REDACCIÓ17 Agost, 2015Sota l’atenta mirada de la reconstrucció (monumentalment falsa, producte de la moda dels anys seixanta) de dues columnes que intenten donar solemnitat a l’espai de les basíliques del Fòrum de la Colònia, els arqueòlegs municipals Joan Menchón i Cristòfor Salom i el director del Museu d’Història, Lluís Balart, aprofiten l’estiu per tirar de l’anecdotari recollit en el transcurs de la seva trajectòria professional. Un tast que barreja mites, mitges veritats i un cadàver en el maleter d’un cotxe.
No deixis que la veritat faci malbé una bona història. “Estic parlant d’un fet viscut el 2009”, assegura Balart, apuntant a la zona del sinistre situada entre la Volta del Pallol i l’antic ajuntament. “Ens hem de posar davant d’unes antigues mesures de gra epigrafiades amb l’escut de Tarragona i datades cap al segle XVIII. Doncs bé, el guia explicava aquest conjunt als turistes com unes latrines romanes autèntiques on els esclaus escalfaven les pedres als usuaris. I tan tranquil”. Al capdavall, si els turistes es prenen una paella a les deu de la nit és que ho aguanten tot.
La vida és com una llegenda: no importa que sigui llarga, sinó que estigui ben narrada. “Sempre s’ha especulat sobre el fet que un dels fills de Noé, Túbal, va escollir Tarragona per repoblar la humanitat -explica Salom-. De fet hi han tractats presumptament seriosos que li volen donar validesa. És herència del Renaixement, on es perfila un interès pel coneixement precientífic de la Història a partir d’uns paràmetres segons els quals com més antic i més lligat als temes bíblics, millor”. Amb aquestes premisses neix “la presumpta visita de Sant Pau a Tarragona. Una barreja de Fe amb fets que acaba generant una historiografia presumptament seriosa” alimentada per falsedats. “Hi ha una frase famosa del pare jesuïta i historiador de gran renom Miquel Batllori. Quan li van preguntar què pensava de la possibilitat de la visita de Sant Pau, el pobre home va voler ser educat i va dir: ‘Això a Tarragona és una venerable tradició’. Ara, aquesta frase diplomàtica dita amb ànim de no ferir a ningú, es repeteix com un mantra i amb la voluntat de donar validesa a la teoria”.
“O sacáis los papeles del puto coche ahora mismo, o os empapelo a los tres hasta las orejas” (el caporal de la Guàrdia Civil d‘‘Airbag’). “Ens situem a principis del 1995”, explica Menchón. “Jo era un free–lance i una empresa d’arqueologia em va encarregar que anés a la muralla de Constantí perquè havia sortit alguna cosa”. Fos en negre i canvi de pla. Ens trobem en el nou emplaçament. “Quan arribo faig un clot i mira per on trobo unes restes humanes. I jo, és clar, tot il·lusionat. Agafo el pinzellet, rasco tot el que va sortint i la conclusió és la d’un mort datat en època romana. Però és clar, després de quatre o cinc hores de posar-ho tot netet, fer les fotografies i el plànol, la notícia ja havia començat a rodar pel poble”.
“Allò era en el seu moment l’Hospital de les monges “rememora l’arqueòleg. “Així que les primeres teories van explorar la certesa que era una monja embarassada, per anar perfilant-se cap a la possibilitat que fos un pare que s’aprofitava de les monges o que fins i tot fos una amant desafortunada dels temps en què l’edifici era una caserna franquista. Total, que la cosa acaba evolucionant fins a acabar solemnement com a mort per sobredosi”.
Cap a les dues del migdia, i amb l’enrenou en plena efervescència, “arriba a la meva alçada un agent de l’autoritat amb gorra de plat calada fins a les celles i que, com sempre passa en aquest país, quan li dónes un walkie–talkie s’acaba sentint com Chuck Norris. I tot s’embolica. Em diu: ‘Aquí hi ha un cadàver. Per què l’ha tocat? Vaig a donar el parte a la Guàrdia Civil“. En aquest moment, l’intent de Menchón de fer-li veure que portava els permisos de la direcció de l’excavació i de la Generalitat en regla havien quedat ja en paper mullat.
“El mort? Etiquetat i en bosses al meu maleter”
“Jo me’n vaig a dinar i vaig posar les restes extretes del mort, ben embolicades, dins del maleter del Lada rus verd oliva que tenia per llavors. Eren ja les tres de la tarda quan arribava el Land Rover de la Benemèrita i un agent em pregunta si sóc l’individu que ha practicat una exhumació il·legal”. Un altre cop els papers de la Generalitat demostren la seva eficàcia. Cap ni una, per descomptat, en una línia de defensa que Menchón tenia perduda des de molt abans. “Ho ha fet sense ordre del jutge, em diu, mentre jo ja pensava a aquestes alçades que la cosa amenaçava en acabar malament. I més quan li vaig respondre que el mort el tenia etiquetat i en bosses dins del maleter”.
“Síganos y no haga tonterías“, frase amb innegable autoritas formulada pel guàrdia civil que no deixa de ser una conseqüència lògica de tot plegat. Arribats al quarter de Constantí, la situació es comença a aclarir perquè el cadàver pesava més aviat poc i perquè el sentit comú és una arma de destrucció massiva. Però és clar, era hora de la burocràcia. I mentre s’omplia el paperam el cadàver acaba a la sala dels decomisos, per acabar retornant tres mesos més tard a mans de Menchón un cop certificat per l’Institut Anatòmic Forense “que no hi havia delicte perquè el mort ho era des de feia més de 20 anys. Al final vaig arreplegar la bossa amb les restes i les vaig portar als serveis territorials traient-me el mort de sobre”. Literalment
