REDACCIÓ20 Març, 2020
Són les vuit del vespre i després d’un altre dia de confinament, de sobte, tinc la sensació d’estar a la platea del Liceu. Aplaudiments, ovacions i gratitud dirigida, en aquest cas, cap al nostre personal mèdic i sanitari.
Aquestes accions m’emocionen i em reconcilien amb la societat, el mateix dia que Sánchez ha tornat a parlar pensant, ell sí, que està en un plató de Hollywood i que tot això és una pel·lícula que acabarà amb petons i abraçades dels protagonistes. Tant de bo.
Tornem a les ovacions. No he sortit a la terrassa. Tot i l’emoció, o potser per això, m’ha fet vergonya obrir la porta i dedicar-los-hi el reconeixement que es mereixen.
Sortir m’haguera fet sentir com un impostor. Ells, metges, infermeres, personal d’hospitals, caps, clíniques… no ens han fallat mai i això que porten més d’una dècada de duríssimes retallades. Una dècada en la qual, per una raó o altra, he anat a parar a les seves mans. En una d’elles per un gran ensurt que, per sort, va quedar en un no res. En totes les visites, tant per mi com per familiars, he rebut un tracte que ha superat les meves expectatives, encara que sovint la processó els hi anés per dins.
Molts dels qui avui els aplaudeixen, i jo el primer, no vam moure ni un dit quan les van començar a passar magres. Tot i ser conscient de la importància de la seva tasca i de com han patit per atendre’ns dignament enmig del temporal, vaig mirar cap un altre costat, potser perquè la societat en el seu conjunt nedava també en un mar de retallades.
Per això, avui més que aplaudiments merescudíssims vull demanar-los-hi, vull demanar-vos perdó.
Perdó per no haver estat a l’alçada. Perdó per no haver empatitzat amb vosaltres. Perdó per haver-vos fallat. Sense el més mínim retret, m’heu donat una lliçó de coratge i amor als demés que no oblidaré mai.
Us agraeixo moltíssim el que esteu fent per tothom, perquè en aquest tothom algun dia s’hi poden incloure aquells a qui més estimo.
Gràcies infinites per jugar-vos la salut i la vida enmig d’esgotadores jornades i, sovint, sense disposar dels reforços ni els mitjans suficients.
En aquests moments greus no se m’acut millor forma d’agrair-vos i alleugerir el vostre dia a dia que seguir confinat a casa. Tot esperant poder tenir prou valor per sortir a la terrassa i fer-vos arribar tot l’escalf, solidaritat i agraïment que sento cap al vostre col·lectiu de professionals, d’herois.
Tanco els ulls i imagino la forta abraçada que m’agradaria donar-vos. Potser, fins i tot, amb alguna llagrimeta.
Ens en sortirem, n’estic segur. Com també estic segur que ens en sortirem gràcies al valor de tots vosaltres.
Jordi SALVADÓ
Soci Director de Folch Time
REDACCIÓ
