Per què els flamencs són de color rosa si quan neixen són completament blancs? La resposta la trobem en la dieta d’aquesta espècie.
No és de naixement, sinó que el color rosa el van adquirint a mesura que creixen. La seva dieta conté una substància carotenoides present en crustacis i bacteris que formen part de la seva dieta.
Segons un estudi, el carotenoides són una substància que només es produeix en aquells éssers vius que fan la fotosíntesi, com les algues.
De fet, si es compara un flamenc en llibertat i un altre criat en un zoològic es podrà observar que, efectivament, el color del plomatge és diferent. Els criats en captivitat perden amb freqüència aquest color.
Per aquest motiu, des de fa uns anys, en els zoològics han començat a afegir aquesta substància en les dietes dels flamencs per tal de què no perdin el color rosa que tant els caracteritza.
Parc Natural del Delta de l’Ebre. / Foto: D. Jorba
Tenir cura i preservar el nostre entorn no hauria de ser un problema. No costa gens cercar la paperera més propera per llençar allò que ja no volem. Tothom hauria de tenir aquesta acció més que interioritzada.
Em costa acceptar, per no dir que m’és impossible, veure com algú llença, sense miraments, la brossa al terra.
Però encara em resulta més innaceptable veure com, en determinats indrets, la brossa s’acumula i ningú reacciona per evitar que aquella imatge es produeixi.
En una visita al Delta de l’Ebre, a la Punta del Fangar, he vist lo inimaginable. En un entorn que està declarat Parc Natural, on diverses senyals alerten als visitants que es tracta d’una zona d’especial interès per a la cria de diferents espècies, i que, fins i tot, està delimitada mitjançant tanques, provoca especial indignació trobar-se amb brolla amuntegada i veure com la gent salta, sense contemplació, les valles, com si aquelles senyals no fossin amb ells.
Caminar per la platja s’ha convertit en una gimcana. S’ha d’anar sortejant la brossa que hi ha escampada i que el mar s’empassa sense fi.
No es pot obviar. Sobretot quan es coneix quin ha estat el passat de l’entorn i quina és la seva situació actual a causa de l’impacte de l’incivisme humà.
No fa massa temps, era habitual veure desenes de flamencs, per anomenar una espècie, passejar-se pel Delta. Avui en dia, aquella zona, que abans estava poblada per aquests ocells de coll alt i cames encara més llargues, resulta estar gairebé desèrtica. Amb prou feina vaig poder veure tres flamencs “desgraciats” que, segurament, s’esforcen per no perdre el que un dia va ser casa seva.
Diuen que val més una imatge que mil paraules. Per aquest motiu il·lustro aquest article amb unes de fotografies per a què cadascú pugui treure les seves pròpies conclusions. Estaran d’acord amb mi que hi ha quelcom que falla.
Desconec si és només incivisme o també falta d’adequació de l’entorn i, per tant irresponsabilitat dels que ens governen. Tenint en compte que es tracta d’una zona a la que tothom hi pot accedir de forma lliure, no hi ha cap contenidor ni paperera per llençar-hi la brossa.
M’entristeix molt veure aquesta escena. Tenim un entorn únic, on hi conviuen gran quantitat d’espècies.
Si volem preservar-lo hem de col·laborar i condemnar aquest tipus d’accions. Crec que aquest debat hauria d’estar més que superat. Dani Martínez Periodista
Parc Natural del Delta de l’Ebre. / Foto: D. Jorba
Tenir cura i preservar el nostre entorn no hauria de ser un problema. No costa gens cercar la paperera més propera per llençar allò que ja no volem. Tothom hauria de tenir aquesta acció més que interioritzada.
Em costa acceptar, per no dir que m’és impossible, veure com algú llença, sense miraments, la brossa al terra.
Però encara em resulta més innaceptable veure com, en determinats indrets, la brossa s’acumula i ningú reacciona per evitar que aquella imatge es produeixi.
En una visita al Delta de l’Ebre, a la Punta del Fangar, he vist lo inimaginable. En un entorn que està declarat Parc Natural, on diverses senyals alerten als visitants que es tracta d’una zona d’especial interès per a la cria de diferents espècies, i que, fins i tot, està delimitada mitjançant tanques, provoca especial indignació trobar-se amb brolla amuntegada i veure com la gent salta, sense contemplació, les valles, com si aquelles senyals no fossin amb ells.
Caminar per la platja s’ha convertit en una gimcana. S’ha d’anar sortejant la brossa que hi ha escampada i que el mar s’empassa sense fi.
No es pot obviar. Sobretot quan es coneix quin ha estat el passat de l’entorn i quina és la seva situació actual a causa de l’impacte de l’incivisme humà.
No fa massa temps, era habitual veure desenes de flamencs, per anomenar una espècie, passejar-se pel Delta. Avui en dia, aquella zona, que abans estava poblada per aquests ocells de coll alt i cames encara més llargues, resulta estar gairebé desèrtica. Amb prou feina vaig poder veure tres flamencs “desgraciats” que, segurament, s’esforcen per no perdre el que un dia va ser casa seva.
Diuen que val més una imatge que mil paraules. Per aquest motiu il·lustro aquest article amb unes de fotografies per a què cadascú pugui treure les seves pròpies conclusions. Estaran d’acord amb mi que hi ha quelcom que falla.
Desconec si és només incivisme o també falta d’adequació de l’entorn i, per tant irresponsabilitat dels que ens governen. Tenint en compte que es tracta d’una zona a la que tothom hi pot accedir de forma lliure, no hi ha cap contenidor ni paperera per llençar-hi la brossa.
M’entristeix molt veure aquesta escena. Tenim un entorn únic, on hi conviuen gran quantitat d’espècies.
Si volem preservar-lo hem de col·laborar i condemnar aquest tipus d’accions. Crec que aquest debat hauria d’estar més que superat.
REDACCIÓ24 Setembre, 2014
