REDACCIÓ14 Agost, 2017
La setmana passada, ja vaig comentar que la conversa és un art, una disciplina de la qual s’aprèn. Avui tractarem el tema de la conversa des del vesant de casos pràctics que tots hem viscut.
Potser us heu trobat en alguna situació en la qual heu celebrat un sopar a casa, en què dos dels vostres convidats s’han embolicat en una discussió polèmica. Si és així, com hem de reaccionar? Nosaltres som qui els ha convidat, els coneixem i potser sabem que aquell tema del qual estan tractant anirà a ‘majors’ perquè les opinions són oposades. Hi ha gent que, en segons quins temes, se cega sense aprendre que es pot parlar de tot respectant sempre l’opinió de l’altre i sense perdre mai l’educació. Reaccionarem com a amfitrions (figura que aprofundiré pròximament) del sopar i hem de fer de moderadors d’aquesta conversa i així no molestarem cap altre convidat i vigilarem perquè la conversa no avanci en la mala direcció.
Preguntes incòmodes
Si tenim convidats d’altres cultures al nostre costat, que no ens sorprenguin certs costums que per ells són normals. Per exemple hi ha altres països en què quan t’acaben de conèixer tenen el costum de fer-te preguntes i només és per saber de tu i poder establir una conversa posterior, però ens pot semblar estrany, ja que si algú ens comença a bombardejar amb preguntes com: estàs casat? Quants fills tens? A on vius? De què treballes? Fugirem corrent. No està de menys saber la procedència dels altres convidats i fins i tot poder, d’aquesta manera, parlar de temes relacionats amb el seu país.
Per cert, quan presentem a dos amics, no ens limitem a dir només el seu nom, en aquell moment hem d’afegir alguna cosa que els pugui fer començar una conversa entre ells. Si sabem que els dos són esportistes, els agrada la cuina, o qualsevol altra afició, ho direm i d’aquesta manera ells tindran un tema en comú per començar una conversa.
També hem de parlar de la “situació bucle”: saps qui sóc? Qui no s’ha trobat a algú que el saluda i no té ni idea de qui és? Si després de la pregunta ens diuen: sóc la Mar Toribio, excel·lent; però si tenim memòria d’elefant?, ja sabem el seu nom i el nostre cervell està obrint carpetes a veure si la pot ubicar a la Mar. Jo prefereixo dir: el nom i de què em coneix aquella persona o on vam coincidir la darrera vegada, d’aquesta manera li estalvio la revisió de carpetes en el seu ordinador personal.
Si la persona no reacciona i no ens diu qui és, jo recomano que amb naturalitat li preguntem. Sempre trobarem una fórmula per fer-ho i quedar bé, a més potser després de sentir el seu nom ens refresquem la memòria. En aquestes ocasions val més ser sincer i directe perquè ens estalviarem un ridícul espantós si algú s’afegeix a la nostra conversa i l’haurem de presentar.
