REDACCIÓ
Casa Canals és molt soferta i ho aguanta tot, com si el temps no passés dins de les seves parets, com si fos un escenari imprescindible del ‘Gatopardo’ tarragoní. Així doncs, no és estrany que fos el recinte escollit per santificar el tripartit que haurà de comandar la ciutat fins a final de mandat i que es fonamenta en un document programàtic titulat ‘Tarragona és futur’. Envoltat curiosament de persones vinculades al passat (Josep Fèlix Ballesteros apunta a ser-ho d’aquí a tres anys i mig i Alejandro Fernández ja va pactar amb Joan Miquel Nadal sense anar més lluny, encara que podríem perquè l’incombustible Albert Vallvé no es va voler perdre la cita), la jugada política d’uns i altres no es va gestar fa quatre dies: ho va fer abans fins i tot de les eleccions municipals.
El primer moviment del tauler que ha provocat l’escac i mat el va protagonitzar Ciutadans quan va limitar les caselles on jugar afirmant que no entraria en un govern que no fos presidit per ells. Una decisió que el deixava, només, amb la possibilitat de fer-se valer garantint suports externs si es tractava de treure profit dels seus regidors. Una forma incòmoda per qualsevol alcalde d’arribar a final de mes, per molta mà estesa que es vagi proclamant. I més quan tens al costat l’astúcia d’un Alejandro Fernández derrotat a les urnes pels seus rivals més proxims però conscient que, entrant al govern, es garantia repercussió mediàtica i tres anys i mig de titulars. I calia fer-ho ràpid, no fos cas que una repetició de les eleccions generals acabés ‘encabronant’ el panorama.
Les miguetes de pa del PP…
Conscient que la seva manera de guanyar el pols per l’espai del centre-dreta espanyolista a Ciutadans era tocar cuixa, i que aquest mandat és l’últim si no passa res de nou d’un Ballesteros irrepetible a hores d’ara al PSC, Fernández va anar llençant missatges. Al plenari específic sobre els Jocs en forma de suport, en la seva manera de jugar amb Miquel Cardenal i el CSD fent-se valer com el ‘solucionador’, durant el debat dels pressuposts no només aprovant-los sinó marcant en el seu discurs clarament quines eren les àrees per les quals apostaria (una intervenció que sembla haver caigut en l’oblit tot i la rellevància que ha acabat tenint) i finalment, aconseguint períodes en els quals acabarà sent alcalde, encara que en funcions, d’una de les quatre capitals de província catalanes. No és el menú complet, però és un bon primer plat amb postres si es menja en qualsevol restaurant de Barcelona…
Els resultats dels comicis van ser una oportunitat per ERC. Juntament amb l’ecosocialista Arga Sentís sumava per un pacte de progrés. Ara bé, la seva era una postura amb massa apriorismes i una por, la de
patir de nou l’abraçada de l’os del 2007 i veure’s desdibuixada políticament a la ciutat si feia el pas i escollia cadires. La política nacional va provocar línies roges, i els Jocs Mediterranis haurien d’haver estar percebuts (en cas de voler facilitar l’entrada al govern) no com una manera de marcar múscul a l’oposició sinó com una oportunitat de seduir un Ballesteros que, com animal polític que és, no es veu encadenat per debats ideològics sinó per qüestions pràctiques.
El procés independentista tampoc va ser un ajut precisament, el no als pressupostos i desatendre baixades de pantalons socialistes com replantejar els usos del Banc d’Espanya van ser decisius i, entre tants condicionats, els republicans no van forçar en cap moment la màquina de posar fil a l’agulla d’un acord que, potser, tampoc els hi anava bé.
Els socialistes i l’any de congressos…
Al capdavall, qui haurà d’explicar-lo és la vella guàrdia de l’alcalde a una militància socialista en part farta de tanta imposició i cares velles. Una passa més en el procés de debilitament d’una figura que es veu ja intoxicada pel cas “Ini què?”.
En aquest sentit, i més enllà que la figura clau de Javier Villamayor a l’hora de cuinar el tripartit (juntament amb el gran amic de l’alcalde i de persones clau al PP, tot sigui dit de pas, Pau Pérez) el situa com la dama en la partida que es juga per la successió, el debat dins del PSC és polièdric. Alejandro Caballero ha posat el crit al cel i les Joventuts Socialistes intenten recordar a la població que encara són socialistes. Cert. També el diputat al Parlament, Carles Castillo. Però aquest és any de congrés, i sembla que alguns partidaris de la renovació com l’ex regidor estiguin valorant opcions futures abans de fer moviments precipitats. No és l’únic, és clar…
CiU, crònica d’una mort anunciada
Pel que fa a CiU, crònica d’un desastre anunciat després de veure els resultats. Ningú dubta a hores d’ara
que Ballesteros ha tingut com aliat el santoral, en la forma etèria i corpòria del regidor d’UDC que va fer possible la suma final d’una alternativa que no passés per Ciutadans i ERC. Josep Maria Prats ha estat un dels supervivents clars de tot el que ha passat, dins de la coalició i fora, i ara es troba en una posició que descol·loca Albert Abelló i la cúpula convergent de la ciutat.
Entre altres coses, perquè no sembla que d’aquí a tres anys i mig CDC pugui presentar res de bo pel que fa a bagatge a l’oposició mentre estigui liderada per la CUP, Ciutadans i ERC. A no ser, és clar, que també acabin movent fitxa. La partida no està tancada, encara que ja té guanyador. Tres, per a ser més precisos.
J.S.
