REDACCIÓ3 Setembre, 2013Una bona educació a casa és bàsica i molt important pels fills ja que desconeixen moltes coses i, a vegades, actúen com a veritables inconscients. Una etapa viscuda per tots nosaltres, amb major o menor intensitat. Moltes vegades oblidem que els pares són un exemple pels marrecs. El seu comportament infueix sobremanera. Són com esponjes. Tot el que estan experimentant és nou per a ells, de manera que allò que veuen ho inclouran en els seu modus operandi i vivendi.
Quan tenim fills de pocs anys és inevitable sobreprotegir-los. És una etapa de màxima atenció vers al nadó. Però a mida que la criatura es va fent gran, l’independència es va obrint camí entre pares i fills, fins que arriba el moment en que ja és un adolescent i demana permís, o no, per sortir amb els amics. Aleshores, deixem de tenir un fill/a per tenir “el rei/reina del món” a casa, i en aquest punt: “qui sembra recull”. Per norma, els pares desconeixen què fan els seus fills quan surten amb els amics, suposadament al cinema. El seu neguit minva o desapareix quan tornen a casa. Una preocupació normal i acceptable, sobretot, quan s’ha estat testimoni de determinades escenes o episodis poc tranquil•litzadors. És preocupant veure com un grupet d’amics esdiverteix saltant (irresponsablement) des de les roques cap al mar sense cap mirament.
Ho fan per diversió, i segurament, ignoren el risc que això comporta. Però la culpa no és seva, sinó dels adults que s’estimen més assumir el paper d’espectadors passius. Els adults tenim l’obligació d’estar a la guait. No som els seus pares, però mai sabem quan els nostres ho podran fer. És d’agraïr que hi hagi gent que estigui alerta i tingui el valor sufcient com per intentar posar remei a la situació. És important protegir-nos per evitar posibles tragèdies i lamentacions. Plorar després no serveix d’ajuda.
Dani Martínez
Periodista
