REDACCIÓTot i les calors d’aquests dies, no s’han vist masses mosques, “animalons” pesats i anguniosos.
Val a dir que l’estructura actual de les cases i de les poblacions, els elements per a conservar els aliments, la higiene en general … ha fet que, ni de bon tros, les mosques abundin com passava forces anys enrere, especialment en el món rural on s’esdevenien en una autèntica plaga pels les infeccions i malalties que provocaven.
Antigament, per combatre-les, a les cases es penjaven unes cintes adhesives, cintes que de ben segur encara són presents en la retina de molta gent, d’uns 50 cm de llargària, que formaven un tirabuixó al final del qual hi havia el tub de cartró que havia servit com a envàs (https://en.wikipedia.org/wiki/Fly-killing_device).
Un mètode més sofisticat, era l’ús de les ampolles caçamosques.
Generalment són d’una sola peça de vidre, tot i que també n’hi ha de dues.
Acostumen a ser transparents encara que en podem trobar en vidre opac, i en el cas de les de dues peces, n’hi ha que tenen la part de baix de color blanc, blau o àmbar, i la de dalt transparent.
Usualment, són còniques o esfèriques, n’hi ha també de més decoratives amb cos cilíndric i la part superior en forma de casquet esfèric, o amb una tapa amb un element decoratiu com a agafador (http://entomology.osu.edu/bugdoc/Shetlar/PCDevices/flytraps1.htm).
A part d’aquestes característiques, la particularitat que més les diferencia d’una ampolla corrent és que la base no és plana, sinó que fa com un embut vers l’interior, amb l’extrem foradat (com les nanses de pescar), i que hi té tres petits peuets que les eleven uns uns 15 mm.
La finalitat de tot plegat, amb el broc superior tapat, és la de posar algun tipus de líquid al seu interior que atragui als insectes, els quals, passant a través de l’espai que els peuets esmentats deixen entre la superfície sobre la qual estan i la base, penetren a l’interior pel forat de l’embut i un cop dins, al no saber sortir-ne finalment morin.
Foren utilitzades d’una manera generalitzada, tant a les llars com en centres hospitalaris, entre mitjans del segle XIX i principis del XX, en diferents països europeus, al nord del continent americà i també a Austràlia. Coincident en el temps, també hi hagué mosqueres fetes en filferro les quals empraven atraients sòlits per fer entrar les mosques a l’interior, un cop dins, per matar-les, la trampa era submergida en líquid per ofegar-les (http://entomology.osu.edu/bugdoc/Shetlar/PCDevices/flytraps2.htm).
D’època més recent, hi ha una variant de les mosqueres de vidre d’una sola peça (més petites i sense peuets) que foren utilitzades suspeses de les branques dels arbres per combatre les mosques de l’olivera i de la fruita, (http://les.mosqueres.org).
J.L. G.
REDACCIÓ
