Arxius de jaume pujol arquebisbe | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Juny, 2018
Jaume_Pujol1.jpg

S’ha escrit que «els sants són incòmodes». Potser ho siguin tant com Jesús per als qui fan bandera de l’individualisme, de l’egocentrisme i d’una vida materialista. És possible que també siguin incòmodes per una idea errònia del que és la santedat, que s’associa a vegades a persones adustes, que es distancien de les altres o que les miren amb desdeny.

Una condició de santedat és la naturalitat, comportar-se de manera natural en la vida de relació amb els altres. Els Fets dels Apòstols expliquen que els primers cristians gaudien «de la simpatia de tot el poble».

En la seva exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, el papa Francesc ens adverteix del perill d’una religiositat desencarnada: «No és sa estimar el silenci i defugir l’encontre amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, buscar l’oració i menysprear el servei.»

Jaume Pujol

Alhora assenyala el perill de «voler donar lliçons sempre» i el de la manca d’humilitat, sense la qual la santedat és impossible i un cristià en comptes de ser exemple per a d’altres pot ser un escàndol.

En un dels últims punts de la seva exhortació, el Papa recull les paraules que figuren a l’epitafi escrit en la tomba de sant Ignasi de Loiola: «És diví no espantar-se per les coses grans i alhora estar atent al més petit.»

Aquesta magnanimitat i alhora cura de les coses que semblen sense importància, és una experiència que tenim quan contemplem la vida de persones santes. Estic pensant en dos sants que he conegut: Joan Pau II i Josepmaria Escrivà, qualificat aquest últim pel papa Wojtyla com «el sant de l’ordinari».

Quan Joan Pau II em va nomenar arquebisbe de Tarragona, el Papa era ja una persona en els últims mesos de la seva vida. Cridava l’atenció la senzillesa de qui la història considera ja un gran Papa que va reformar l’Església i que va tenir influència en el món. Pel que fa a sant Josepmaria, vaig ser testimoni de com apreciava els petits detalls de la vida corrent i del seu missatge sobre la santedat universal. Havent tingut la sort de viure amb ell a la seva mateixa casa de Roma, em sembla que podria aplicar-li, fins i tot materialment, la qualificació que utilitza el papa Francesc, «sant del costat de casa».

Que siguem conscients que es pot ser sant sent mestressa de casa, taxista, advocat, paleta, infermera, sacerdot, seglar, jubilat, sa o malalt… no necessàriament fent-se teòleg, sinó vivint amb naturalitat i esforç el doble manament de l’amor.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ7 Maig, 2017
Jaume_Pujol1.jpg

OPINIO JAUME PUJOLSi una família pot tenir cura del seu fill, no hi ha motiu per lliurar-lo als serveis socials de l’ajuntament; si els pagesos poden apagar un incendi en un camp, no cal trucar els bombers; si una ciutat vol organitzar la seva festa major, no ho ha de fer l’Estat…

Lincoln ho va dir amb aquestes paraules: «No s’ajuda l’home quan es fa per ell el que podria fer ell mateix.»

La doctrina social de l’Església té quatre punts bàsics en el seu programa: drets humans, bé comú, solidaritat i subsidiarietat. Aquest últim —del qual avui vull ocupar-me— és menys conegut, però molt important, perquè defensa la lliure iniciativa de les persones, les famílies i els grups socials.

El que pot fer un grup petit no hi ha necessitat que ho faci el gran. És el principi de la llibertat d’iniciativa, de potenciar la societat civil, del dret d’associació, de la descentralització política. Per exemple en el terreny de l’ensenyament: la pública, molt legítima, no ha de negar l’existència a la privada.

Les dictadures tendeixen al contrari: que tot estigui regulat, que per a tot calgui demanar permisos, que l’Estat sigui el pare de la societat més que servidor seu. Aquesta ha estat l’experiència tant del feixisme, com del nazisme i el comunisme. Les persones o les societats intermèdies estan sotmeses a un model unificador i de control ferri.

Si l’Església defensa la subsidiarietat és perquè confia en les persones, en la seva originalitat i en la seva capacitat d’establir relacions socials, comercials, sindicals o empresarials entre elles. Naturalment que hi ha d’haver principis unificadors i una llei superior a la qual recórrer, però això només serà en cas de conflicte.

Arribada aquesta circumstància, la doctrina social de l’Església mateix reconeix que «pot ser aconsellable que l’Estat exerceixi una funció de suplència».

Un cas paradigmàtic va ser el del jove James Meredith, el primer estudiant negre que va ser admès per la Universitat de Mississippí. El centre el va rebutjar, quan ell, l’any 1962, va pretendre estudiar allí, i el governador de l’Estat, amb la seva policia, no li va deixar franquejar la porta. El president Kennedy va haver d’enviar forces federals per a protegir el seu dret.

Resumint: el que cal fer des de baix, que no es faci des de dalt, el que puguin escometre grups petits, que no ho sufoquin els grans, excepte en cas de necessitat.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ26 Març, 2017
Jaume_Pujol1.jpg

OPINIODes de molt petits, després d’aprendre les paraules pare i mare, els nens diuen «per què?». La persona humana, des de molt jove, necessita respostes a les seves preguntes. Educar és en el fons respondre a les preguntes que ens fem, integrant dins nostre una explicació coherent del món que ens envolta i dels anhels i qüestions que ens plantegem.

La tasca educativa és complexa, inclou molts elements, però es pot dir que la missió específica de l’educació continua sent la formació integral de la persona humana. Integral vol dir que als nens i als joves se’ls ha de garantir la possibilitat de desenvolupar harmònicament, dins l’escola, les capacitats físiques, morals, intel·lectuals i espirituals pròpies.

Jaume Pujol
Jaume Pujol

La classe de religió, com qualsevol altra assignatura, desenvolupa totes les capacitats de l’alumne, així com les competències pròpies, però influeix de manera poderosa en les capacitats morals i espirituals, tan necessàries per a un desenvolupament total de la persona. Sense aquesta assignatura, els alumnes estarien privats d’un element essencial per a la seva formació i per al seu desenvolupament personal, que els ajuda a aconseguir una harmonia vital entre fe i cultura.

La formació moral i l’educació religiosa també afavoreixen el desenvolupament de la responsabilitat personal i social, així com la de les altres virtuts cíviques, i constitueixen, doncs, una contribució rellevant al bé comú de la societat. La classe de religió i moral catòlica és també cultura religiosa: ensenya i aprofundeix en la cultura del nostre país, en les seves arrels cristianes.

Hi ha qui afirma que la religió és una qüestió de la vida privada de cadascú i ha de situar-se fora de l’escola. Confonen l’ensenyament escolar de la religió amb la catequesi. Però totes dues no s’identifiquen, encara que sí que són complementàries. Hi ha aspectes iguals i n’hi ha d’altres que les diferencien. L’ensenyament religiós catòlic avalua l’adquisició de coneixements, no la fe de l’alumne.

Si es vol de veritat una educació integral, l’ensenyament de la religió a l’escola és imprescindible. És a més un dret que tenen els pares, primers i principals educadors dels seus fills, que a l’escola se’ls imparteixi una educació completa, també en la seva dimensió religiosa.

En aquests dies s’inicia a Catalunya el procés d’inscripció dels fills a les escoles i és el moment d’escollir la classe de religió, ja que aquesta és de lliure elecció. Demano als pares que pensin com n’és, d’important, que els seus fills rebin a l’escola, sigui quina en sigui la titularitat, una formació integral, i els demano que inscriguin els seus fills a la classe de religió.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ13 Març, 2016
Jaume_Pujol1.jpg

OPINIO

El Diumenge de Rams recordem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem enmig d’aclamacions de la gent que sortia a rebre les peregrinacions que arribaven a la Ciutat Santa en ocasió de la Pasqua.

Jaume Pujol
Jaume Pujol

Els congregats feien crits d’alegria i anomenaven «beneït el qui ve en nom del Senyor», al «Fill de David», el «Messies» i estenien els seus mantells i tallaven al seu pas branques d’arbres per a fer una catifa de benvinguda. Quan les autoritats religioses van preguntar al nouvingut per què acceptava aquelles aclamacions, i l’instaven: «Mestre, renya els teus deixebles», Jesús reacciona dient: «Us asseguro que si aquests callen, cridaran les pedres.»

Com s’explica, això? Jesucrist havia fet molts miracles i s’havia guanyat el favor del poble. A vegades havia hagut de fugir de les masses que volien fer-lo rei, i en moltes ocasions després de fer una curació deia al guarit: no ho diguis a ningú, o torna a casa sense entrar a la ciutat, peticions que no sempre eren ateses. La discreció i la repulsa a qualsevol enaltiment personal eren la seva regla de conducta. Però aquesta vegada trenca la seva norma i es deixa aclamar, com si fos necessari que la discreció deixés pas a la veritat.

Jesús sap que serà l’última vegada que el poble l’aclami. Pocs dies després aquest mateix poble serà manipulat perquè demani a Pilat que no li concedeixi l’amnistia, escollint en el seu lloc Barrabàs, i encara serà encoratjat a demanar la crucifixió per a ell. Per la salvació d’aquest poble jueu, representant de tota la humanitat, s’entregarà amb una cruel mort de creu.

Aquests vaivens en l’ànim popular són un símbol de la nostra vida. També al llarg d’ella a vegades aclamem Déu en nosaltres i a vegades, per debilitat generalment, el neguem si no de paraula sí amb els nostres actes. En canvi Jesucrist ens estima sempre, «mai no es cansa de perdonar», en paraules del papa Francesc, i en el perdó mostra el veritable rostre de Déu que és misericòrdia.

Aquesta Setmana Santa de l’Any Jubilar és un moment propici per a deixar-se perdonar per qui tant ens estima. El Papa confia que els fidels acudeixin al sagrament de la penitència. Personalment desitjo fer una crida a viure l’experiència que se’ns va demanar el Dimecres de Cendra: «Converteix-te i creu en l’Evangeli.» Tots estem cridats a aquesta conversió continuada per a ser feliços en aquesta vida i més encara en l’altra.

Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter