REDACCIÓ“És la primera mala mare de ficció“. Aquesta és la definició que fa Isabel García–Zarza, coautora juntament amb Sivia Oviaño, de la protagonista de la novel·la escrita a quatre mans titulada ‘Quién es Patricia Luna‘ i que té, com a objectiu, satiritza amb molt de sentit de l’humor obres eròtiques com ‘Cinquanta ombres de Grey‘. L’heroïna és una de les encarregades, en competició amb un altre dibuixant, d’il·lustrar una novel·la eròtica. “No hi ha orgies”, adverteixen les escriptores en una entrevista concedida a aquest diari aprofitant la seva gira de promoció per Tarragona. És un retrat realista de com sobreviure al món de les relacions per part d’una dona de quaranta anys, mare de dos fills de dues relacions diferents, que creu que un contacte per internet amb una persona que es diu amant del menjar coreà ha de ser un menú de sensibilitats…
República Checa – Acabem de sortir d’una dictadura fa quatre dies com aquell qui diu i encara dóna la sensació que el sexe hagi de ser catòlic, apostòlic i romà…
Isabel García–Zarza – Jo crec que s’està començant a dessacralitzar una mica. Sembla que estiguem en un moment d’alliberament sexual perquè tenim imatges eròtiques per tot arreu. Però després jo crec que sota aquesta aparença, el sexe continua sent un tabú. I sobretot no se’n parla amb humor i naturalitat.
Silvia Oviaño – Ens cal fer encara una mica d’exercici de sentit de l’humor. És una cosa que la gent encara es pren molt seriosament.
R.C. – Ja advertiu d’entrada que aquesta no és una novel·la eròtica
S.O. – No és una novel·la eròtica. Parla de sexe perquè a la protagonista li encarreguen il·lustrar una novel·la eròtica, però no apareixen escenes on la protagonista estigui en plena orgia ni res de semblant. Ella va parlant de sexe a mesura que li van demanant que il·lustri escenes…
R.C. – Li heu afegit una mica de suspens amb gelosies i crims…
S.O. – Sí. És la vida d’aquesta dona quan entra cinc setmanes a treballar en un búnquer on demanen a il·lustradors i traductors que es tanquin per estar aïllats del món i evitar filtracions a la premsa. En principi semblava que tot seria asseure’s a treballar i ja està, però de sobte la seva vida privada es creua i van succeint tot un seguit de coses imprevistes, sense ànim de fer un espòiler. I al final ella fa un recorregut per la seva vida que li fa replantejar-se-la novament.
R.C. – Quant de vosaltres hi ha a la protagonista, Patrícia Luna?
I.G.Z. – La protagonista té molt de nosaltres. Prop dels quaranta anys, una vida laboral precària, veient com les expectatives que tenia no s’han complert, fa front a la maternitat de la manera que ho fem totes, amb arts malabars, que va improvisant la seva vida per tirar endavant desdramatitzant les situacions… Ens hi sentim identificades de la mateixa manera que s’hi pot sentir identificada qualsevol dona.
R.C. – Des de l’editorial es ven el llibre com una sàtira de ‘Cinquanta ombres de Grey’. Què és el que us desagrada d’aquesta novel·la que ha provocat deliris entre les adolescents?
I.G.Z. – Ens sembla que dóna una imatge molt preocupant que es ven com a porno per a mamàs, com una mena d’alliberament sexual per a les dones, però el que hi ha per sota és en realitat una nova dominació de la dona. El missatge és que si vols que un tipus et porti a l’altar t’has de deixar dominar dins i fora del llit. Nosaltres en el nostre llibre ens en fotem molt d’aquesta nova forma de submissió.
R.C. – Quins referents teniu?
I.G.Z. – A les dues ens agrada molt una autora britànica que es diu Caitlin Moran, que és columnista de ‘The Times’, autoria de llibres com ‘Com ser Dona’ i “Com construir una noia”, amb molt d’humor i que desmitifica tots els condicionats socials que tenim les dones com els condicionants estètics. Utilitza un humor molt cru per desmuntar totes les imposicions que hem de patir les dones.
“Si diu que li agrada el menjar coreà és que ha de ser un tipus amb sensibilitat”
R.C. – Hi ha alguna escena que permeti resumir el toc d’humor del llibre?
S.O. – Doncs com l’escena en la qual ella, amb quarantaitants anys, intenta lligar després de mesos sense tenir una relació i no sap com fer-ho. Les amigues li recomanen que entri en una aplicació per internet i la cosa surt com surt. Es troba amb un tipus que estava a mig quilòmetre de casa seva, donat que aquest sembla ser l’únic criteri de selecció, i al qual escull perquè diu que li agrada el menjar coreà. Llavors ella pensa que serà una persona amb sensibilitat, i tot just mentre s’estaven prenent una cervesa en un bar va i li diu “Patrícia, em poses a cent” i s’assenyala la bragueta. Llavors Patrícia pensa “encara sort que li agradava el menjar coreà, que si li arriba a agradar la fabada”… llavors la Patrícia va explicant aquestes anècdotes, aquests desastres que li passen, en el fons a tothom, però que si te’ls planteges des d’un punt de vista dramàtic la veritat és que la teva vida és un horror. Si ho expliques amb una mica de ‘salero‘ al final la teva vida continua sent un horror, però et pots divertir una mica.
R.C. – Quin és el procés creatiu que heu seguit?
S.O.- Ens vam asseure per decidir com volíem que fos el personatge, quines peripècies volíem que li anessin passant, i ens veiem cada deu dies. En aquest període cadascuna de nosaltres anàvem escrivint en un document penjat en un ‘word–drive‘, i ens anàvem enviant missatges o trucar-nos per telèfon per dir-nos que avui tenia dues hores per menjar, l’altre deia que avui no tinc els nens i m’hi poso de nou a dotze… En el fons, però, ha estat meravellós. Teníem horaris diferents, jo sóc més noctàmbula i ella més matinadora. I quan tenies una escena i no sabies com te’ns sortiries, de sobte te n’anaves a dormir preocupada i quan t’aixecaves veies que Isabel l’havia acabat de forma estupenda. Era gairebé màgic, com si s’escrivís sola.
I.G.Z. – Jo tenia clar que fos una dona, que fos mare, perquè s’ajusta a la perspectiva de la vida que tenim, i que tingués dos fills de dos pares diferents, perquè crec que això de combinar la maternitat amb la vida personal és difícil i si, a més a més, no tens una parella, et permet afegir peripècies al personatge.
“Si venem uns quants exemplars ens convertirem en uns personatges insuportables”
R.C. – Quines expectatives teniu de vendes tal com està de difícil el mercat actual?
S.O. – Quan vam començar a escriure-la ni tan sols ens imaginàvem que s’acabaria publicant. Era una cosa experimental. Quan teníem escrites ja prop de 200 pàgines i la vam enviar a un agent pensant que es creurien que havia estat una bogeria i ja està. Però li va agradar molt, ens van demanar que l’acabéssim i la vam enviar a una editorial. Per nosaltres estar és com participar a Operación Triunfo, ja saps, allò de ‘per a mi estar aquí ja és un premi’. Si a més a més venem uns quans exemplars, ens convertirem en uns personatges absolutament insuportables per als nostres amics i amigues… Jo ja estic buscant canviar-me de pis i aquestes coses…
I.G.Z. – Els nostres marits estan preocupats de com ens canviarà l’èxit, han demanat excedències de la seva feina… S’ha de somniar. Això és com la loteria, que et pot tocar un best-seller entre un milió.
R.C. – Sou periodistes de professió. Us ha agradat sonar el salt a la ficció?
S.O. – Sí, perquè per primer cop no has d’ajustar-te a la realitat. Pots explicar totes les mentides que vulguis.
R.C. – I tornant a la realitat després de tanta ficció, quina opinió us mereix l’estat de la professió?
I.G.Z. – Doncs amb un pessimisme espantós. Jo treballo en una redacció, per la qual cosa em sento com un dinosaure en extinció, perquè és carpetovetònic això de tenir una redacció en un moment terrorífic de precarització de la professió amb el que això suposa. Perquè si tenim en compte que és una professió fonamental per a la democràcia, el paper que estan fent els periodistes cada cop s’està desvirtuant més.
S.O. – Sobretot veient com està baixant la qualitat dels mitjans continuadament i no passa res. Cada cop que obro un diari veus que està mal escrit, mal redactat … Però no per això ningú el deixarà de comprar. Fins i tot com a públic hem baixat tant el nivell que ja ens dóna igual tot. I imagina si això passa en les formes, què déu està passant en el fons. Ens estem empassant com a periodistes el que sigui.
REDACCIÓ
