REDACCIÓ
L’Anthus és un jove sicilià, de 36 anys, que viu a Catalunya des del 2004. Domina perfectament el català i és una de les poques veus masculines del jazz al nostre país. El proper 5 de juny, actuarà a la 16ena edició de la FiM de Vila- seca, a les 21h. El cantant presentarà el seu disc ‘Radici’.
REPÚBLICA CHECA: L’últim treball es diu ‘Radici’. Com el descriuria?
ANTHUS: El treball de ‘Radici’, mostra una evolució. Mostra qui sóc en aquests moments. Hi ha una relació entre el passat, el folklore, la música popular i el jazz que defineix l’Anthus més actual.
RC: Aquest disc té un clar sabor sicilià.
AN: Sí, hi ha cançons tradicionals de Sicília perquè utilitzo la llengua i melodies sicilianes però no és un treball estrictament de Sicília. No ho és perquè el Mediterrani és un lloc on s’aboquen cultures diferents però que es relacionen entre elles. Això vol dir que cantar melodies sicilianes significa cantar cançons del nord d’Àfrica, de Turquia de Grècia, del País Valencià, de Catalunya. Tots els ’pobles’ mediterranis comparteixen la mateixa escala i tenen molts punts en comú, estic fent jazz del Mediterrani. En definitiva, estic fent jazz del Mediterrani, el meu treball és una mescla de música popular de tradició oral amb arranjament jazzístics.
RC: És especial aquest disc?
AN: Estic molt emotivament implicat en aquest projecte perquè estic parlant del lloc d’on vinc, allò que he sentit quan era molt petit -fins i tot quan era nadó perquè hi ha una cançó de bressol al repertori- fins a l’Anthus actual. És una mena de trobada entre el passat i el present.
RC: Per què el Jazz?
AN: Jo també m’ho vaig preguntat al principi. Vaig escollir la música i va ser ella que em va portar fins aquí. A banda, el jazz em dóna una oportunitat que altres estils no em donen. Puc improvisar. Després d’haver cantat la melodia, tinc uns compassos i és aquí on jo expresso el que sento o penso en aquell moment.
RC: I el rock?
AN: Podria passar-me al rock però em pregunto si ‘vull ser jo mateix, costi el que costi, o vull fer calés encara que jo no m’expressi totalment amb la música’. La meva resposta és vull ser el més honest possible amb mi mateix i no vull fer música per la fama ni per l’èxit. La cosa més important és ser sincer amb el que penso i sento i sobretot vull poder crear una relació especial amb el públic. El públic sap quan un músic realment sent el que fa.
RC:Es pot viure de la música?
AN: De la música, aquí a Catalunya, no es pot viure perquè hi ha persones que no et deixen. En el seu moment, aquí es van tancar molts locals i es va fer una llei perquè els veïns poguessin descansar. Estic totalment a favor d’aquesta mesura però també és veritat que s’hauria de fer una llei a la mida no només dels veïns sinó d’aquells que volen treballar i viure de la música, ja que és cultura.
RC: Als altres països els músics viuen millor?
AN: Trobo que aquí s’ha vulnerat el dret al treball de moltes persones. A Dinamarca per exemple, els músics tenen un salari mínim i la seva feina està reconeguda, mentre que aquí, això no passa. La pregunta hauria de ser ‘Et deixen viure de la música?’ Doncs no. No vull semblar una víctima perquè aquesta mateixa consició la viuen una mica tots els artistes.
RC: El 21% tampoc els beneficia gaire.
AN: Està clar que no. La música, el teatre o el cinema es veuen afectats per aquest IVA, és a dir, a tot el que sigui cultura. Jo vaig una mica més enllà i veig un rerefons polític i un interès en deixar que la gent sigui ignorant, deixem que siguin com abans, que no tinguin informació. Treure al poble la cultura és fer-lo ignorant i un poble ignorant no és capaç de defensar-se, resulta més feble i més fàcil de controlar. No podem callar davant d’aquesta evidència.
RC: Com arriba a Catalunya?
AN: Els catalans són molt ‘punyeteros’, estan a tot arreu. A Irlanda vaig conèixer a gent que em deia que a Catalunya tenim allò, això i l’altre. Els catalans tenen una arma de seducció cap al propi país que ningú es pot resistir (riures). Jo sóc molt mediterrani i em venia de gust tornar a sentir l’ambient i veure els colors del Mediterrani. Necessitava un canvi i deixar el clima d’Irlanda. Em sento molt afortunat perquè quan vaig arribar em vaig trobar a persones que em van obrir les seves portes i em van dir: ‘mira, aquesta és la meva llengua, la meva cultura i les tradicions i si vols pots agafar tot això’. Jo ho vaig agafar, evidentment. Aprecio moltíssim aquesta manera de fer dels catalans, pocs països ho saben fer i això em fa sentir que estic al lloc correcte.
RC: Independència si o no?
AN: És un tema molt sensible. La gent ha de poder decidir. Sóc un demòcrata i democràcia significa “poder del poble”. Això vol dir que és el poble el que decideix. Si el poble decideix que si, no hi ha lleis, ni polítics o tribunals que puguin aturar la voluntat d’un poble.
RC: Hi ha cultura ‘jazzística’ aquí?
AN: La música jazz a Catalunya diria que és molt sectorial. És a dir, l’escolta només un nombre reduït de la nostra societat. També és veritat que això passa a altres països d’Europa ja que el jazz és considerat una música més culta i potser necessita una orella més educada a aquest gènere per entendre-ho millor. De tota manera, últimament s’estan produint canvis. El jazz s’està comercialitzant més i crec que avui té un públic més ampli i veig que els més joves s’hi estan enganxant.
RC: Com és el públic català?
AN: És un públic que no t’ho dóna tot al principi, l’has de conquerir. L’has de seduir i un cop ho hagis fet, et dóna allò que t’ha de donar, és generós. També és un públic crític, no fa crítica negativa sinó constructiva. Per Facebook, per exemple, em fan arribar les seves opinions. El públic és generós perquè em regalen idees, és una relació bilateral i això fa que la música sigui més genuïna. Les crítiques són positives, sempre per millorar.
RC: Encaixa bé les crítiques?
AN: Un músic amb la ment tancada no té futur. S’ha de ser obert perquè tu fas la música pel públic i és normal que el públic t’expressi les pròpies opinions i que de vegades et diguin que no la música no li agrada. No podem agradar a tothom. Aquestes critiques el que fan és que em qüestioni i això em dóna més força per millorar com a músic i com a persona.
RC: Fa alguna cosa especial abans de pujar a l’escenari?
AN: M’agradaria passar una estoneta amb els músics però no ho faig mai. Els últims deu minuts, abans de pujar, no estic mai amb ells. El que intento fer és tancar-me a dins d’un camerí o un altre espai, sempre que és possible, i allà me’n recordo d’on vinc i el que vull. He lluitat molt per aconseguir el meu objectiu: la música, i he fet molts esforços per estar aquí. Vaig començar de zero a Irlanda i també a aquí. Abans de pujar a l’escenari recordo doncs el meu recorregut, de quan era un nen de vuit anys que volia fer precisament això que estic fent ara i em sento afortunat.
RC: Com té l’agenda?
AN: Bé, aquest any està sent molt bo i molt productiu. He actuat al Cicle de Jazz de Vilanova, al Cicle Veus del Mediterrani, he d’anar a Montcada i Reixac, La Bisbal, Barcelona, Platja d’Aro, Cornellà i Cervera, entre d’altres.
RC: Quan triga en fer un disc?
AN: Aquest és el meu gran problema. Em qüestiono molt la meva feina, pot ser massa. A vegades em passo migdia triar un acordrespecte un altre. Valdria la pena no ser-ho tant però vull donar el millor de mi mateix. Per treure un disc m’he d’obligar a posar dates.
RC: Té altres projectes a part de ‘Radici’?
AN: Sí, a la tardor traurem un nou projecte en el qual es barregen cançons del 2005, 2009 i 2014. Són cançons que conviuen molt bé entre elles i crec que agradarà molt al públic.
Jonathan OCA / Tarragona
jonathan@larepublicacheca.com
REDACCIÓ
