04. Maig 2024

Arxius de Red Internacional de Escritores por la Tierra | Diari La República Checa

REDACCIÓ21 Gener, 2015

El març de 2014 vaig publicar un article titulat ‘Mi reino por una manta’, en què vaig explicar el via crucis que vaig afrontar quan per un problema de salut vaig haver d’anar a diversos serveis d’urgències. En aquell escrit vaig narrar la caòtica situació en què es trobaven els centres sanitaris, i us asseguro que en les meves paraules no hi havia ni una mica d’exageració, per més fama que tinguem els andalusos. Aquesta setmana he tornat a llegir l’article. I què voleu que us digui: si canviés la data d’edició i el publiqués avui, ningú s’estranyaria, perquè (gairebé) un any després, els problemes de la sanitat pública continuen sent (gairebé) els mateixos. I remarco el que posa en els parèntesis, perquè la història que vaig a explicar és la crònica de com vam aconseguir aquest ‘gairebé’, que malgrat tot sap a glòria.

Uns dies abans d’acabar el 2014, en plena voràgine festiva, vaig acudir a la meva farmàcia habitual per comprar uns analgèsics (i és que, com gairebé tothom a Espanya, estava refredat). Allà em vaig topar amb un rètol que sempre espanta: ‘Tancat per defunció’. En aquell moment vaig tenir un mal pressentiment, una intuïció carregada d’energia negativa. L’endemà, allò que no volia escoltar va arribar a les meves oïdes: la persona que havia mort era Enrique Gheron, un farmacèutic molt conegut, respectat i estimat del barri de Torreforta, a Tarragona.

Vostès creuen en la ‘Llei de Murphy’? Jo sí, i el pobre Enrique la va haver de patir: va tenir la mala sort de caure malalt en el pitjor moment, quan la Unitat d’Hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII estava baixant la persiana, i per això va haver de ser traslladat a Barcelona. La seva torrada va caure a terra del costat de la mantega. És molt trist pensar que si la seva malaltia hagués arribat una o dues hores abans, podria haver estat atès a Tarragona, i potser encara hi seria aquí, amb tots nosaltres… 

Arran d’aquest succés, Mare Terra Fundació Mediterrània i la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, entitats que presideixo, van denunciar el cas i van iniciar una campanya frenètica per demanar l’obertura durant les 24 hores de la Unitat d’Hemodinàmica a Tarragona. No era ni de bon tros la primera vegada que ho reclamàvem. No obstant això, per coses del destí, en aquesta ocasió el cas es va mediatitzar especialment, i va saltar als mitjans de comunicació no només locals, sinó també autonòmics i estatals. Això ens va ajudar molt en la nostra campanya de denúncia, que es va gestar al costat d’entitats socials, partits polítics i altres forces vives de la ciutat, i que va concloure amb una concentració. Tres dies després, el responsable de Salut a Tarragona va confirmar l’ampliació horària total d’aquest servei.

Hem guanyat la batalla. Com a societat hem arribat al nostre límit i hem cridat prou. I ens han fet cas. Però… a quin cost? Podem estar satisfets quan la mort d’un home s’ha hagut de mediatitzar per aconseguir el nostre objectiu? A més, quants casos com el d’Enrique Gheron hauran tingut lloc durant aquests anys però no han saltat a l’agenda política? I és cert que hem aconseguit la Unitat d’Hemodinàmica a temps complet, però encara queda molt per recuperar del que ens han robat de la nostra sanitat pública (que és nostra, perquè nosaltres la paguem), de la qual fa uns anys tots ens sentíem molt orgullosos. El surrealisme ‘berlanguià’ continua present: votem a uns senyors per tal que  gestionin el nostre sistema de sanitat, ells ho retallen i es lucren amb ell, i encara trobaran a un boc expiatori per treure’s el mort (per desgràcia, de manera literal) de sobre.

En tot cas, vaig a posar unes gotetes d’optimisme perquè no m’acusin de veure el got sempre mig buit. Si alguna cosa ha quedat demostrada en tota aquesta història, és que si el poble s’uneix i camina en la mateixa direcció, la classe política no té més remei que fer-li cas. Per això mateix, espero que la injusta mort d’Enrique Gheron i tot el que ha passat després serveixi perquè la societat entengui que ningú regala res, i que hi ha vegades en què no hi ha més remei que sortir al carrer i protestar. Al cap i a la fi, malgrat tot, la força resideix en el poble, i seguim sent els amos del nostre destí.

Amb aquesta convicció, que sempre hauríem de tenir present, cal iniciar una croada que serà llarga i dura, a la recerca de la sanitat perduda. Ara que sabem que és possible, hem de recuperar tot allò que ens han tret.

Jo ja estic preparat. I tu… et quedaràs a casa o t’uneixes a nosaltres?

Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 


REDACCIÓ11 Desembre, 2014

Permeteu-me que giri la vista enrere i recordi algunes iniciatives sorgides en els últims anys, el germen de les quals és l’afartament social produït per la crisi econòmica, la corrupció política i la resta de brossa que tots coneixem de memòria. D’aquella pols, vénen aquests fangs. Perquè sense aquesta frustració social, avui no existirien Podemos, ni Guanyem, ni la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. El concepte ‘dació en pagament’ ens sonaria a xinès. El Moviment 15-M no hauria passat d’anècdota. A Pablo Iglesias només el criticarien els seus alumnes de la Universitat Complutense (com a mínim els suspesos) i ningú s’hagués plantejat qüestions com la supressió del Senat o obligar els membres de la Casa Reial a publicar els seus comptes.

I ara permeteu-me (si no és molt abusar) que giri la vista encara més enrere. Viatgem junts a l’inici de la crisi, quan Podemos, Guanyem o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca encara no eren ni una idea. En aquell temps, en aquell lloc, es començaven a veure brots negres. I ja ens oloràvem que els plats trencats no anirien a càrrec del banquer o el polític de torn, sinó de les classes més desfavorides.

Fruit d’aquelles impressions (que van acabar sent certes), des de Mare Terra Fundació Mediterrània i la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, entitats que presideixo, vam posar en marxa un grup de Facebook anomenat ‘¡Basta ya!’. El nostre objectiu era que tothom pogués denunciar en públic els abusos de la ‘casta’ (un altre concepte, per cert, que ens sonaria a xinès si no fos per la crisi). L’experiment va ser un gran èxit. Molt abans que la gent es mobilitzés en cercles, a ‘¡Basta ya!’ (que encara està actiu) els usuaris van poder queixar-se, buscar consol, criticar, exposar les seves solucions…

Amb el temps, he entès que aquell grup va ser molt més important del que vaig pensar quan ho vam activar. Perquè gràcies a aquesta comunitat, van ser molts els que van entendre que tot era una gran mentida i que aquest sistema estava donant els seus últims cops de cua. Des de llavors han passat sis anys. I les millores han estat evidents. La pressió social ha possibilitat situacions que abans eren impensables, com un rei demanant perdó al poble, polítics de renom entrant a la presó, o mobilitzacions multitudinàries per a demanar millores.

El grup va ajudar a moltes persones a entendre que no podíem seguir sent ‘gent’, ‘massa’ o ‘números’, sinó ciutadans. Podem dir, doncs, que hem madurat com a societat. A poc a poc, hem anat millorant respecte al que érem el 2007: més compromesos, més responsables, amb menys por als poderosos i convençuts que tenim la força per a canviar-ho tot. Havíem perdut la consciència del que significa viure en societat, i per fi l’estem recuperant.

Sota el meu parer, és precisament ara quan cal incidir en la necessitat de seguir lluitant. Perquè no serà la primera vegada en què una societat viva i lluitadora s’acaba ‘aborregant’. No hem d’oblidar que en l’època de bonança econòmica consentíem la corrupció política com una cosa acceptable dins del sistema. Siguem realistes: quan la majoria de ciutadans tenien diners a la butxaca, el compromís social era pràcticament inexistent.

Si alguna cosa hem après en aquests terribles anys, és que hem d’estar junts en els temps complicats, però també en els bons, i que el nostre compromís social, com l’amor, s’ha de regar a diari. Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Pel bé de tots, confio que com a societat, quan tinguem la pedra davant dels nostres nassos, no ens enceguem i siguem capaços d’esquivar-la.

Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 

 


REDACCIÓ20 Novembre, 2014

Siguem sincers: quan Rajoy va aconseguir la majoria absoluta el 2011, les persones que ens dediquem a la protecció del medi ambient ens vam posar a tremolar. I quan uns dies després de la seva àmplia victòria va reconèixer que faria servir les seves tisores sense compassió, ni el més optimista dels ecologistes va poder evitar posar-se les mans al cap. Tres anys després, el temps ens ha donat la raó als endevinaires. Fins i tot ens vam quedar curts. La política de medi ambient durant aquesta primera (i esperem que darrera) legislatura de Rajoy és la més nefasta de la història de la democràcia.

Aquesta afirmació no neix de la meva posició ideològica. I tampoc és una percepció personal. Els fets l’avalen. Aquesta és una petitíssima mostra d’una llista que podria ser gairebé tan llarga com la dels polítics imputats al nostre país:

  • Eliminar el Ministeri de Medi Ambient després de 15 anys funcionant de manera independent (per cert, va ser creat per un tal José María Aznar).
  • Nomenar a un ministre sense bagatge ecològic com és Arias Cañete.
  • Reformar la llei que protegia les costes espanyoles.
  • Atorgar el control de l’impacte ambiental a empreses privades.
  • Renunciar a seguir el full de ruta de la UE sobre la reducció de residus.
  • Aprovar un Reial Decret que retalla retribucions a les energies renovables.
  • Privatitzar l’energia solar… i així un llarg etcètera.

Per si tot això no fos suficient, durant les últimes setmanes s’han gestat dues aberracions que donen el cop de gràcia a aquest cataclisme de primera categoria. El 12 de novembre, el Senat va aprovar la norma que permet la caça als parcs nacionals fins al 2020. Els populars van legalitzar així una incongruència: els propietaris de finques podran caçar sense que els persegueixi la justícia, tot i que segons la llei de parcs es tracta d’una activitat il·legal. D’aquesta manera, han eliminat l’únic refugi en el qual els animals podien amagar-se per tal que no els matessin. Una cosa molt lògica, com poden veure. I molt democràtica. I, si em permeten abandonar la ironia per un moment, molt de la ‘casta’. ¿No els recorda aquest episodi a la pel·lícula ‘La escopeta nacional’ del mestre Berlanga? Una vegada més, la realitat supera la ficció …

Per altra banda, la fortíssima oposició política i social no han impedit que José Manuel Soria (el ‘Ministro del Petróleo’) hagi permès a Repsol fer prospeccions al subsòl marí de Canàries per descobrir si s’hi amaguen hidrocarburs. Veurem com evoluciona aquesta qüestió. Tant de bo m’equivoqui, però qualsevol error podria desencadenar una catàstrofe ambiental en una de les grans reserves naturals que ens queden a Espanya. I no oblidem que les Canàries són un dels focus turístics del país, i que una part molt important de la població de les illes poden viure gràcies al turisme. Com afectaria a nivell econòmic una catàstrofe ambiental? És per posar-se a tremolar. O ara també estem sent uns endevinaires?

A nivell personal, he d’admetre que em molesten tant els fets com les formes. I és que el govern de Rajoy no ha dissimulat en cap moment que això del medi ambient no els importa gaire. Durant el 2014, quan els Estats Units i la Xina han signat un acord històric contra el canvi climàtic, quan ha quedat demostrat que les polítiques ecològiques no només són positives per a protegir la nostra natura sinó que fins i tot poden reportar grans beneficis econòmics, quan tots els partits, ja siguin d’esquerres o dretes (o aquells que com jo militen al sentit comú) han assumit l’ecologisme com una part important del seu ideari, aquests senyors i senyores han tingut la barra de cridar que a ells el medi ambient ni fred ni calor, que hi ha coses més substancials de les quals preocupar-se. Fa uns anys, Espanya era un país exemplar en la lluita contra el canvi climàtic i en la reducció d’emissions de CO2. I ara, segons els darrers informes, ens trobem a la cua d’Europa.

L’única cosa positiva que puc extreure de tot plegat és que la funció està arribant a la seva fi, i que quan arribi l’hora de les promeses, les que faci el PP en matèria de medi ambient no se les creurà ningú. Ni tan sols ells mateixos. Ni tan sols la seva famosa gavina, ja que segons els rumors, comença a estar farta de volar per un cel contaminat i està pensant molt seriosament en afiliar-se a un altre partit.

Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra