REDACCIÓ4 Agost, 2014
Passa sempre el mateix. Ja estem acostumats o ens estem acostumant. Tots som conscients que és molt fàcil fer llenya de l’arbre caigut. A banda de ser no ser laboriós sembla que ens dóna ‘cachet’. Ens posiciona en el centre del debat encara que les nostres opinions no estiguin fonamentades ni aportin res. Si repetim el que diu la majoria ja ens donem per satisfets. Això és el que està passant darrerament amb els casos que corrupció que conformen l’agenda mediàtica.
Després de les vaques boges i quan el govern central ens vol vendre la moto dels ‘brots verds’ i de la recuperació econòmica – que només veuen els del PP – ara la corrupció ha esdevingut el pa de cada dia. I em sembla molt bé. Intencionadament o no, hem deixat de banda el Bárcenas i els cas Gürtel i hem direccionat els focus al clan Pujol i als seus diners, sobretot els no declarats.
És obvi que estic indignat i decebut. No sóc convergent, però em considerava pujolista. Quan vaig començar a fer de periodista em recordo les vegades que el vaig seguir i els dos cops que el vaig entrevistar. És un home i un català entranyable. Vivia per Catalunya i això m’agradava. Defensava valors que jo creia encertats. Ens va enganyar i decebre a tots. Sento impotència i alhora ràbia. Compassió. No m’agrada que el pujolisme acabi defenestrat d’aquesta manera. Però s’ho mereix? Clar.
Pujol no és només un expresident de la Generalitat. Era un símbol de l’honorabilitat, del respecte i de Catalunya. Jordi Pujol estava per damunt dels partits. Era el ‘pare’ de la pàtria. Malauradament, ha esdevingut l’home que ha acabat confonent patriotisme amb patrimoni. I parlava de l’agència tributària propia mentre amagava els dineres en un paradis fiscal.
Li espera un futur trist, incert i desolador. Però la justícia ha de ser igual per a tots, també per l’exhonorable. El polític que va tornar cèlebre la frase ‘Ara no toca’, haurà d’enfrontar-se a l’acudit fàcil i al desprestigi que podrà arrossegar Catalunya al fang. Estic enfadat. Estic, fins i tot furiós quan repasso l’hemeroteca i veig que Pujol va estar d’acord amb l’expressió ‘Espanya ens roba’. S’ha caigut un mite. Acceptaria més fàcilment que ‘Espanya ens robi’ que no pas que ‘Pujol ens enganyi i defraudi’.
Assisteixo amb tristesa i estupor a la seva caiguda. M’horroritza veure com li demanen que torni els títols de Fill Adoptiu, la Creu de Sant Jordi… Em repugna aquest fet perquè els mateixos que ara fan sang i llenya de l’arbre caigut són els mateixos que li feien la pilota, seien, menjaven amb ell, li reien les gràcies i li aplaudien. Són els llepaculs de sempre. Aquells que només es mouen per conveniència i per interès. Ai Santa Hipocresia.
No deixa de ser curiós que els més íntims del Pujol no s’haguessin assabentat dels ‘negocis’ del clan Pujol-Ferrussola i allò del 3%. Alguns s’han enriquit a costa dels silencis.
Estic emprenyat i espero que la justícia actuï fins a les postremes conseqüències i desitjo que tots els llepaculs (d’abans i d’ara) siguin apartats perquè, realment, tot plegat fa molta pudor. És que el merder és molt gran. I estalvieu el rotllo de la persecució independentista. La justícia, de moment i fins prova en contrari, no persegueix independentistes, però sí xoriços.
Ricard CHECA, és periodista
