Fa dies que això del procés va deixant rastres de canvis que podrien ser determinants per a tot el que vindrà, de la mateixa manera que podrien no voler dir res més que un allargament que no seria el primer cop que es dona ni molt menys. De fet, l’única lògica del procés fins al dia d’avui és aquesta: passar i esperar. Anem per punts, per exemple, deu:
1.- Germà Gordó, el pare superior del tant per cent, es veu que no plega tot i que fins i tot els del seu partit, la vella Convergència repintada, li ho han demanat. I és que qui no sap fer res més poca cosa pot fer si no fa, precisament, allò que sempre ha fet i que és l’únic que sap fer.
2.- Es veu que ara Òmnium i l’ANC també demanen data i pregunta, com si fossin de la CUP, tot i que és clar que no imiten aquesta organització perquè tothom sap, menys la dreta dretana espanyola i el seus periodistes (deixeu que els anomeni així tot i que no ho són), que la CUP ni marca temps ni dona idees al procés en general, o això diuen i repeteixen.
3.- El gran debat sobre la compra d’urnes sembla que s’ha resolt de la millor manera. Dos empresaris les faran i així, de pas, alguna cosa en trauran i alguna feina donaran. «Donar feina»,quina expressió, no?
4.- Al món sencer es veu que ens miren, opinen i, segons qui ho explica, tot és bo o tot és dolent. Des d’aquí, sabem ben clarament que fer-ho és fer-ho i parlar de fer-ho és tota una altra cosa, precisament l’única que ara i des de fa anys tenim.
5.- Fent recopilació d’articles i textos sobre el procés per a un proper llibre, m’he adonat que la rebaixa del discurs propi és tan gran que fa feredat. «Ho volem tot» i «Capgirem la història» situats avui com a lemes sonen estranys i llunyans, sense cap mena de dubte, i això cal que ens faci reflexionar.
6.- Al setembre hi havia d’haver un referèndum i es veu que encara hi pot ser. Però també n’havia d’haver un al 2014, un altre al 2015 i de moment només tenim no-res. I de tot le que diem poques coses acaben passant. Sembla com si anunciéssim sempre no ja impossibles sinó no realitzables.
7.- Mentrestant, es veu que els moviments socials han revifat no se sap com després que la desaparició de munts d’activistes en el no-res de les institucions ens fes desaparèixer del calendari públic… Quin munt d’afirmacions fetes damunt visions subjectives interessades….
8.- Sí que és veritat que la il·lusió que molta gent d’aquella de «jo no em poso en política» va desapareixent i tothom amb qui parles l’únic que vol és que el que hagi de passar passi com més aviat millor. I de moment, no passa. Potser no ha de passar res…
9.- L’Estat continua amenaçant i amenaçant. De fet, no crec que l’Estat hagi fet res més en els darrers tres-cents anys, però és clar que quan ho fa es converteix en notícia i estén la por entre qui ja en té. I ningú sap què passarà ni com reaccionarem al que passi.
10.- Sembla que els Comuns encara no han decidit què faran quan passi quelcom, si és que passa, tot i que jo continuo entestat a pensar que com que són demòcrates de veritat no només defensaran el referèndum decisiu sinó que se la jugaran per defensar-lo. Altres, dormen a la palla com sempre han fet…
Quan tot s’acabi -ja em direu quan-, caldrà fer allò que sempre cal fer: balanç i veure a on érem, a on som i a on podem anar. De moment, la son creix i passa la vida.
Ara, però, sense cap mena de dubte, ens cal una vaga general per ampliar les lluites que ens donen la vida quan les guanyem i, sobretot, quan les lluitem. La son fuig quan ens belluguem i no quan denunciem els lladres de vida als seus propis tribunals on els seus parents fan de jutges. Només ens podem reapropiar de la vida si vivim, no si esperem no sabem què. I per guanyar la vida ens cal lluitar, un cop més, cent, mil. Com sempre, la lluita és el camí i aquesta és al carrer!
Jordi MARTÍ FONT Regidor de la Cup a l’Ajuntament de Tarragona
Fer el ridícul davant del món és possible fins i tot quan tota l’èpica la tens preparada i tots els efectes especials, a punt; i fins i tot quan la història no t’ho permet perquè els enemics t’ho posen tot de cara. Sap greu per molta gent que, fins i tot agafant-se dies d’assumptes propis a la feina, s’ha cregut veritablement allò que teòricament s’havia de defensar en aquest judici que començava dilluns 6 de febrer de 2017. Els acusats, però, no només no han estat a l’altura sinó que han fet el més gran dels ridículs. Com sinó podem qualificar els arguments utilitzats per Mas, Ortega i Rigau durant el judici del 9N?, com si no és amb el qualificatiu de ridículs?
Si cal posar urnes, les posem, i així ho vam fer. No jo, ni tu, ni l’altre, sinó milers i milers de persones. Centenars de milers, milions, vam votar i ens vam preocupar per tirar endavant el que va acabar essent un simulacre d’un referèndum. L’estat va agafar tres caps de turc que es van ungir com a representants de totes i tots, i com a culpables de posar les urnes van ser aclamats i acompanyats al judici, amb un acompanyament que creia que allò que es defensava era la democràcia. I el meu aplaudiment fins a aquí. Però no podia anar tot tan bé, un cop més, no. Els acusats van decidir dir, després d’assegurar un dia abans que havien posat les urnes en defensa de la democràcia, que allò important era que sempre havien complert la llei (espanyola) i que, quan els van prohibir les urnes, ells van fer el possible aturar-ho tot, però els voluntaris i voluntàries van continuar, i allò que va passar va ser «culpa» dels voluntaris…
On s’és vist un argument tan ridícul com aquest? Us imagineu Rosa Parks dient que ella va pujar al bus, a la zona de blancs, i quan se’n va adonar va intentar baixar però no va poder…? O Macià a Prats de Molló dient que ell ja va intentar, mentre intentava alliberar Catalunya amb les armes a la mà, fer les coses de forma legal, però van ser els milicians que l’acompanyaven que van anar a la seva.
Si es desobeeix, es desobeeix i si es fa el ridícul, es fa el ridícul… Dir que jo passava per allà i quan em van dir que no ho fes, ràpidament vaig deixar de fer-ho i que va ser cosa dels voluntaris no ajuda gens a la causa de la independència de Catalunya, no ajuda de cap manera a la democràcia en aquest tros de món, i menys quan prèviament ho hem preparat tot per tal de reforçar la imatge pròpia de cara… a les properes eleccions autonòmiques? Potser sí, potser l’únic que interessa a algun dels acusats és precisament la seva carrera com a messies.
Sé que posar en dubte l’argumentació del judici semblarà, en el cap de molta gent sensibilitzada pel tema, igual que posar en dubte el “procés” aquest que vivim aquí. O, pitjor, anar en contra del dret a decidir del poble català…, o, més greu encara, ser contrari al dret dels pobles a l’autodeterminació. Ho sé i he escrit aquest article sabent-ho, però ja m’és igual perquè no és així, tot i que el fanatisme i el no llegir per passar a insultar immediatament és un dels arguments d’aquest “procés” des que Mark Serra i Rahola-Cuní n’han esdevingut padrins principals i algú ha gosat no creure’s les seves mitges mentides o mentides senceres.
Crec que amb aquesta gent no ens hem d’empassar cap gripau, perquè són tòxics. Ni els del tipus “primer la independència i després ja decidirem” (perquè des del primer minut ells ho tenen tot decidit), ni “primer pressupostos i després, potser, referèndum” (fins al final, el meu no a aquests pressupostos i el sí absolut al referèndum), ni “ja ho faran los nois” (volíem fer una consulta, ens van dir que no i nu dia o altre ja ho farem…).
En la defensa del 9N hi havia la possibilitat d’argumentar la necessitat de desobeir per la prohibició del dret a decidir per part de l’Estat espanyol, i alhora de dir al món que el conflicte polític entre l’Estat espanyol i el poble de Catalunya s’ha de solucionar per vies democràtiques que impliquin la totalitat de la societat catalana. Però fins i tot en els moments en què sembla que sí, perquè no pot ser d’una altra manera, “ells” acaben tirant enrere tal com feien sempre els seus antecessors, Pujol i companyia. Estaria bé que no fos així però a nivell real, a nivell de fer un pas camí de la independència, la Catalunya en què els exconvergents continuen marcant estil, ara des d’un dels costats de Junts pel Sí, és igual que la que tenia Pujol a les seves mans. I fins que no passi res, res no passarà.
Fa deu anys es va construir, a Campclar, l’Escola Ponent. Es tracta d’una escola amb instal·lacions clarament deficitàries per a l’atenció que mereixen tots els infants d’aquesta ciutat i d’aquest país, sobretot si les comparem amb les de molts altres centres de la ciutat i del país. Aquestes instal·lacions, però, tenen en el seu interior uns i unes professionals de l’educació que han treballat com a autèntiques i autèntics herois i fins a l’extenuació per aconseguir que els infants que hi acudeixen cada dia se sentin bé, puguin aprendre com qualsevol altre i vegin els mòduls prefabricats on es troben, els barracots que constitueixen l’espai de l’escola, com si fossin casa seva. I podem dir que ho han aconseguit dins de les possibilitats que l’espai els donava.
Mentre es construïa aquesta escola, el Govern de la Generalitat continuava enviant milions i milions d’euros (prop de trenta el curs passat) a les escoles de l’Opus Dei que en aquest país continuen separant els infants segons el seu sexe. Mentre els barracots eren i són l’espai de l’escola, la Generalitat feia pressupostos que enlloc d’apostar decididament per l’escola pública continuava traspassant diners i més diners de totes i tots a negocis particulars, majoritàriament de missa, en forma d’escoles. I mentrestant, des que l’escola és oberta i fins a aquest curs, com que no comptava amb un espai d’equipaments esportius per fer-hi les classes d’educació física, les xiquetes i els xiquets les feien al poliesportiu de Campclar
Ara, tot ha canviat. Ara, les obres de l’Anella Mediterrània, les obres que diuen que convertiran Tarragona en referent de l’esport mediterrani durant quinze dies, ha deixat sense instal·lacions de referència les xiquetes i els xiquets de l’Escola Ponent. Segur que els i les professionals que hi treballen trobaran solucions, però plou sobre mullat. I plou sobre mullat perquè se suposa que se sabia que aquestes obres impedirien que els infants de l’Escola Ponent fessin Educació Física mentre duressin i el curs ha començat i no hi ha hagut solució des de les administracions. Tarragona 2017 continua sent l’única prioritat del govern local, que no hi hagi merder l’única del Departament d’Educació i la improvisació amb els perjudicis conseqüents damunt bona part de la ciutadania la tònica dominant.
Des de l’Ajuntament no sabien les conseqüència que tindrien aquestes obres? Ho sabien i no hi han buscat cap solució abans de deixar-los sense instal·lacions? Tant una possibilitat com l’altra em semblen esglaiadores. En nom d’uns Jocs que ningú espera i que només serviran als quatre rics de sempre, en nom d’unes promeses fetes per l’alcalde i els seus a no se sap qui, en nom de l’esport-negoci, les i els infants d’una escola tarragonina es queden sense la possibilitat de fer esport en les mínimes condicions que fins ara havien tingut. On s’ha vist un despropòsit més gran? Enlloc.
El conseller d’Ensenyament Francesc Roca intentarà calmar els pares, mares i tutors de l’AMPA de l’Escola que, encertadament, han sortit a defensar el futur dels seus fills i filles. I Roca no mentirà, farà tot el que estigui a les seves mans, que tal com veiem, és poc. La delegada d’Ensenyament, Sílvia Rodes, sortirà a defensar la institució i segur que algú altre s’hi apunta també, perquè més que fer la feina els delegats i voltants s’han especialitzat a apagar incendis mediàtics que provoquen les mateixes polítiques que ells apliquen. I els i les mestres de l’Ensenyament de l’Escola Ponent segur que trobaran solucions al desastre organitzatiu de les administracions, que no administren i, quan ho fan, sempre fa baixada cap al mateix costat.
Que cadascú entengui el que vulgui i que cadascú dedueixi allò que cregui convenient, però és clar que els Jocs Mediterranis Tarragona 2017 l’últim que tenen en compte és la promoció de l’esport, per molt que se n’omplin la boca un cop i un altre. L’últim que els interessa als manaires d’aquest Ajuntament i d’aquest Departament d’Ensenyament és si algú farà esport enguany, aquest curs o mai. L’últim que han tingut en compte els dissenyadors d’aquest despropòsit és que l’excusa per tirar endavant Tarragona 2017 és, quina paradoxa, l’esport. El grup de punk Pixamandúrries ho explicava perfectament quan al 92 van dedicar una cançó a la Barcelona olímpica. I l’encertaven de ple.
Jordi MARTÍ Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Canta Raimon que “quan creus que ja s’acaba, torna a començar” i la Fundació Tarragona 2017 li respon que tranquil, que sí, que tot, sempre, pot recomençar camí de pitjor.
Quan semblava que l’empastre ningú no el podia superar, tatxan tatxan!, va arribar la superació. Algú deia que no es podia fer pitjor. Segur que aquest “algú” no coneixia el “model Tarragona” de repartidora que lloa fins i tot el Gran Rajoy, on la connivència entre dreta i dreta extrema, passada pel transvasament de públic a privat, fa possible que els Jocs de la Fam esdevinguin, per art de màgia, els Jocs del Maldecap, els Jocs del Pelotazo o els Jocs de familiars, amics, coneguts i saludats, que deia Josep Pla.
Un miracle? No, els miracles aquí els feien el Magí i la Tecla, que per a això tenen nòmina de sants. Aquest d’ara no és un miracle tot i que ha vingut de terres miracleres on “de las piedras no n’hacen pans” però sí que de les instal·lacions públiques en treuen beneficis quatre grans. Santa Gadea, ora pronobis, o vés a saber qui vindrà després. Aquest és el nom de la santa en qüestió que aconsegueix que S. C. -de PSC? No…-, sense doblegar la ronyonada perquè mai no ho ha fet, faci informes i treballs que ves a saber si no acabem pagant nosaltres, les tarragonines i els tarragonins.
“Reformulación del Estudio de Viabilidad para la Concesión de Obra Pública de la Anella Mediterrània de los Juegos del Mediterráneo Tarragona 2017” es diu la criatura. El van aprovar PP-PSC-Prats d’urgència en el plenari del juliol del 2016. L’estudi va costar 179.542 euros i el va fer l’empresa Invall, una enginyeria reusenca contractada per Santa Gadea que ja ha cobrat la seva feina, una enginyeria en què alguns s’hi guanyen el cel i la vida.
Posem-nos seriosos ara i preguntem directament allò que tothom vol saber: el projecte de Santa Gadea és un encàrrec o bé una proposta de la santa empresa en qüestió?
Per què parlem de tot això que, diran vostès, no té res a veure amb allò que hem vingut a aprovar avui aquí, que no és res més que la piscina dels Jocs? Doncs perquè a poc a poc ens anem adonant que cal que prenguem nota de tot, perquè no només el desgovern els uneix a vostès sinó també la constatació que els Jocs són ja un final d’etapa, un acabament de cicle, i aixecar acta de finals de cicle ha servit de rent a grans obres de la literatura com “Mort de dama” de Villalonga o “Il Gattopardo” de Lampedusa.
Quan l’alcalde d’una ciutat com la nostra, davant la denúncia d’un “pelotazo” que es nega a debatre deixa anar que “Als crítics, amb els Jocs els veuré demanar disculpes per les barbaritats proferides” o no sap de què va el tema o ho sap massa; quan un alcalde diu als veïns que es queixen pel soroll inaguantable d’una part de la ciutat que “s’aguantin” o que està content perquè no li pregunten sobre la corrupció, per la qual és investigat, és que ha perdut el nord, el sud i la resta de punts cardinals. I qui encara no mana cada cop té més clar que precipitar la caiguda de l’actual manaire el pot precipitar enlaire. Prenguem nota.
Tornem a estudi. No. No és urgent ni construir una piscina olímpica com aquesta ni fer uns Jocs com aquests. Sí que és urgent, en canvi, impedir la privatització de la gestió, durant quaranta anys, de les piscines municipals de la nostra ciutat. Així es defensa la capitalitat de Tarragona, senyor Fernández, i no fent proclames incendiàries per desviar el debat.
“Huevos de oro” es diu la pel·lícula de Bigas Luna que ho explicava. El retrat que s’hi fa de constructors, alcaldes, regidors d’Urbanisme i altres subjectes imprescindibles per a qualsevol “desenvolupament” continua avui tan vigent que no puc fer res més que proposar-los un visionat conjunt en el proper Ple extra ordinari i urgent pels Jocs. En acabar, la podríem complementar amb “En construcción”, de José Luis Guerín, per no deixar-ho tot en mans d’una comèdia més o menys coent que dirien a València.
Acabo aquest article amb una altra comèdia, una pallassada, una broma de bon gust. Preguin-ho com el que és, una poca-soltada d’un ximple que sóc jo. S’imaginen si els Jocs s’acaben fent i són un èxit? Èxit d’organització, èxit esportiu, èxit de ciutat… i deixen un llegat del qual totes i tots els tarragonins en quedem contents i orgullosos? S’ho imaginen? Ja sé que costa, però imaginin-s’ho durant uns moments.
No poden? Nosaltres tampoc. I gairebé ningú fora d’aquest Saló de Plens, i ningú fora de Tarragona, on per molt que t’hi escarrassis ningú no sap que al 2017 a Tarragona passarà res. I vist el que fins ara hem vist, millor que no ho sàpiguen…
Estiu de caloroses intencions i suades còsmiques sense recança. Estiu de lectures universals i locals, també, en què la millor manera de combinar unes i altres és, mai més ben dit, llegir sobre l’univers des del punt on hi posa “Vostè es troba aquí”, Tarragona per exemple.
Aquest estiu, he tornat a la lectura de “L’anarquisme a Tarragona”, un estudi de l’historiador Clemente Soriano, publicat pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem d’Oliver. No és aquest un volum general sobre la història de les idees i les pràctiques àcrates o llibertàries a la ciutat de Tarragona sinó, tal com indica el seu subtítol, la història de l’anarquisme tarragoní de 1917 a 1924 a partir de dos dels seus protagonistes: Formós Plaja i Carme Paredes.
El 1911, l’anarquista Formós Plaja, fill d’un llibreter maçó i republicà federal, va haver de fer el servei militar a Tarragona. Aquí va conèixer Carme Paredes, qui seria la seva companya i en aquell moment filla del cantiner de la caserna. Acabada la mili, el 1912 s’establiren a Tarragona, al carrer de la Portella, 7, es casaren el 1914 i van tenir tres fills: Germinal, Acràcia i Camèlia.
A partir de les figures de Plaja i Paredes, Soriano pinta un fresc clar i rotund sobre els moviments socials de l’època a Tarragona i sobretot sobre el moment de la central anarcosindicalista en una ciutat on aquest moviment no tenia una presència destacada malgrat que els anys en què Plaja visqué aquí fossin els de l’expansió i consolidació de la CNT a tot el territori peninsular. A pesar del panorama llibertari migrat que l’activista hi trobà, aconseguí estendre les seves idees de forma que l’anarquisme esdevingué més important del que era en arribar sense arribar a ser predominant com sí que passava a la ciutat veïna de Reus.
En la seva etapa tarragonina, la parella Plaja-Paredes editaren des de la capital del Camp revistes com “Los Galeotes”, “Acracia” (un total de 17 números a partir de 1918) i “Fructidor” (1919), òrgan de la CNT a Tarragona, alhora que publicaren milers de fullets i llibres destinats a les obreres obrers de tot l’Estat amb títols com “La mujer” (8 edicions de 5.000 exemplars i 8 de 10.000) o “República y Anarquía” del Dr. N. Converti (160.000 exemnplars). En un editorial de la revista “Acracia” deixaven clar quins eren els seus principis com a anarquistes dient que: “Para ganar una batalla -decía Napoléon, el grande,- hacen falta tres cosas: dinero, dinero y dinero. Nosotros decimos: para ganar la batalla de las reivindicaciones proletarias hace falta CULTURA, CULTURA Y CULTURA”.
Amb ells, durant un temps, Tarragona esdevingué un dels centres editorials anarquistes de tot l’estat, una activitat que van fer, sovint, en total clandestinitat. És aquesta és una història que calia desenterrar per obrir escletxes en el discurs dominant que acostuma a voler convèncer-nos que aquí mai no passava res…, ni passa, ni passarà. Malgrat els manaires d’ahir i d’avui, la caspa no sempre ha estat la tarja de presentació de la tarragonina capital i durant un temps les obreres i obrers de tot l’Estat tenien present Tarragona com a un dels centres de l’edició anarquista o, si ho preferiu, de l’edició en general.
Som a punt de començar el definitiu pressingCUP, aquell que farà petar totes les formes de cohesió que queden a dia d’avui en l’estructura municipalista de transformació social que porta els diversos noms de Candidatures d’Unitat Popular. Som a punt per al debat dels pressupostos de misèria del Govern de la Comunitat Autònoma Catalunyesa i crec que cal que diguem que no.
Després del 27 de Setembre de 2015, durant tres mesos llargs, tota la potència mediàtica dels sectors més foscos i autoritaris de Convergència Democràtica de Catalunya, capitanejats per l’amo Madí, van disparar amb foc real davant aquesta estructura no d’estat sinó de poble que som les CUP i en van malmetre bona part de la força partint-nos gairebé en dues meitats. Per fer-ho van mobilitzar l’odi més fastigós i manipulador i totes les formes possibles de dir mentides i mitges veritats amb un únic objectiu: donar a Mas el comandament del procés i possibilitar que el reconduís cap a enlloc, a la via morta on els amos sempre s’han trobat a gust. El foc criminal de CDC va sumar milers d’individus de la bona gent que es va creure el missatge únic i inequívoc que deia que sense Mas al capdavant no hi hauria independència.
Què ens pensàvem? Educats en cares universitats europees -incloses les catalanes-, en les més d’elit i cares, els amos saben perfectament que les CUP som una pedra en el camí per a la perpetuació de la seva dominació de classe i nacional i com qualsevol altre impediment els cal destruir-nos, dissoldre’ns o assimilar-nos. Finalment i a pesar de tots els pronòstics, la pedra que som nosaltres va resistir i Mas se’n va anar a descansar una estona deixant en el seu lloc el primer president de la Generalitat de Catalunya que no va jurar ni prometre la Constitució espanyola ni la seva submissió al rei d’Espanya. Poca cosa, és cert, però suficient per no aturar un procés que és clar que té uns ritmes que no són els nostres però que vèiem i encara veiem com una de les poques possibilitats de trencar el marc establert i obrir-lo fins a l’infinit o fins a on sigui possible; i sempre, és clar, molt més enllà d’on els amos hagin previst.
Fa unes setmanes, l’organització Poble Lliure, una de les que s’autoqualifiquen sense vergonya de cap mena d’”organització estratègica” de la cosa aquesta que es posa el nom d’Esquerra Independentista i que poc o gairebé res no té a veure amb l’esquerra independentista, ja apuntava en un comunicat públic que calia aprovar els pressupostos del Govern de Junts pel Sí. Una bona manera d’anar a negociar dient abans de començar que s’ha de dir que sí, grans estrategues, sí senyor….
Dissabte 26 de març. La consellera de la Presidència, Neus Munté, declarava en entrevista al diari “Ara” que donava per descomptat “el sí de la Cup als pressupostos” ja que “els pressupostos són imprescindibles per tirar endavant moltes qüestions relacionades amb el pla de xoc social” i ja que el pacte d’investidura entre PxS i la CUP (pacte per fer president Puigdemont i punt final) parlava d’estabilitat i, segons ells, “L’estabilitat pressupostària equival a l’aprovació”, el sí era més que suposat: l’única postura possible. Des de les CUP es va arribar, en el seu moment, a unes conclusions radicalment diferents a aquestes de què parla la Munté, precisament perquè ningú hagués arribat a cap pacte si aquest hagués inclòs els pressupostos d’un govern retallador, però són mestres en manipular…
L’endemà d’aquestes declaracions, reblava el clau la consellera de Governació Meritxell Borràs advertint, des de les pàgines d’”El Punt-Avui”, que “El deute amb els ajuntaments (que fan molt complicades les polítiques socials municipals) no millorarà sense els pressupostos”. Feia pocs dies que el vicepresident Junqueras havia advertit que els propers pressupostos de la Generalitat serien “injustos”…, i si algú com ell afirmava això podem tenir clar que ho seran i molt. No és estrany, inclouran més retallades com a conseqüència de la no desobediència al deute, inclouran tancament de desenes de línies de P3 a l’escola pública mentre s’aboquen milions d’euros als negocis de l’extrema dreta en forma d’escola (per exemple les de l’Opus Dei) i la sanitat universal continuarà el seu llarg procés de reducció a pura caritat sanitària per lucrar els lladres de sempre. Un panorama ben galdós… Un pressupostos ben neoliberals i que fàcilment podem qualificar com a “ultracapitalistes radicals”, agafant al vent les paraules del vell Mas, ara ensorrat.
A les CUP se’ns exigirà que hi votem a favor i per supervivència política no ho podem fer però alhora, per pura decència humana, no ho hem de fer, en cap cas. Perquè si primer és la independència i després ja veurem no podem donar el nostre sí a uns pressupostos pensats directament contra els sectors més desafavorits del nostre poble. Contra uns que eren molt millors que aquests, vam encerclar el Parlament i vam intentar que no s’hi aprovessin i contra aquests hem de fer el mateix o molt més, però mai dir-hi que sí pel fet que vagin encarats, suposadament o de forma propagandística, a la nova República. Josep Manel Busqueta es preguntava si valia la pena “sacrificar el projecte de la CUP per una merda de Parlament”. La meva resposta, a la seva pregunta i a si cal sacrificar-lo per una merda de pressupostos és que no, radicalment que no.
Ens acusaran de voler aturar el procés… Ens insultaran dient-nos “putos traïdors”… El segon PressingCUp està servit, fred com qualsevol altre acte de venjança… I tot i que m’agradaria pensar que no serà així, el fet que coincideixi amb una Assemblea Nacional de les CUP que sembla que serà bonica perquè sí ens podria porta a un moment de punt i final o punt i a banda. És clar que són només sensacions i poca cosa més, però veient com va anar l’anterior assetjament i veient que res no hem fet per intentar tapar les vies d’aigua que aleshores es van obrir, crec que no cal ser massa intel·ligent per veure com anirà el naufragi.
Ens queda només l’esperança que ens sapiguem sobreposar a les situacions adverses i que les lluites socials que mai no hem abandonat empentin fins a l’infinit i, com en el sumo, la força de l’enemic acabi derrotant-lo. Una petita esperança però esperança tanmateix…
Jordi MARTÍ FONT Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Tancada la nefasta etapa de la consellera Irene Rigau al capdavant de la Conselleria d’Ensenyament a Catalunya, sembla que el nou govern catalunyès ha apostat per la continuïtat en l’àmbit educatiu, almenys si tenim en compte la persona que Puigdemont ha decidit posar al capdavant d’aquesta conselleria, tot i que tothom sempre ens pot sorprendre agradablement i ella pot esdevenir tot el contrari del que fins ara sembla que és… Es tracta de Meritxell Ruiz i Isern, qui ha estat col·laboradora directa de la Rigau i premiada el 2009 amb el Premi Joaquim Xicoy “per haver contribuït a la confecció de la Llei d’Educació de Catalunya”.
No vol ser aquest un article crític sense solta ni volta sobre algú que no conec, tot i que espero conèixer ben aviat, sinó una exposició d’alguns dels condicionants que fan complicada la millora educativa en aquest tros de món,tot veient qui manarà en un àmbit tan sensible i central com és l’ensenyament en un moment en què es construiran les bases de com serà “el nou país” de demà.
La nova consellera és de Reus, nascuda el 1978, de CDC però procedent d’Unió, ha estat membre d’entitats com l’Esbart Dansaire de l’Orfeó Reusenc i la Fundació Pont de Solidaritat. El 2011, va ser nomenada directora general d’Atenció a les Famílies i la Comunitat Educativa de la Generalitat, dins del Departament que dirigia amb mà de ferro davant els sindicats i guant de seda amb els empresaris de l’ensenyament l’exmestra Irene Rigau.
Meritxell no és mestra, ni professora, tot i que algun digital la qualifica de “profe de vocació”. Deu ser que anomenar-se “profe” o mestre encara dóna punts de portes enfora per tal d’estar al capdavant de l’ensenyament d’aquest país. De portes enfora, el que es demana és tota una altra cosa, i ella ho té. Perquè segons el seu currículum, Ruiz és llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses (ADE) per la Universitat Rovira i Virgili, té el diploma d’estudis avançats (DEA) després d’haver superat el primer cicle del programa de doctorat en Economia i Empresa a la URV. A més, la nova consellera ha treballat com a assessora de serveis financers a “la Caixa”, especialitzada en el segment d’empreses (del 2003 al 2006) i la seva tesina tracta sobre El capital risc: una eina de finançament per a les PIMES. Són dades de la Viquipèdia i de la seva biografia oficial com a consellera, per tant entenc que reals segons ella, ja que es tracta del perfil d’una consellera.
Per sort, el seu currículum també diu que va obtenir el CAP, el certificat d’aptitud pedagògica per l’Institut de Ciències de l’Educació de la URV. I dic que per sort, perquè de les dades donades, aquesta i la que diu que se sent “profe de vocació” són les úniques que garanteixen que Ruiz sàpiga alguna cosa en relació a una aula. Ja sabem que els ultraliberals pensen que tot en el món són negocis i les treballadores som “recursos humans” i que un economista ho pot gestionar tot, però jo no sóc ultraliberal i em posiciono completament en contra que una consellera d’Ensenyament no conegui de primera mà la tasca que fem, des de l’aula, és clar, milers de persones, per tal que infants i joves gaudeixin d’un ensenyament de qualitat. Rigau, almenys, havia estat mestra… tot i que és cert que en el seu cas això tampoc no era garantia de res.
Se’m pot argumentar que Ruiz coneix l’Ensenyament d’aquest país perquè precisament l’ha gestionat al costat de qui més manava. I això, si hi afegim la seva òptica professional d’economista i de gestora d’empreses, encara em fa més por. El seu és un perfil clarament de gestora econòmica, molt en la línia del que demana la LEC a qui intenti tirar endavant un centre educatiu, molt allunyat del que ens cal a les persones que hem estat o estem en una aula. Res a veure amb la pedagogia, molt a veure amb l’economia, capitalista, és clar. I amb la caritat, cristiana, és clar, que és molt lloable a nivell personal però no pot formar part estructural de les polítiques socials sense que ens esmussi el concepte. En aquest sentit, la gestió de les beques menjador que ella portava o l’episodi de “pagar per la carmanyola” són indicatius d’una forma de fer que no soluciona la pobresa sinó que “ajuda” que no es vegi tant, tot i que fins en això les nenes i els nens són vistos més com a clients que com a persones amb drets.
Sense cap mena de dubte, els “amics” del Cercle d’Economia, de la Fundació Blanquerna, del lobby dedirectors de centres educatius-economistes Axia, de la Universitat Ramon Llull i de qualsevol altra organització empresarial que tingui com a objectiu folrar-se -o ho estigui fent- a costa de l’ensenyament gestionat per la Generalitat de Catalunya, fa dies que no poden dormir pensant en com de bé els anirà el negoci. Ells i els que des d’una ideologia cristiana i ultraconservadora conceben l’ensenyament com la perpetuació del domini de classe d’uns sobre els altres… i Déu , o Escrivà de Balaguer, a casa de totes i tots.
Així és. Qui no dorm tampoc, d’alegria, són els integristes (tal com els anomena Hans Urs von Balthasar) i “la bona gent” (dir-los “secta” comportaria una denúncia que a l’Estat espanyol guanyarien) de l’Opus Dei, veient com una persona formada a les seves aules dirigirà l’ensenyament públic a Catalunya. Sí, perquè la Meritxell va estudiar al Col·legi Aura de la Canonja, un centre de l’Opus que, en quatre anys i segons l’Anuari Mèdia.cat, ha rebut més de 6,8 milions d’euros procedents del pressupost d’ensenyament sense deixar de segregar l’alumnat per raons de sexe. I visca la LEC que ho permet i defensa!
La Meritxell no només va estudiar allà, en una escola ultrareligiosa i ultraconservadora, sinó que se’n sent molt orgullosa, tal com va deixar ben clar en la celebració del 40 aniversari del centre, quan va escriure en el Llibre de Firmes de l’Aura que “Heu estat corresponsables, junt amb la meva família, de la meva formació i creixement com a persona (…) Sovint penso en tots els valors que aquí vaig aprendre, valors humans i cristians com l’esforç, l’exigència, la generositat i el compromís…”
Davant la seva arribada al càrrec, els sindicats d’Ensenyament han reclamat diàleg, un diàleg que la Rigau va negar-se a donar ja que la repetició de diverses mantres l’alliberava de parlar amb els qui, fins i tot en el seu sistema de pensament, són els representants de treballadores i treballadors. Un d’aquests mantres era que la LEC no es podia posar en dubte perquè va ser aprovada “amb un ampli consens social”. Es referia a una àmplia majoria parlamentària però una cosa anava per l’altra i obviava així que aquesta ha estat la Llei d’Educació catalunyesa que més rebuig ha acumulat al carrer i que si s’ha acabat aplicant ha estat perquè, davant la comunitat educativa, s’ha imposat.
La nova consellera ja ha deixat clar que una de les seves prioritats és desplegar la LEC, que per això és criatura seva i -afirmo jo- en l’apartat econòmic és tan semblant a la LOMQE que no sé quins arguments d’aquest tipus farà anar per, tal com defensa el nou govern, no aplicar al Llei del PP a Catalunya, almenys en allò que fa a l’àmbit econòmic.
Tenim pendent el debat de la ILP d’Educació al Parlament i aquest serà un dels primers punts de fricció entre el nou Govern i molts dels sindicats d’educació. Veurem si la nova consellera opta pel diàleg o per aplicar els mateixos mantres que la seva antecessora. I, igual que va fer quan Unió ja no li va semblar una bona opció i es va passar a CDC, esperem que rectifiqui i com a mínim defensi el debat i el diàleg per tal que la Llei d’Educació de Catalunya no sigui només la Llei del Parlament sinó de tota la societat.
Veient d’on ve i com s’ho ha fet els darrers temps en dubto però, segons la seva fe, els miracles són possibles i, segons la meva opinió, tothom pot rectificar. Per un camí o per un altre, esperem que la nova república que albirem no faci l’olor de ciris i de tancat que feia i fa la vella autonomia catalunyesa i lloat sigui Déu! O no…
Si escrius per a tu mateix, escrius per al món. O, dit d’una altra manera i evocant Fuster, potser els llibres no poden substituir la vida però tampoc la vida pot substituir els llibres. Són dues de les reflexions, acostades una a l’altra i pròximes més que molt, que he tingut al cap aquesta tarda desganada després de la migdiada i de passar per la llibreria a descobrir algú que mai ho havia llegit abans. És una de les activitats de risc a què en una ciutat com Tarragona el cos ens pot portar si acostumem a perdre’ns pels prestatges d’alguna de les quatre llibreries que s’hi poden freqüentar.
Avui hi he descobert un desconegut que ja coneixia. es tracta d’Iñaki Uriarte, de qui feia anys que veia les portades fosques, negres, dels tres volums de diaris que Pepitas de Calabaza li ha publicat els darrers anys, el darrer el febrer de 2015. Que Uriarte publiqui a Pepitas és una autèntica garantia perquè fins al dia d’avui no he trobat encara un sol llibre d’aquesta editorial “amb menys projecció que un CineExín” que no m’hagi seduït, agradat o s’hagi convertit en imprescindible en el meu cap literari.
Però ja se sap que a vegades la por o el desconeixement, que gairebé sempre són el mateix, ens allunyen d’allò que més ens pot plaure, que ens pot acostar al màxim plaer estètic i per tant vital. Allunyat d’Uriarte per pur desconeixement, avui afirmo, després d’unes hores de lectura i gaudi amb ell, que tinc tantes lectures pendents amb ell com són els tres volums publicats fins ara dels seus diaris.
Perquè Uriarte escriu diaris (“Diarios” és el títol dels seus tres llibres amb els anys corresponents de cada un), diaris en què parla sobretot d’altres escriptors, sobretot de llibres i per tant, també, de vida. La seva és una vida discreta, igual que la seva escriptura, però culta, cultíssima, referencialment culta i alhora clara i senzilla. En el primer dels volums cita, entre cent noms més, Pla i la seva defensa de l’estil diàfan i no per això simple. Clar i senzill però no simple.
Caure a les pàgines dels textos d’Uriarte és com veure el món pels seus ulls, notar com la
literatura encara avui és capaç de salvar-nos de fanatismes, ximpleries i etnicismes ximples i anul·ladors. D’una tradició que és clarament hereva de Montaigne (xalaria sense dubte amb els diaris de Fuster, de fet potser per això m’ha agradat tant) i de la tradició europea que va del Sthendal més observador i menys novel·lista al Proust capaç de novel·lar el no res diari, els seus diaris ho toquen tot, tot allò tocable.
Si us hi voleu perdre algun dia, deixeu que us amari la seva escriptura i gaudiu-ne sense pressa. Perquè la vida, ja ho deia Fuster, tampoc pot substituir els llibres…
Jordi MARTÍ
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Des les quinze ciutats que han acollit els Jocs Mediterranis abans que Tarragona, dues són de l’Estat espanyol i una d’aquestes, la capital catalana. Efectivament, va ser Barcelona la ciutat que va acollir la segona edició dels Jocs Mediterranis, el 1955. I allà va ser també on de forma més clara i contundent es va deixar clar que l’ideal olímpic poc té a veure amb la democràcia i la pau.
1955. A la ràdio sonava el “Soy minero” d’Antonio Molina. El Nodo explicava com els barcelonins i les barcelonines es banyaven a platges i piscines contents de ser espanyols. A tot l’Estat, la imatge que es difonia de Tarragona era la d’una processó de Setmana Santa en què “la cohorte romana evoluciona ante la catedral basílica, monumento de la fe cristiana que siempre vivió en el pueblo”. I Franco, acabada la feina genocida per netejar la terra de Santa Teresa de Jesús d’ateus, separatistes, comunistes i maçons. Les presons eren plenes, la por senyorejava pels carrers i centenars de milers de persones somiaven que la seva vida a l’exili, un cop derrotat el feixisme al món, s’acabés com s’acaben generalment els malsons: bé.
En aquest context, del 16 al 25 de juliol de 1955, l’Estadi de Montjuïc era testimoni d’un important esdeveniment esportiu internacional. Era el primer cop que això passava, ja que malgrat optar a ser seu dels Jocs Olímpics el 1924 i el 1936, i el 1936 haver d’acollir l’Olimpíada Popular, el cop d’Estat de Franco a l’Àfrica havia impedit al seva celebració. Ara, era el mateix Franco qui aconseguia uns Jocs internacionals, Mediterranis en aquest cas, per a la ciutat. Però per què ho feia?
Acollir els Jocs Mediterranis tenia una intenció bàsicament de reparació de credibilitat internacional. El règim assassí de Franco era producte d’un cop d’Estat i una conseqüència directa del suport alemany i italià d’abans de la Segona Guerra Mundial. Aliat de Hitler i Mussolini, un cop derrotats els seus referents internacionals, Franco necessitava situar-se en un altre espai polític i per a això calia una projecció internacional que en aquells moments no tenia. El 1952, Barcelona havia acollit el Congreso Eucarístico amb la mateixa intenció però els Jocs tenien un potencial de projecció internacional que d’alguna manera “normalitzava” el règim dictatorial. El 1950, Nacions Unides havien acabat el boicot diplomàtic a Espanya i les relacions amb els Estats Units, a partir de l’anticomunisme visceral franquista, eren el nou camí triat.
Segons explica Juli Pernas en el seu llibre “Barcelona 1955: el Jocs Mediterranis”, Barcelona a través de la Delegación Nacional de Deportes havia presentat la seva candidatura als Jocs i aquell mateix any se li van atorgar. Havia estat important per a això la posició, com a membre del Comitè Olímpic Internacional, de Santiago Güell, baró de Güell, un dels “catalans de Franco” procedent de les files de la Lliga Regionalista. Güell no va arribar a veure els Jocs ja que va morir l’any abans. Al costat de Güell, l’altre representant espanyol al COI era un conegut de la tarragonina gent, Fernando Suárez de Tangil i Ángulo, a qui vam patir en el nomenclàtor de la ciutat durant anys amb el seu àlies de “conde de Vallellano”.
Jordi Martí a l’Ajuntament
Tres anys abans dels Jocs, un jove Joan Antoni Samaranch cobria com a periodista els Jocs Olímpics de Hèlsinki. De família empresarial, el jove havia estat falangista i no abandonaria el règim franquista durant anys i panys. El jove decidia abocar-se a un món que seria el seu món i el desembre de 1954, passava a ser regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona i el 1955 lluïa entre esportistes i feixistes per la capital catalana.
Les 46 medalles aconseguides pels esportistes espanyols a Barcelona 1955 van ser mostrades pel règim com un èxit de l’Espanya de Franco que ja no era només “unidad de destino en lo universal” sinó un país capaç de brillar amb llum pròpia en àmbits tan diversos i “moderns” com l’esport de competició.
Per tant, quan algú a Tarragona ens digui que l’olimpisme i les seves diverses expressions són formes inexcusables de parlar de grans valors com la pau, la solidaritat i el bon veïnatge entre els pobles, diguem-los que no sempre i menys encara aquí. Els Jocs Mediterranis, el 1955, van servir per netejar internacionalment les mans tacades de sang als assassins franquistes alhora que situaven un personatge fosc com ell sol al capdavant de la gestió de l’esport espanyol: el primer falangista i franquista i després corrupte (a les obres d’investigació d’Andrew Jennings em remeto) Joan Antoni Samaranch, el senyor dels anells.
Jordi Martí Font
Regidor per la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ5 Juny, 2017
a dies que això del procés va deixant rastres de canvis que podrien ser determinants per a tot el que vindrà, de la mateixa manera que podrien no voler dir res més que un allargament que no seria el primer cop que es dona ni molt menys. De fet, l’única lògica del procés fins al dia d’avui és aquesta: passar i esperar. Anem per punts, per exemple, deu:
