‘Hola, sóc Murielle Reig, presidenta de l’Associació Oncològica Dr. Amadeu Pelegrí. Estem organitzant una gala benèfica i ens falta un presentador”. Així ens vam conèixer Murielle i jo. D’això fa 7 anys. Vaig trigar 3 segons a dir-li que comptés amb mi si em considerava útil. Des d’aleshores, m’he convertit en el presentador ‘oficial’ de la gala anual de l’associació. I la col·laboració s’ha anat estrenyent fins al punt de considerar-nos una família.
Murielle era el motor de l’associació. La seva ànima. El seu caràcter – molt suís – la distingia. La seva personalitat la feia diferent. De fet, ella era diferent. Era amiga dels seus amics, aconsellava quan calia i renyava quan entenia oportú. Estic orgullós d’haver-la conegut, haver compartit converses íntimes i personals, però sobretot per haver-me donat l’oportunitat d’aprendre (molt) de la seva experiència. Era la meva amiga i la presidenta de l’associació que em va fer primer soci d’honor.
Fa dies que sabíem que no es trobava bé, però la seva valentia i fortalesa no ens permetien conèixer, amb exactitud, la gravetat de la situació. Era una dona de ferro, lluitadora, tossuda, agraïda i positivista de mena. Estava en l’aeroport de Budapest quan vaig rebre una trucada alertant-me del seu delicat estat de salut. La (mala) notícia em va trencar per dins.
Avui, 32 hores després, la Murielle ens diu adéu en silenci i acompanyada dels seus éssers estimats, a qui envio una forta abraçada. Confesso no tenir paraules per expressar exactament el que sento. És quelcom que va i ve de la tristor a la ràbia. Em sento impotent i, alhora, cabrejat. La seva pèrdua és una injustícia. Per què ella? No paro de preguntar-m’ho, sense obtenir cap resposta (vàlida).
Murielle se’n va i ens deixa un tresor que s’haurà de cuidar més finament que mai. L’associació és el seu millor llegat i col·laboradors, de ben segur, que no li fallaran. Avui és dia de dol, de tristor, de llàgrimes, però estic segur que sabrem donar la volta. A la Murielle no li agradaven els drames ni les situacions (exageradament) melancòliques.
La vida és així i nosaltres hem d’intentar que la seva petjada es perpetuï. Aquest és el meu compromís, el nostre compromís. Gràcies Murielle per tot allò que vas voler compartir amb mi i per la confiança que vas dipositar en la meva persona. Fins sempre amiga i gràcies per la teva lliçó de vida i valentia. Tinc en cor encongit. No vull plorar, però no puc amagar que el cop ha estat esfereïdor… Quina injustícia Déu meu…
Aquest mandat ha estat especialment cruel amb bona part dels regidors i regidores que l’han protagonitzat. Tots els partits amb representació han fet ‘neteja’.
D’alguns dels consellers que segur no repetiran ja hem parlat en informes anteriors, però valdrà la pena fer anotacions al marge. D’altres en parlarem directament.
Comencem pel PSC. Dels regidors socialistes que marxen en destacarem 3. Un que segur no hi serà (Carles Castillo) i altres dos que, pràcticament, han acceptat no estar (Xavier Tarrés i Patrícia Anton). Els altres absents han passat sense pena ni gloria pel consistori, sense fer res amb segell personal, sempre a remolc del grup i de l’ombra de (bona imatge) l’alcalde.
De Castillo ja he parlat anteriorment del seu perfil i de les seves peculiaritats. Per tant, el que ara importa és analitzar la seva marxa per la porta del darrera. Ballesteros ha estat especialment maquiavèl·lic amb el ‘cas Castillo’. Un polític fet a la pedrera del partit, que ha donat sempre la cara, que ha assumit tots i cadascun dels seus errors i alguns que no eren seus. Algú que sempre ha estat capaç d’armar un discurs polític propi i d’esquerres i que no s’ha amagat mai sota l’ala de l’alcalde mereix alguna cosa més que una ‘palmadeta’ a l’esquena i una frase amable de germà gran de Ballesteros, que cada dia, més que un germà gran, podria semblar la ‘hermana superiora’.
Castillo comet molts errors polítics d’estratègia i de infantilisme ideològic, però ha estat amb diferència el regidor amb més personalitat pròpia del grup i si no continua és, fonamentalment, per decisió de Ballesteros i dels seus actuals ‘estrategues’. L’objectiu: evitar guerres internes i aplanar el camí a un (ben preparat però poc carismàtic) Javier Villamayor. Amb el passar del temps Castillo anirà cargolant la seva situació i farà trinxera a Ramon i Cajal. Hem d’estar atents.
Alejandro Fernández
Xavier Tarrés ha resultat, per a alguns, una enorme decepció. Mentre ell donava a entendre que l’alcalde li havia demanat que repetís, Ballesteros ja li tenia reservat un seient a la banqueta. Per a un regidor tant significatiu com Tarrés, artífex del nou POUM, aquest final resulta deshonrós. Hagués estat molt més digne que anunciés fa temps que marxava. Oi? S’han aprofitat de Tarrés? De la seva bona fe i de les seves debilitats? I la resposta de Tarrés ha estat posar cara de circumstàncies.
I finalment Patrícia Anton. Va ser una sorpresa en la darrera llista municipal del 2011 i ha pagat dos errors greus: la seva inexperiència en gestió publica i la seva inclinació a la bronca política. El seu enfrontament amb bona part dels paradistes del Mercat Municipal ha estat un arma de doble fil. I la nova «vedette» de Ballesteros ja és Elvira Ferrando. Masses elements en contra i poca línia de defensa per part d’Anton. D’Elvira Ferrando ja tindrem ocasió de parlar.
Anton ha estat, per dir-ho d’alguna manera, més que una aposta personal de Ballesteros, una mena de caprici de l’alcalde. I s’ha cansat i l’ha posat al penjador de la roba de fora de temporada. Però, compte, Anton té els seus fidels seguidors.
Del grup de CiU ja hem parlat abastament de dos dels que no hi seran segur: Victòria Forns i Fede Adam. Ara toca parlar de dos més: Xavier Quintana i Maribel Rubio. De la resta direm que han la part anònima de la societat política convergent municipal.
Xavier Quintana va ocupareal seient de regidor després d’optimitzar al màxim el seu càrrec de dirigent veïnal i d’endevinar que venien mals temps professionals. Ha estat un il·lusionista. És bon tio. A Forns li va fer creure que era home de la seva confiança i als contraris de Forns que ell era l’enllaç entre uns i els altres. Per la seva desgracia va arribar Abelló i el seu caixa o faixa o salsitxa i aquí va finalitzar l’aventura de Quintana, malgrat que confessés a Coromines que ell ja estava desmarcat totalment de Forns i el seu pinyol. Les males llengües recorden que en una ciutat tant romana com la nostra ja hauria de saber que Roma no paga traïdors.
Maribel Rubio
I ara tenim a Maribel Rubio. Va passar, en un tres i no res, d’ariet contra Ballesteros a rendida admiradora i defensora de l’alcalde. Per què? Potser perquè tenia un problema personal i l’alcalde li va resoldre? I si resulta que CDC també va atendre aquesta circumstància personal? Potser tindrem temps per parlar d’aquest ‘cas’ en propers informes. Alguns polítics haurien de tenir en compte que tot se sap i que fins i tot les parets tenen oïdes…
La millor notícia és que podem donar gràcies a Abelló per haver lliurat a la ciutat i al consistori d’aquesta mena de polítics, malgrat que a Ballesteros ja li anés bé gestionant les misèries personals dels esmentats.
Finalment, donem una ullada al PP d’Alejandro Fernández. Fixem-nos en un cas concret que delata la forma de fer del polític popular. Ha fet fora a Judith Heras sense soroll i tapant aquesta sortida amb una entrada espectacular.
En el taulell d’escacs de la política municipal, Heras ha estat el peó que primer cau en els moviments inicials d’apertura. I no cal que Alejandro faci cap gestió de cobertura perquè Heras ‘ressuscitarà’.
De totes les llistes municipals de Tarragona, la dels populars és, fins ara, la que menys soroll fa. Les propostes electorals d’Alejandro tampoc és que facin engrescar massa fins ara.
Era d’esperar una ofensiva total d’Alejandro en els barris i en canvi el veiem perdut entre campanyes de disseny i propostes puntuals i sense connexió amb un pla general per Tarragona.
De tots els que marxen, a qui salvaria si pogués? Qui crec que mereix pròrroga i penaltis? Carles Castillo amb tota seguretat. Després podríem dir que Fede Adam i Xavier Tarrés haurien estat víctimes de les seves pors i la seva manca d’amor propi i personalitat. La resta, a fi de comptes, mediocritat política, Paco Zapater, inclòs, per a què quedi clar.
REDACCIÓ1 Maig, 2018
‘Hola, sóc Murielle Reig, presidenta de l’Associació Oncològica Dr. Amadeu Pelegrí. Estem organitzant una gala benèfica i ens falta un presentador”. Així ens vam conèixer Murielle i jo. D’això fa 7 anys. Vaig trigar 3 segons a dir-li que comptés amb mi si em considerava útil. Des d’aleshores, m’he convertit en el presentador ‘oficial’ de la gala anual de l’associació. I la col·laboració s’ha anat estrenyent fins al punt de considerar-nos una família.
Fa dies que sabíem que no es trobava bé, però la seva valentia i fortalesa no ens permetien conèixer, amb exactitud, la gravetat de la situació. Era una dona de ferro, lluitadora, tossuda, agraïda i positivista de mena. Estava en l’aeroport de Budapest quan vaig rebre una trucada alertant-me del seu delicat estat de salut. La (mala) notícia em va trencar per dins.
