REDACCIÓ7 Novembre, 2014Des de fa massa temps, de mica en mica, núvols perillosos posaven amenaçaven de tapar el sol de la llibertat, però la llum de la il·lusió s’escolava entre ells; ara, de sobte, s’han fet molt més espessos i ens ha arribat l’hivern fosc i cru.
Escoltant la mobilització reivindicativa de la societat catalana que demanava llibertat en els camps culturals i idiomàtics i una distribució més justa de la riquesa dins l’estat, el president Mas va demanar al govern estatal la negociació d’un pacte fiscal, que no solucionava totes les aspiracions del poble de Catalunya, però que podia representar un pas endavant dins un procés obert de diàleg que hagués permès mantenir la població il·lusionada. El nostre president va anunciar la conveniència d’obrir aquest procés perquè no hi havia altra solució per mantenir la nostra societat tranquil·la, i que en cas contrari, ell mateix iniciaria un camí per preguntar al catalans si volien separar-se de la resta de l’estat i caminar tot sols.
Des d’aleshores l’única resposta ha estat NO, silenci i amenaces. Sobre tot NO al diàleg, i traient-se les responsabilitats de sobre, el govern espanyol ha utilitzat el poder judicial perquè fes la feina desagradable i assumís les actuacions que li pertocaven a ell.
Els joves no ho han viscut, però estem en una situació similar a la de fa 40 anys, i pels que no la vareu conèixer us puc ben assegurar que la societat era ben trista i fosca.
Els eslògans “¡Una, Grande y Libre!”, “Si eres español, habla español”, “Ni un hogar sin lumbre ni un español sin pan” han ressuscitat, i en nom d’aquesta llibertat, de la “¡Una, Grande y Libre!”, se’ns nega donar la nostra opinió.
Referèndum, per sortir de dubtes i deixar clar què volem? NO.
Consulta no vinculant, només per saber l’opinió, i poder parlar amb coneixement de causa? NO.
Procés participatiu civil, desenvolupat per voluntaris, només per fer una estimació del què voldríem? NO.
I tot utilitzant jutges, per tal de no mullar-se políticament.
Dóna la sensació (només és una sensació) que la justícia funciona d’una manera semblant als temps del general, en els que tothom sabia que els delictes comuns eren jutjats d’una manera més o menys objectiva, però les faltes relacionades amb qüestions d’opinions contràries al règim, de manifestacions crítiques o els delictes comesos per persones afins al govern totalitari, tothom ja en sabia la sentència abans de fer-se el judici. Insisteixo en que és només una sensació que tinc.
La situació d’avui la ha deixat ben clara l’exlendakari Ibarbetxe; “el que s’està tocant avui és la dignitat del poble català” i ha opinat sobre el Tribunal Constitucional, que amb les seves resolucions ha paralitzat les consultes impulsades pel Govern de la Generalitat, i l’ha qualificat “d’àrbitre comprat”. (http://www.lavanguardia.com/politica/20141104/54418937359/ibarretxe-ve-incuestionable-el-derecho-a-decidir-de-euskadi-y-cataluna.html)
Així, doncs, el proper diumenge només té dues possibilitats; “o guanya la por, o guanya la dignitat”.
O superem la por a la repressió amb la que ens amenacen, o ens conformem en ser una colònia de l’imperi, de la que només en volen la riquesa, presa a la força, i que sols ofereixen humiliació i menyspreu, per “garantir la llibertat de tots els espanyols, també els catalans”, com ha dit recentment la Sra. Cospedal.
Estem com en temps passats, en els que per defensar-nos d’un contuberni judeu-masònic-comunista que ens volia robar la llibertat, no se’ns reconeixia precisament la llibertat, ni l’opinió, ni els drets personals.
Ha nascut el Neofranquisme! Cal que ens defensem! Per ser ciutadans lliures, el proper diumenge; Tots a votar!
Robert VENDRELL
Regidor CiU a Tarragona
