrafs que considero summament il·lustratius a aquest efecte, i per tal que no es pugui dir que les tergiverso o les trec de context:
“Menoscabados principios y bienes juridicos primordiales del ordenamiento juridico: la sobirania nacional, la unidad de la Nación española y el sistema politico y juridico que impone la Constitución. Ademas de otros graves efectos colaterales: la fragmentación social de los habitantes que rtesiden en la Comunidad Autonoma de Cataluña mediante la aplicación de criterios nacionalistes identitarios que atentan contra la dignidad y la igualdad de las personas; y….los probables perjuicios economicos derivados de la desubicación de las empresas implantades en el territorio catalan.
Ante un conflicto de valores y bienes juridicos de esta naturaleza, no puede afirmarse que el Magistrado Instructor haya errado al denegar el permiso penintenciario para que el investigado acuda al Parlamento de Cataluña, puesto que se hallan en juego los valores e intereses de los ciudadanos catalanes no separatistas, así como los intereses de los restantes ciudadanos españoles que forman parte del Estado.”
“Ello no debe generar extrañeza alguna, dado que para impedir la conducta de dos millones de votantes a los que se ha convencido torticeramente de su derecho legítimo a votar se precisarían un número muy superior de policías; seis mil en modo alguno podían evitar”. “A esta genérica previsión de que vuelva a reproducirse un ataque al bien jurídico tutelado por el delito, se añaden otros indicios de reiteración: 1.º) La existencia de un contexto político en el que concurren todavía sectores que defienden explícitamente que debe conseguirse la independencia de Cataluña…. Y, en lo que hace referencia al posible compromiso del procesado en participar en esta reiteración, no puede eludirse que el Sr. Sánchez ha revalidado su objetivo delictivo integrándose en una candidatura que proclama precisamente continuar ejerciendo el método de actuación que se enjuicia.” “Los promotores y participes del plan secessionista lo pusieron en practica en el año 2015, y en el contemplaban la utilización de todos los medios que fueran precisos para alcanzar su objectivo, incluida – ante la certesa de que el Estado no iba a aceptar esta situación- la violència necesaria para assegurar el resultado criminal pretendido.” “Y termina el relato de la estrategia que sufrimos”.
La unitat de la nació espanyola, tot es resumeix en això, és el bé superior que tot ho condiciona i al qual tot s’ha de sotmetre. Qualsevol projecte que la qüestioni és quelcom que pateixen de forma personal els espanyols, fins i tot les més altes instàncies de la judicatura. Llavors els jutges, oblidant tota objectivitat, neutralitat i independència, qual cavallers togats, han d’acudir al rescat dels catalans “no separatistes” i de tots els espanyols, perquè tots ells estan sent atacats.
S’acusa de nacionalista identitari qui qüestiona pertànyer a aquesta “unidad nacional”, i s’obvia el nacionalisme espanyol que “impone la Constitución”. Plantejar la independència de Catalunya, sigui quin sigui el mitjà emprat, fins i tot a través d’una expressió pacifica i democràtica com és el vot, és una finalitat “criminal” per si mateixa.
Hi ha doncs un abisme, no identitari, sinó mental entre l’independentisme i l’espanyolisme. L’independentisme fonamenta el seu projecte d’una república catalana en l’exercici de drets fonamentals internacionalment reconeguts, mitjançant plantejaments exclusivament democràtics i pacífics, perquè la independència no és pas una finalitat en si mateixa, sinó només un mitjà per gestionar millor els recursos dels catalans, i en canvi un país radicalment democràtic i pacífic és l’objectiu a assolir.
Contràriament l’espanyolisme viu com un atac i ofensa personal el plantejament de la independència de Catalunya, i prioritza una visió fonamentalista de la identitat nacional, que en erigir-se com a bé suprem a protegir, justifica que es pugui utilitzar tots els mitjans, fins i tot la violència, tant de porres com de togues, per imposar-la. Hi ha doncs un abisme de concepte de societat quan una manifestació és vista com una sedició, quan una urna és objecte de persecució, i durant l’exercici de la democràcia a través de referèndum és equivalent a una rebel·lió violenta.
Certament s’ha iniciat el procés d’independència d’una forma inèdita, atès que totes les independències que s’han assolit al llarg dels segles XX i XXI, s’han fet d’alguna d’aquestes tres maneres, mitjançant les armes i amb fronteres dibuixades amb sang, mitjançant aliats internacionals potents, o través de processos pactats, molts d’ells sense referèndums. És obvi que l’independentisme català no disposa per ara de cap d’aquests mitjans, rebutja l’ús de la violència, no disposa d’aliats internacionals explícits, i la cultura política castellana no té en el pacte un dels seus valors característics.
No oblidem que l’estatut que s’aplica a Catalunya, legalment diuen, no és el que va votar la seva ciutadania en referèndum. Mai no havia estat tan lluny legalitat i legitimitat democràtica. Perquè la democràcia no és pas, només, el compliment de la llei, sinó, sobretot, que la llei compleixi la voluntat dels ciutadans. Avui i ara a Catalunya se li aplica una llei que no respon a la voluntat expressada democràticament pels seus ciutadans.
Estem doncs en un atzucac, però no en un cul de sac. Ningú no va dir que seria fàcil. La necessitat d’un estat propi per Catalunya és inqüestionable, i als motius culturals i econòmics que podíem tenir, s’hi ha afegit els democràtics Per això, des de cap renúncia, estem obligats al diàleg, que en paraules de Tzvetan Todorov, és el reconeixement de l’altre, del diferent, com un igual en drets. Des d’unes profundes conviccions democràtiques no hi ha més armes que les urnes ni més força que els vots.
Eusebi CAMPDEPADRÓS Primer secretari de la Mesa del Parlament de Catalunya
Forcadell, de vermell, asseguda en el banc dels acusats
Hi ha qui continuï dient que cal confiar en la justícia o com a mínim esperar que es faci justícia en el judici contra el procés que s’està duent a terme en el Tribunal Suprem. Aquest dimecres, la lletrada de justícia del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, Montserrat del Toro, va assegurar que el dia 20 de setembre del 2017 la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, havia fet un discurs davant del ‘tumult’ de gent que hi havia als voltants de la conselleria d’Economia. D’acord amb les imatges d’arxiu, la secretària judicial, tot i haver jurat dir la veritat davant el tribunal, ha acabat mentint.
La seva versió contundent i rotunda en el torn de preguntes de la Fiscalia ha anat afluixant quan la defensa s’ha adonat que la lletrada no estava tan segura de què deia, tat com feia creure. Ha estat més dubitativa. “M’han dit”, “em va semblar”, han estat algunes de les expressions que ha fet servir per responsabilitzar Forcadell. En veritat, l’expresidenta de la Cambra catalana no es va dirigir a la multitud en l’acte de protesta.
Raquel Sans fent de speaker
La periodista i diputada d’ERC, Raquel Sans Guerra, en el seu compte de Twitter assegura que “Carme Forcadell no va parlar i punt”. Això perquè, va ser Raquel Sans qui va fer d’speaker i qui va presentar a totes les persones que van pujar a l’escenari.
Així doncs, la secretària judicial, que estava sota jurament, va mentir, en fer creure al tribunal que havia sentit la veu de Forcadell a través d’un altaveu. L’expresidenta del Parlament, simplement, no va agafar cap micròfon ni es va dirigir als concentrats.
Ara caldrà saber com valorarà el tribunal el testimoni de la secretària judicial que, malgrat no ser gens coneguda, volia sortir de l’escorcoll en un helicòpter.
Gerard Piqué, el futbolista del Barça, va titllar de mentider i manipulador l’exdelegat del Govern, Enric Millo, qui va testificar, en el judici contra el procés, que Catalunya viure un clima de violència des que es va convocar el referèndum de l’1 de octubre.
Des del seu compte oficial de Twitter, Piqué va respondre a un altre tuit de Millo, en què l’exdelegat del Govern adjuntava un vídeo de tan sols 2 segons en què apareix el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, en la concentració independentista que es va produir davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat el 20 de setembre de 2017.
“Es marxaran d’aquí quan nosaltres ho diguem”, diu Cuixart en aquesta escena, pujada a la xarxa pel Partit de Centre Esquerra D’Espanya (dCIDE) i compartida per Millo. “Per al vostre coneixement, jo no dic mentides”, escrivia l’exdiputat del PP.
El tuit de Piqué
Piqué ha contestat avui a Millo, amb una versió de 45 segons d’aquest mateix vídeo que aclareix que Cuixart es referia a aquestes paraules a “la comitiva judicial” i recordava als manifestants el compromís de les entitats de deixar que la policia “fes la seva treball “i pogués treure a la comitiva de la concentració, sense que hi hagués cap oposició per part dels manifestants.
“Per al nostre coneixement, Enric Millo, tu sí que menteixes i manipules els vídeos”, sentencia el defensa del Barça en el seu tuit.
La secretària judicial del jutjat 13 de Bcn no vol que es vegi la seva cara
No es veurà la cara de la lletrada d’administració de justícia del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, Montserrat del Toro. El Tribunal, presidit pel jutge Manuel Marchena, ha decidit acceptar la petició de la secretària judicial que aquest matí declara contra el procés independentista.
Montserrat del Toro és testimoni a petició de la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat, Vox i les defenses de Raül Romera i d’Oriol Junqueras. Dins de la sala no hi ha cap element de protecció (com un biombo, per exemple) i, per tant, el tribunal, els lletrats, els acusats i el públic podran veure la seva declaració.
El Suprem, però, modificarà la senyal institucional que emet el judici en directe perquè se li escolti la veu però no se li vegi la cara. Fonts del tribunal argumenten d’aquesta manera, es garanteix el principi de publicitat, però es protegeix el seu dret a la imatge. A més, apunten que també han demanat aquesta mesura altres testimonis, entre ells alguns Mossos d’Esquadra. El Ministeri Fiscal ha felicitat la decisió del tribunal sobretot perquè Montserrat del Toro viu i treballa a Barcelona. Un argument que ha estat repudiat per diferents lletrats de la defensa.
REDACCIÓ15 Març, 2019
L’excap dels Mossos d’Esquadra, el major Josep Lluís Trapero – imputat per rebel·lió – ha explicat, al tribunal que jutja el procés, que dos dies abans de la declaració d’independència del 27-O ja tenien a punt un dispositiu per detenir l’expresident Carles Puigdemont i els consellers si els ho ordenava la justícia.
L’ex-cap d’Informació dels Mossos d’Esquadra durant l’1-O, el comissari Manuel Castellví, ha considerat a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural com els “interlocutors” de la policia catalana quan es produeixen manifestacions i concentracions multitudinàries.
Tenim abastament anàlisis jurídiques del judici que es desenvolupa al Tribunal Suprem que en palesen les vulneracions dels drets de defensa, sota la disfressa d’una pulcritud formal, o que posen de manifest la fermesa de les conviccions dels acusats, o la feblesa de la memòria dels màxims responsables de l’Estat, les mentides dels executors materials de la repressió, o la baixesa moral a la qual es pot arribar, que no hi ha Fairy que ho netegi. Per tant voldria abordar el judici des d’una altra perspectiva, per mirar d’analitzar el que ens revela tant de Catalunya com d’Espanya, subjectes del conflicte, i com s’emmarca el judici en la situació política actual.
Les resolucions judicials dictades en la fase d’instrucció del judici, i a l’escrit d’acusació de la fiscalia, son reveladores de la mentalitat i dels valors que han motivat la reacció punitiva de l’Estat davant el repte democràtic plantejat per una part considerable de la ciutadania de Catalunya. En reprodueixo doncs alguns paràgrafs que considero summament il·lustratius a aquest efecte, i per tal que no es pugui dir que les tergiverso o les trec de context:
