REDACCIÓ8 Novembre, 2014
El psicòleg clínic i psicoanalista, José Ramón Ubieto, es va desplaçar a l’Escola Lacaniana del Psicoanàlisis, a la Cooperativa Obrera Tarraconense, per presentar el seu llibre: ‘TDHA, hablar con el cuerpo”. L’especialista va enfocar par del seu discurs en la situació alarmant de la població infatil i juvenil respecte als fàrmacs i els diferents tractaments farmacològics que actualment pateix dita població.
Cada vegada més, les pautes farmacològiques amb metalfedinat, s’utilitzen per pal·liar els trastorns que pateixen els infants i adolescents, concretament els que tenen el trastorn de desatenció i hiperactivitat. Aquests han crescut els darrers anys a nivell estatal de forma alarmant. Afirmava que actualment en alguna escola de Barcelona ja s’estava arribant al 20% dels alumnes medicats, o sigui, de sis nens, un d’ells era consumidor habitual de psicoestimulants.
Culpa del fàrmac?
J.R.Ubieto es preguntava i preguntava a la trentena de persones que l’escoltaven, que hi havia dels efectes subjectius que provoquen les medicacions. Testimoniava que cada vegada que parla a la consulta amb algun noi o infant, el que diu alguna cosa del que li passa no és ell, sinó el fàrmac, o la categoria de TDAH; i que era pràcticament impossible reconèixer el subjecte de l’individu que escoltava.
“En efecte el TDAH, és una categoria i existeix com a tal, però cal dubtar i molt de la seva veracitat clínica” comentava.
Convençut de que només és el diagnòstic d’hiperactivitat el que explica la història del subjecte, i no el mateix subjecte. A més a més, es va referir a la “voluntat de cronificar” les patologies un cop diagnosticades. Però el més greu del assumpta era negar el saber de les causes d’aquestes patologies. La satisfacció del moment per saber quin desordre té l’infant, tranquil·litza a metges, famílies i fins i tot a mestres, mentre l’agitació dels cossos d’aquests joves manté el
seu malestar.
Armand MEDINA
