REDACCIÓ
Tal com es defineix en l’article 1 de la recentment aprovada Llei 23/2015, de 21 de juliol, la Inspecció de Treball i Seguretat Social és un Servei públic al qual correspon exercir la vigilància en el compliment de les normes de l’ordre social i exigir les responsabilitats pertinents als contraventors. Aquestes normes de l’ordre social comprenen, entre moltes altres, les relatives a matèries laborals, de prevenció de riscos, seguretat social i protecció social, col·locació, ocupació, formació professional per a l’ocupació, protecció per desocupació, etcètera.
Dintre de les seves competències, per tant, es troba el control de la correcta assignació i percepció de les prestacions per desocupació. En aquest sentit, si la Inspecció de Treball conclou que alguna actuació ha tingut per finalitat obtenir aquesta prestació social sense tenir-ne dret, estaria autoritzada a sancionar els infractors, tant els sol·licitants o beneficiaris, com els empresaris que puguin haver ajudat en l’obtenció fraudulenta.
Es tractaria precisament del tipus d’il·lícit que contemplen els articles 26.1 i 26.3 de la Llei d’Infraccions i Sancions en l’Ordre Social.
El primer apartat de dit precepte determina la imposició d’una sanció de caràcter molt greu a qui actuï fraudulentament amb la finalitat d’obtenir prestacions indegudes o superiors a les que correspondrien, perllongui indegudament el cobrament amb l’aportació de dades o documents falsos, simuli una relació laboral o ometi declaracions legalment obligatòries i altres incompliments que puguin ocasionar percepcions fraudulentes.
Per la seva banda, el tercer apartat castiga igualment amb una sanció molt greu la connivència de l’empresari per a l’obtenció indeguda de qualsevol prestació de seguretat social.
Aquest tipus d’infraccions són molt difícils de provar objectivament, ja que l’ànim de defraudar no és evident més enllà dels resultats, i en aquests casos entra en joc la discrecionalitat de l’inspector assignat al cas.
En esmentats supòsits, per aplicació de la doctrina de la prova indiciària, juntament amb la presumpció de veracitat de la qual gaudeixen els funcionaris en exercici de les seves funcions, l’inspector de torn pot aixecar acta d’infracció sol·licitant l’import íntegre de la prestació percebuda –teòricament– de forma indeguda, juntament amb una sanció tant per al beneficiari sol·licitant com per l’empresari connivent.
Doncs bé, aquesta situació ha estat tractada en dates recents pel Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Castella La-Manxa en la seva Sentència número 746/2015, de 29 de juny, amb resultats força interessants.
En el cas resolt pel TSJ, un treballador assalariat d’un taxista, va ser acomiadat del seu lloc de treball per motius disciplinaris, reconeixent-se per part de l’empresari la improcedència del mateix. Va causar dret a obtenció de la prestació per desocupació, sol·licitant-la en la modalitat de pagament únic, amb la intenció d’adquirir actius del seu antic ocupador per seguir exercint la mateixa professió.
La Inspecció de Treball, d’acord amb el que s’ha dit anteriorment, va arribar al convenciment de què empresa i treballador havien actuat amb connivència per simular l’acomiadament per tal que el treballador obtingués 
fraudulentament la prestació per desocupació i, en conseqüència, va aixecar acta d’infracció amb imposició de sanció molt greu per ambdós.
La resolució administrativa va ser declarada ajustada a Dret per part del Jutjat del social competent.
No obstant això, en arribar l’assumpte a coneixement del TSJ, va revocar la sentència del Jutjat d’instància i va donar la raó al treballador.
La Sala del Tribunal entén que no es pot fer una interpretació rígida de la possibilitat establerta en el Real Decret 1044/85, en què es regula l’abonament de la prestació per desocupació en la modalitat de pagament únic amb l’objectiu de promocionar l’autoocupació.
A efectes interpretatius d’aplicació de la norma, diu el TSJ, si es vol promoure la creació d’ocupació per intentar pal·liar els efectes socials negatius de la crisi, no es pot qüestionar, sense major prova eficaç, la legalitat dels projectes amb aquesta finalitat, ja que si el treballador pretén engegar un projecte d’autoocupació en una activitat que coneix i domina, i no ser un simple receptor passiu de prestacions socials, s’ha d’actuar amb congruència.
L’adquisició d’actius que el treballador fa al seu anterior ocupador no té més repercussió que l’existència d’un coneixement mutu entre persones, del bé que es pretén adquirir i de què la compravenda es pugui fer en millors condicions.
En opinió del TSJ, per tant, aquestes circumstàncies no constitueixen la manifestació indiscutible d’una activitat fraudulenta, que sota l’aparença de legalitat, pretén burlar una norma.
En conseqüència, l’actuació del treballador, que ja tenia reconeguda la prestació de forma legal, no pot ser presumida com a fraudulenta, només amb el suport d’elucubracions no gaire consistents, en opinió dels magistrats.
Com a cirereta al pastís, el TSJ qualifica l’actitud del beneficiari de lloable, ja que creu que intentar posar en marxa una activitat econòmica malgrat els riscos que aquests projectes comporten, en comptes de restar inactiu com a mer perceptor de la prestació, aportant així un esforç a la recuperació social i econòmica, no el fa mereixedor de cap retret sancionador.
Víctor CANALDA
Advocat i professor de Dret del Treball a la Universitat Oberta de Catalunya
@VictorCanalda
REDACCIÓ
