04. Maig 2024

Arxius de erc xavier puig | Diari La República Checa

REDACCIÓ27 Agost, 2017

Ben aviat els tarragonins tindrem ocasió de respondre si preferim viure al país gran (el Regne d’Espanya) o al país petit (la República Catalana). De vegades es diu que “Catalunya seria un país massa petit i que per tant quedaria condemnada a la irrellevància en cas d’independència”. Em proposo rebatre-ho. I ho faré amb un argument bastant poc èpic, però molt pràctic i farcit d’implicacions. Sostinc que és preferible viure en un estat petit que no pas en un de massa gran perquè ofereix més avantatges econòmics i democràtics. Heu de saber que m’inspiro, entre d’altres, en les tesis de Gary Becker, premi Nobel d’economia.

Abans que res: Catalunya (7,5M d’habitants) és un país gaire petit? Doncs en comparació amb Espanya (46,5M), ho és. Però té una mida similar a la de països com Finlàndia (5,2M), Dinamarca (5,4M), Suïssa (7,5M) o Suècia (9M). Si fos independent, ocuparia la posició 94 d’un total de 196 països. En aquest article veig raonable establir el tall entre grans i petits al voltant dels 20M d’habitants.

La idea és senzilla: les nacions petites són econòmicament més competitives, més àgils davant els canvis mundials i representen millor llurs poblacions que no pas els estats grans, cada cop més ineficients, pesats i allunyats de la gent. Uns avantatges que abans de la 2a Guerra Mundial tenien poca incidència. En aquell context, com més gran i fort era l’Estat, més mercat oferia -atès que les fronteres d’estat i mercat eren les mateixes-. Poc a veure amb la situació a dia d’avui, en que l’economia mundial està estretament interelacionada i el mercat és, cada cop més, el món.

Per això els països petits tenen un important avantatge competitiu: poden especialitzar-se en els nínxols de mercat que millor posicionin els seus productes i serveis (nínxols que sovint són massa petits per a que els països grans puguin ocupar-los). En paral·lel, aquests països de mida modesta són més flexibles i adaptables als canvis provinents de l’economia globalitzada, com per exemple les crisis, les fluctuacions o els canvis de model productiu. És allò d’adaptar-se o morir!

I si portes enfora el país petit guanya competitivitat i adaptabilitat, portes endins millora substancialment la seva cohesió social. En efecte, en contextos democràtics, les nacions petites tenen poblacions més homogènies a les quals és més fàcil representar millor. La proximitat de l’administració, la confiança política i la participació ciutadana tenen un millor context d’oportunitat i estímul.

Amb un exemple: si els tarragonins tinguéssim un estat petit al nostre servei, seria més fàcil disposar d’un rodalies puntual i en condicions perquè la demanda ciutadana seria majoritària i els polítics els tindríem més a prop -i pobres d’ells si no ens fessin cas!-. Bé, també perquè disposaríem de molts més recursos per a les nostres infraestructures, clar. Un altre exemple ferroviari: segurament ja tindríem en marxa el corredor del Mediterrani, cosa que ens permetria ser un node comercial més competitiu per generar riquesa i treball. Un altre dia parlem d’aeroports, si voleu.

Així s’entén millor que dels 10 països amb més renda per càpita del món -els que generen més riquesa-, 9 siguin petits (17 sobre els 20 primers, si ho preferiu). També que dels 10 països amb un índex de Gini més equitatiu -els que reparteixen millor la riquesa-, 9 siguin països petits (18 sobre els 20 països més igualitaris). Resultats que no disten dels que trobaríem si cerquéssim indicadors de felicitat o desenvolupament. Vaja, que resulta que la mida sí que importa, només que no com alguns s’esperen.

Xavier PUIG
Regidor d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

 

 


REDACCIÓ3 Març, 2017

OPINIOFa poc més d’un any que el PSC de Tarragona va decidir fer vincle de govern amb PP i UDC, l’aliança més conservadora que ens puguem imaginar. La nostra ciutat obria el camí que després seguiria el partit de Susana Díaz entregant les claus de l’Estat a Mariano Rajoy. Aquest acord de dretes va ser irònicament anomenat “pacte de la catifa”. L’objectiu no era combatre la corrupció sinó defensar els grans projectes de ciutat. Vegem-ho, doncs.

Xavier Puig
Xavier Puig

Els Jocs del Mediterrani 2017 han fracassat. En el seu lloc tenim uns Jocs pel 2018, amb la mateixa fumarada d’incerteses que en el primer cas, però amb molta menys credibilitat i moral que abans. La responsabilitat del desastre és compartida. És cert que l’Estat ha girat l’esquena a Tarragona, que sí ha pogut comptar amb la lleialtat de la Generalitat i la Diputació. Però també és cert que el govern socialista (i popular) ha errat la planificació en totes les seves vessants. Allò que ens venien finalment era fum.

Sentir que Ballesteros disculpa l’actuació de l’Estat amb Tarragona fa certa vergonya. La cantarella del “pobre govern en funcions” no cola; un govern en funcions té vàries formes per garantir el finançament. I si no les tingués (que les té), el PP ha disposat de molts anys de govern sense funcions per materialitzar els seus compromisos i no ha volgut. Tots dos, el govern central i municipal, han tingut temps de sobres per enllestir llurs respectives obligacions, de manera que les excuses valen poc.

El “pelotazo” de Santa Gadea s’ha desplomat. I aquesta era la gran aposta del trident de la catifa per a gestionar el llegat dels Jocs. Hem treballat molt per evitar aquesta barbaritat, i el resultat ha valgut molt la pena. Hem aturat un projecte que suposava regalar 150 milions d’€ dels tarragonins a una empresa privada de Madrid. El problema rau en què el govern encara no té massa idea sobre com gestionar el llegat dels Jocs. Ara faltarien 4 mesos per la celebració dels Jocs: us n’adoneu del grau d’improvisació?

El macroprojecte urbanístic de la Budellera, amb el suport del govern i la nostra oposició, ha patit un fort revés. El que és més preocupant és veure un govern tant d’esquena als interessos de la ciutat. Segurament aquest fracàs n’assenyala un de més profund: el govern socialista no té intenció de recuperar el centre de la ciutat i cohesionar-lo amb ponent. I aquest sí que era un projecte de ciutat de veritat!

Per acabar, l’ombra de la corrupció d’INIPRO s’estén sota la catifa. És molt desagradable pensar que hagi pogut haver una campanya de promoció de l’alcalde Ballesteros finançada amb els diners de serveis socials, tal com assenyala la interlocutòria judicial. La decisió del jutge d’ampliar la imputació a la consellera Floría i mantenir la de l’alcalde només fa que afegir gravetat a la sospita.

Encara que desafortunades de nou, no em sorprenen les paraules del tinent d’alcalde Prats -conseller a qui admiro per altres qüestions-: “El jutge d’INIPRO que determini el que vulgui; el pacte de govern està per sobre”. Suposo que era una forma de celebrar i refermar el compromís de la catifa en el seu primer aniversari. Una fotografia que ja no compta amb el Sr. Fernández, que no sé per quina suma de les raons esgrimides en aquest article va decidir abandonar el vaixell pocs mesos després de pujar-hi. Nosaltres seguim treballant per construir una alternativa d’esquerres oberta i honesta. El projecte faraònic que realment mereix Tarragona és el canvi.

Xavier PUIG
Regidor d’ERC-MES-MDC