REDACCIÓ27 Setembre, 2014
Aquest dissabte, 27 de setembre, s’ha celebrat a Madrid un esdeveniment que suposa una alegria per a l’Església i que per a mi representa una emoció particular: la beatificació d’Àlvar del Portillo, primer successor de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer al capdavant de la Prelatura de l’Opus Dei.
La sort d’haver conviscut amb ell onze anys a Roma, des de la meva arribada a la Ciutat Eterna, l’any 1962, coincidint amb l’inici del Concili Vaticà II, m’ha portat a acceptar la invitació a pronunciar diverses conferències que m’han sol·licitat sobre la figura d’aquest nou beat. Són records de la meva joventut —vaig arribar a Roma quan tenia 18 anys— però també reflexions de la maduresa, quan he pensat en les qualitats que l’adornaven i en les seves virtuts, exercides amb heroisme enmig de la vida ordinària.
Vull compartir amb els seguidors d’aquesta glossa Als Quatre Vents les notes més excel·lents de la seva personalitat, que he posat en relleu en aquestes intervencions, sense deixar d’advertir que el beat Álvaro del Portillo no és només una referència per als fidels de l’Opus Dei, sinó patrimoni de l’Església sencera.
Encara que en podrien ser més, destacaria de la meva experiència amb ell, algunes notes principals, començant per la de la seva senzillesa. Era la més destacada per als qui sabíem què representava qui va ser durant quaranta anys la mà dreta del fundador. Mai no es va donar la més mínima importància, sinó tot al contrari: la seva aspiració era passar desapercebut.
La seva serenitat era una altra nota destacada. Mai no el vaig veure perdre-la ni un moment, ni mai no el vam veure enfadat o angoixat. Tampoc recordava amb rancor episodis de la seva vida tan dramàtics com quan li van obrir el crani colpejant-lo amb una clau anglesa, en sortir de fer una catequesi a Vallecas, o a la presó de San Antón, de Madrid, durant la guerra, quan diverses vegades li va ser posada una pistola a la templa simulant la seva execució.
La seva fidelitat a la vocació de lliurament a Déu i la seva lleialtat amb sant Josepmaria van ser un exemple. Com el seu amor a l’Església i els seus esforços en servir-la, treballant durament en el Concili Vaticà II i en secundar totes les iniciatives dels pontífexs. La presència de Joan Pau II a la vetlla de les seves restes mortals és símbol de com n’era, d’apreciat el seu treball efectiu i discret.
Com molts tarragonins, agraeixo a Déu la possibilitat de viatjar a Madrid per a assistir a la beatificació d’aquesta gran personalitat de l’Església del nostre temps.
Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona
