ELS RECONEIXEMENTS MÈDICS SÓN UN DRET O UN DEURE DEL TREBALLADOR?

Algunes qüestions jurídiques són tan complexes que, fins i tot juristes experimentats i amb desenvolupat sentit crític, arriben a conclusions diferents partint de les mateixes premisses. Per aquesta raó, es sol dir que el Dret no és una ciència exacta.

El tema d’aquesta setmana es refereix als reconeixements mèdics que les empreses estan obligades a facilitar als seus treballadors, en virtut de les disposicions vigents en matèria de salut i seguretat laboral, i que en força ocasions és motiu de conflictes.

En primer lloc, cal dir que l’article 22 de la Llei de prevenció de riscos laborals (LPRL), que tracta l’apartat de la vigilància de la salut, estableix l’obligatorietat per a l’empresa d’oferir als treballadors que ho desitgin un reconeixement mèdic per any. Segons dit precepte, resultaria incontrovertit que la revisió de la salut dels treballadors seria un deure legal de l’empresa, amb la finalitat de prevenir patologies.

Per altra banda, en relació als beneficiaris de dita mesura, l’article en qüestió no és tan taxatiu, ja que estableix que el reconeixement només pot dur-se a terme amb el consentiment previ del treballador –cosa que en faria deduir el seu caràcter voluntari. Ara bé, existeixen unes excepcions taxades al principi facultatiu del treballador, descrites en el mateix article 22 LPRL, que lluny de donar claredat aporten més dubtes.

Diu la norma al respecte que els reconeixements mèdics seran obligatoris per als treballadors, previ informe dels seus representants, en aquelles tasques en les que siguin imprescindibles per verificar si l’estat de salut del treballador pot constituir un perill per a si mateix, per altres treballadors o persones relacionades amb l’empresa, o quan s’estableixi en una disposició legal en relació amb la protecció de riscos específics i activitats d’especial perillositat.

Com que a priori aquesta definició és prou oberta per a interpretar el que a les parts interessi, sovint és matèria regulada en Convenis col·lectius, en el sentit d’establir les condicions en que aquests reconeixements mèdics s’han de dur a terme, i sobretot, si tenen la consideració d’obligatoris per als treballadors vinculats a l’àmbit d’aplicació d’un determinat Conveni.

Aquest mecanisme d’autoregulació dels agents socials, en exercici del seu dret a la negociació col·lectiva i a la força vinculant de les normes consuetudinàries de l’article 37 de la Constitució Espanyola (CE), semblaria suficient per establir definitivament i sense ambigüitats el caràcter obligatori o voluntari d’aquestes revisions.

Doncs no és així, i la prova està en que, recentment, el Tribunal Suprem (TS) ha hagut de resoldre, en la seva Sentència de 10 de juny (núm. Recurs 178/2014), un cas en que es plantejava una controvèrsia entre l’obligatorietat del reconeixement mèdic, establerta per conveni, i la suposada vulneració al dret a la intimitat dels treballadors (art. 18.1 CE).

Diu el TS que, primerament, s’han de tenir en compte una sèrie de característiques i principis, als quals s’oposaran si escau les excepcions corresponents, com són:

1. a) La determinació d’una vigilància periòdica de l’estat de salut dels treballadors en funció dels riscos inherents a la seva activitat laboral.
2. b) La voluntarietat com a punt de partida de la submissió als reconeixements mèdics.
3. c) L’existència de situacions taxades en les quals resulta imprescindible la realització de les exploracions mèdiques, limitant-se excepcionalment la lliure determinació personal.
4. d) El principi de necessitat de les proves i la seva proporcionalitat al risc.
5. e) El respecte del dret a la intimitat, a la dignitat de la persona i a la confidencialitat de la informació relacionada amb l’estat de salut.
6. f) El dret del treballador a conèixer els resultats i la prohibició d’utilització de les dades amb finalitats discriminatòries o en perjudici del treballador.
7. g) La interdicció de comunicar la informació resultant, tret que existeixi consentiment exprés del treballador.
8. h) La possibilitat de transmetre a l’empresari i a les persones o òrgans amb responsabilitats en matèria de prevenció únicament les conclusions que es derivin de les exploracions, amb l’exclusiu objecte que puguin desenvolupar les seves funcions en matèria preventiva.

Doncs bé, el TS determina que, d’acord amb la doctrina constitucional, s’accepten excepcions al caràcter voluntari dels reconeixements en la vigilància de la salut, en funció d’un interès públic que seria causa legítima per a justificar la realització de reconeixements mèdics en el marc de la relació laboral, i només ens trobaríem davant d’una infracció del dret a la intimitat si s’imposés al treballador la submissió a la vigilància de la salut sense que existís causalitat, proporcionalitat i previsió legal suficient, la qual cosa no succeeix si es dona una previsió convencional.

Segons ho interpreta l’Alt Tribunal, en aquests supòsits el dret del treballador a preservar la seva intimitat decau enfront del dret a la salut de la resta de treballadors que es puguin veure afectats per l’estat patològic i el de l’empresari a conèixer l’existència de malalties que originin riscos afegits al lloc de treball i situacions de perill.

Per tant, remata el TS, quan es donen aquestes excepcions l’obligatorietat es converteix en norma general, sempre que la mesura no s’acordi fraudulentament, es respecti la dignitat i confidencialitat de la salut i es vigili l’estat de salut dels treballadors “en funció dels riscos inherents al treball”, de manera que només l’excés objectiu en l’examen de salut dels treballadors, si no concorre aquesta finalitat o les circumstàncies descrites no són idònies, podria constituir una intromissió il·legítima en l’àmbit de la intimitat personal.

En aquesta ocasió hem proposat un quid iuris més polèmic del que pot semblar a simple vista, ja que es pot entendre que si una qüestió està expressament recollida en la norma, la interpretació i aplicació és diàfana i no genera dubtes. No obstant, a la llum de les darreres notícies relacionades amb una multinacional que té licitada una important contracta de l’Ajuntament de Reus, aquest serà l’element principal d’un assumpte que es dirimirà en els propers dies en un dels Jutjats d’aquesta ciutat. Sens dubte estarem molt al cas.

Víctor CANALDA
* Advocat especialista en Dret laboral
@VictorCanalda