REDACCIÓ
La Doctora Rosa Queral ha rebut aquesta tarda la Distinció Maria Antònia Ferrer 2015 per la seva defensa dels drets de les dones. La guardonada ha estat investigadora i professora d’Infermeria i Pedagogia a la URV fins que es va jubilar l’any passat.
REPÚBLICA CHECA – Com va començar la seva defensa dels drets de la dona?
ROSA QUERAL – A l’any 74-75, quan vaig acabar d’estudiar la carrera d’infermeria, vam fer la primera reunió de dones en clandestinitat a Sant Salvador, Vam mirar les lleis franquistes que hi havia en aquell moment i no eren una glòria. En aquell moment em vaig adornar de la situació de les dones. Temps més tard vaig treballar en la planificació familiar, que també era també clandestí. De la militància al PSUC en va sortir al cap d’un temps el bloc feminista de Tarragona. A banda, també he treballat amb les dones del Delta de l’Ebre en la recuperació de la memòria històrica.
RC – Els inicis van ser difícils…
RQ –Va ser molt dur i molt difícil perquè en aquella època la gent tampoc ho entenia. No entenia que les dones poguessin fer coses diferents a les ja establertes. Jo sempre havia anat a tots els pobles a fer xerrades i recordo que m’insultaven perquè estava dient coses que en aquell temps era una aberració, les dones havien de casar-se i prou. Com a molt podien aprendre quatre coses per fer una carta i prou.
RC –Com estem ara?
RQ – Actualment estem força bé però són drets que sempre has d’estar vigilant-los. Anys enrere, no fa gaire, la llei Gallardón ens volia fer tornar als temps foscos, on estaven prohibits els anticonceptius i a més a més, on la gent avortava en condicions penoses. Hi havia algunes dones, les que podien, que anaven a Londres a avortar però la dona ‘de peu’ no tenia aquesta opció.
RC – Està a favor de l’avortament?
RQ- Jo sempre he sigut prevencionista i mai abortista perquè penso que les coses s’han de prevenir però, si no hi ha res, doncs s’arriben a situacions nefastes. Aquestes situacions sempre les paguen els mateixos, la gent que és pobra i que no té recursos són els que han de fer mans i mànigues perquè una boca més els destrossa. A tot això cal afegir-hi les condicions sanitàries en les que s’havien practicat avortaments, quan hi penso encara m’esgarrifo.
RC – Estem millor, doncs.
RQ – Hi ha una sèrie de drets que s’han adquirit, com el dret a l’estudi que ja el tenim, des dels 70, però abans les xiquetes no anaven a estudiar. Són coses que les veus ara, que les tens ara i que les has de conservar.
RC – Actualment presideix l’Associació de Dones Agents de Salut. ,
RQ – Amb aquesta associació promovem la salut, l’equitat i l’educació de les dones. Hi ha molta població immigrant que està en el mateix lloc on nosaltres estàvem anys enrere. En el grup tenim 20 dones que estan aprenent parlar català i perquè algunes d’elles puguin venir hem de fer classes només de dones perquè sinó no poden venir.
RC –Els partits polítics tenen en compte la igualtat?
RQ- El treball de les dones sempre ha estat considerat de segona fila. Les contribucions de les dones sempre han estat la de fer el menjar, tenir cura del que està malalt i no se li dóna importància i la té. A banda, a casa nostra tenim tant posat a l’ADN això que costa molt. Per exemple, al poble vam fer un estudi i podem que hi ha 42 carrers que tenen el nom d’homes i només 2 de dones, l’Agustina d’Aragó i una mestra del poble. Més endavant, van posar nom a uns carrers nous i van posar altra vegada Salvador Espriu, que en té molts a tot arreu. Els que van posar el nom són gent maca i sensible, aquest es el problema, que són bona gent, no tenen mala intenció però està tant integrat a l’ADN que encara costa molt.
RC- Què en pensa de que ‘només’ s’aconsegueixi la igualtat a través de decrets?
RQ – Al final has de regular que hi hagi tan ‘tontos com tontes’ al govern, has de posar-ho així perquè sinó només hi ha tontos (riures), si ho diem així. S’ha de fer perquè si tu no obligues a que no hi hagi un llenguatge no sexista sempre se saluda a la gent dient ‘senyors’, i les senyores què? Encara ens queda molt per fer i molt camí per recórrer.
Jonathan OCA / Tarragona
REDACCIÓ
