Arxius de església | Pàgina 4 de 4 | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Octubre, 2014

Aquest diumenge és un dia de gran alegria per a l’Església. L’any de la canonització dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es completa amb la beatificació d’un altre pontífex: Pau VI.

Personalment em fa molt feliç la notícia, perquè, a part de valorar tot el que va fer per l’Església, vaig viure a Roma durant la major part del seu pontificat (de 1963 a 1978) i vaig tenir moltes ocasions de veure personalment el Papa que va culminar el Concili Vaticà II i va dirigir l’Església en els anys turbulents del postconcili.

Tinc molt present en la memòria aquell viatge seu a Terra Santa, en un moment en què els Papes no viatjaven gairebé, i el seu encontre amb el patriarca Atenàgores a la terra de Jesús. Com ho ha assenyalat Henri de Lubac, encara que l’encontre ecumènic va ser el que va merèixer més atenció, «Pau VI va anar a Jerusalem, en nom de tota l’Església, a postrar-se davant el Sant Sepulcre i mostrar que tots els cristians són els fidels de Crist. Va anar-hi per a testimoniar que l’Església no és res si no és la serventa de Crist, si no reflecteix la seva Llum, si no transmet la seva Vida».

Pot semblar obvi, però els qui vam viure els anys postconciliars sabem que no resulta inútil recordar-ho. La crisi social dels anys seixanta, que es va manifestar sobretot a Europa, va afectar també l’Església, sense que faltessin els qui van pretendre fundar-la de nou sense tenir en compte els seus pilars fonamentals.

Els qui van viure la seva època recordaran també les seves importants encícliques: la Humanæ vitæ, sobre el control de la natalitat; Ecclesiam Suam, sobre la presència de l’Església en el món, i Populorum progressio, que denunciava amb paraules rotundes la injusta distribució dels béns en la humanitat.

A més del viatge a Terra Santa, Pau VI va acudir al Congrés Eucarístic de Bombai, va visitar Nova York, Bogotà, Fàtima, Ginebra i pobles d’Àfrica i de l’Extrem Orient. Havent estat secretari d’Estat de Pius XII, Giovanni Battista Montini tenia una àmplia cultura i coneixement dels pobles i de les relacions internacionals, la qual cosa li va permetre advocar per la pau en diferents escenaris i ser considerat una referència moral en el món.

Sense gaudir de la popularitat de Joan XXIII i la posterior de Joan Pau II, va acabar l’obra del primer, el Concili, i podria dir-se que va preparar el futur quan va convidar el llavors cardenal Wojtyla a predicar un any els exercicis espirituals que el Papa fa amb la cúria.

Són pinzellades d’un gran Papa la figura del qual la història no farà més que engrandir.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ12 Octubre, 2014

El maig de l’any passat el papa Francesc va rebre els participants en l’Assemblea General de les Obres Missionals Pontifícies. Amb el bon humor que caracteritza el seu llenguatge, va saludar el cardenal Filoni dient: «El cardenal té una feina més en aquest temps; és professor. Ve a mi per “ensenyar-me l’Església”. Sí, ve i em diu: aquesta diòcesi és així o aixà… Conec l’Església gràcies a les seves lliçons.»

Penso que també nosaltres, els fidels de l’arxidiòcesi de Tarragona, començant pel seu Arquebisbe, rebem lliçons dels missioners. Ells viatgen a l’altra punta de la terra per estendre el missatge de Jesucrist.

A alguns els pot semblar que això era més meritori fa uns segles, quan no existia l’aviació. Però les distàncies no sols es mesuren en quilòmetres. Deixen enrere una família, un ambient, una cultura i unes comoditats per trobar una altra família espiritual, altres civilitzacions, llengües i costums, i, sovint, penúries i perills.

De tant en tant la premsa ens porta notícies de martiris de sacerdots i seglars en països per a nosaltres remots, com Nigèria, Síria, Burundi o l’Iraq, on tants atacs s’han produït a esglésies cristianes en les quals anar a missa representa un acte d’heroisme.

Em sento molt unit als missioners, molts d’ells sacerdots o religiosos, escampats pel món, i llegeixo quan puc relats que ens envien, habitualment aprofitant el contacte permanent que tenen amb la Delegació Diocesana de Missions, que tant treballa en col·laboració amb ells.

També m’emociona llegir cròniques en revistes missioneres. Com a exemple en cito una de l’emblemàtica publicació Mundo Negro dels missioners Combonians. Es va publicar en el número d’abril. Juan José Aguirre és bisbe de Bangassou (República Centreafricana). Quan escriu acaba de viure un cop d’Estat, un conflicte en el qual explica que els van destruir moltes instal·lacions religioses i els van robar els vint-i-nou vehicles que tenia la diòcesi per atendre un territori molt ampli. Comenta: «Ens quedem tots a peu. I seguim el nostre treball pastoral amb alegria.» Esmenta encara que, enmig de la rancúnia entre grups religiosos i tribals que es va instal·lar al país, semblava un miracle que en el seu camp de futbol continuessin jugant vint-i-dos joves barrejats: musulmans, catòlics, protestants, sense distinció de credos, races ni tribus.

Com podem ajudar els nostres admirables missioners en el seu treball inesgotable? Sens dubte amb la pregària i amb les aportacions econòmiques. Ells són els nostres braços ja que formem part d’un mateix cos, que és el de Crist.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ5 Octubre, 2014

Aquest diumenge comença un Sínode Extraordinari sobre la Família, convocat pel papa Francesc fa un any, que es preveu que duri un parell de setmanes (del 5 al 19 d’octubre). El títol que l’encapçala és: «Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització.»

Només hi ha un precedent d’una reunió episcopal convocada pel Papa per abordar exclusivament aquest tema de la família: l’Assemblea General Ordinària de 1980 impulsada per Joan Pau II, de la qual va emanar l’exhortació apostòlica Familiaris consortio el 1981.

Durant l’any transcorregut des del seu anunci fins a la celebració, els preparatius del Sínode han estat intensos. Volent que la participació fos molt àmplia, la Santa Seu va enviar a les Conferències Episcopals un qüestionari exhaustiu perquè els bisbes hi poguéssim fer les aportacions que creguéssim convenients. No es tractava d’un sondeig, o d’un referèndum, sinó d’una recollida d’experiències, ja que el Sínode intenta trobar respostes pastorals.

Quan es va anunciar ja es va dir que no s’abordarien assumptes de doctrina, que ha estat recollida pel Magisteri en múltiples ocasions. El que es busca és escoltar els problemes i expectatives que viuen moltes famílies i mostrar-se a prop d’elles, oferint-los de forma creïble la misericòrdia de Déu.

Els mitjans de comunicació han simplificat l’objectiu de la reunió reduint-lo a si s’admetrà a l’eucaristia les persones divorciades i tornades a casar. És cert que s’abordarà aquesta qüestió, amb l’esperit invocat pel Papa quan va dir que «l’eucaristia no és un premi per als perfectes, sinó aliment per als febles». Però el temari és més ampli, ja que són molts més els temes que afecten la família, des de la seva concepció mateixa fins a les relacions entre els seus membres.

Els qui tenim una certa edat hem vist molts canvis en aquesta primera institució social. La família tradicional, en què diverses generacions vivien en una mateixa casa, sobretot en els ambients rurals, ha estat substituïda per unitats familiars més petites, a vegades monoparentals, segons una expressió moderna. I la fe que es transmetia de generació en generació, es troba ara amb fissures, com baules trencades d’aquesta cadena.

L’Església, en comptes d’enyorar el passat, es preocupa de fer front als problemes actuals. I en aquest Sínode, de manera particular, d’ajudar els qui necessiten una orientació perquè imperi l’amor, l’adhesiu que cohesiona les famílies.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ27 Setembre, 2014

Aquest dissabte, 27 de setembre, s’ha celebrat a Madrid un esdeveniment que suposa una alegria per a l’Església i que per a mi representa una emoció particular: la beatificació d’Àlvar del Portillo, primer successor de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer al capdavant de la Prelatura de l’Opus Dei.

La sort d’haver conviscut amb ell onze anys a Roma, des de la meva arribada a la Ciutat Eterna, l’any 1962, coincidint amb l’inici del Concili Vaticà II, m’ha portat a acceptar la invitació a pronunciar diverses conferències que m’han sol·licitat sobre la figura d’aquest nou beat. Són records de la meva joventut —vaig arribar a Roma quan tenia 18 anys— però també reflexions de la maduresa, quan he pensat en les qualitats que l’adornaven i en les seves virtuts, exercides amb heroisme enmig de la vida ordinària.

Vull compartir amb els seguidors d’aquesta glossa Als Quatre Vents les notes més excel·lents de la seva personalitat, que he posat en relleu en aquestes intervencions, sense deixar d’advertir que el beat Álvaro del Portillo no és només una referència per als fidels de l’Opus Dei, sinó patrimoni de l’Església sencera.

Encara que en podrien ser més, destacaria de la meva experiència amb ell, algunes notes principals, començant per la de la seva senzillesa. Era la més destacada per als qui sabíem què representava qui va ser durant quaranta anys la mà dreta del fundador. Mai no es va donar la més mínima importància, sinó tot al contrari: la seva aspiració era passar desapercebut.

La seva serenitat era una altra nota destacada. Mai no el vaig veure perdre-la ni un moment, ni mai no el vam veure enfadat o angoixat. Tampoc recordava amb rancor episodis de la seva vida tan dramàtics com quan li van obrir el crani colpejant-lo amb una clau anglesa, en sortir de fer una catequesi a Vallecas, o a la presó de San Antón, de Madrid, durant la guerra, quan diverses vegades li va ser posada una pistola a la templa simulant la seva execució.

La seva fidelitat a la vocació de lliurament a Déu i la seva lleialtat amb sant Josepmaria van ser un exemple. Com el seu amor a l’Església i els seus esforços en servir-la, treballant durament en el Concili Vaticà II i en secundar totes les iniciatives dels pontífexs. La presència de Joan Pau II a la vetlla de les seves restes mortals és símbol de com n’era, d’apreciat el seu treball efectiu i discret.

Com molts tarragonins, agraeixo a Déu la possibilitat de viatjar a Madrid per a assistir a la beatificació d’aquesta gran personalitat de l’Església del nostre temps.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

Newer Posts

Arxius de església | Pàgina 4 de 4 | Diari La República Checa

xxx Partners

JAUME PUJOL: “Beatificació de Pau VI”

JAUME PUJOL: “Admirables missioners”

JAUME PUJOL: “Sínode sobre la família”

JAUME PUJOL: “Beat Àlvar del Portillo”