REDACCIÓ1 Maig, 2018
‘Hola, sóc Murielle Reig, presidenta de l’Associació Oncològica Dr. Amadeu Pelegrí. Estem organitzant una gala benèfica i ens falta un presentador”. Així ens vam conèixer Murielle i jo. D’això fa 7 anys. Vaig trigar 3 segons a dir-li que comptés amb mi si em considerava útil. Des d’aleshores, m’he convertit en el presentador ‘oficial’ de la gala anual de l’associació. I la col·laboració s’ha anat estrenyent fins al punt de considerar-nos una família.
Murielle era el motor de l’associació. La seva ànima. El seu caràcter – molt suís – la distingia. La seva personalitat la feia diferent. De fet, ella era diferent. Era amiga dels seus amics, aconsellava quan calia i renyava quan entenia oportú. Estic orgullós d’haver-la conegut, haver compartit converses íntimes i personals, però sobretot per haver-me donat l’oportunitat d’aprendre (molt) de la seva experiència. Era la meva amiga i la presidenta de l’associació que em va fer primer soci d’honor.
Fa dies que sabíem que no es trobava bé, però la seva valentia i fortalesa no ens permetien conèixer, amb exactitud, la gravetat de la situació. Era una dona de ferro, lluitadora, tossuda, agraïda i positivista de mena. Estava en l’aeroport de Budapest quan vaig rebre una trucada alertant-me del seu delicat estat de salut. La (mala) notícia em va trencar per dins.
Avui, 32 hores després, la Murielle ens diu adéu en silenci i acompanyada dels seus éssers estimats, a qui envio una forta abraçada. Confesso no tenir paraules per expressar exactament el que sento. És quelcom que va i ve de la tristor a la ràbia. Em sento impotent i, alhora, cabrejat. La seva pèrdua és una injustícia. Per què ella? No paro de preguntar-m’ho, sense obtenir cap resposta (vàlida).
Murielle se’n va i ens deixa un tresor que s’haurà de cuidar més finament que mai. L’associació és el seu millor llegat i col·laboradors, de ben segur, que no li fallaran. Avui és dia de dol, de tristor, de llàgrimes, però estic segur que sabrem donar la volta. A la Murielle no li agradaven els drames ni les situacions (exageradament) melancòliques.
La vida és així i nosaltres hem d’intentar que la seva petjada es perpetuï. Aquest és el meu compromís, el nostre compromís. Gràcies Murielle per tot allò que vas voler compartir amb mi i per la confiança que vas dipositar en la meva persona. Fins sempre amiga i gràcies per la teva lliçó de vida i valentia. Tinc en cor encongit. No vull plorar, però no puc amagar que el cop ha estat esfereïdor… Quina injustícia Déu meu…
Descansa en pau!!!
El teu amic
Ricard
