16. Maig 2024

Arxius de article opinió | Diari La República Checa

REDACCIÓ21 Novembre, 2014

Per fer una anàlisi assenyada de la situació política catalana cal abandonar la rauxa amb data de caducitat dels escarafalls, les declaracions de sobirania, els processos participatius, les impugnacions i les rodes de premsa.

El que es cou políticament a Catalunya ara mateix és un canvi de règim. El pujolisme, el règim democràtic que desembarcà fa un terç de segle a la que aleshores era la regió més rica d’Espanya, ha deixat la Generalitat endeutada, engreixada i paralitzada, símptoma inequívoc d’un règim esgotat. I ens llega la aristoburocràcia més subsidiada i cara d’Europa.

Aquest règim, que humilment resumeixo amb Convergència Republicana (CiU i ERC sempre han tingut majoria absoluta al Parlament), va saber llegir la situació de crisi (els balanços canten) i va impulsar un canvi de règim a l’escalfor de l’amenaça del rescat a Espanya. No per millorar la situació de la Generalitat o la nostra, la dels catalans, sinó per cobdícia, per perpetuar-se al poder. Exactament el que passà amb el procés de reforma de l’Estatut: les institucions i els ciutadans al servei dels partits. L’eterna patrimonialització de Catalunya, com si Catalunya i pujolisme fossin la mateixa cosa. Els amos de la nevera.

I quin canvi de règim ens proposa el pujolisme? Ho podem veure a la multimilionària campanya de la governamental “societat civil” amb eslògans amb els que majoritàriament tots podem estar d’acord. Campanya que, per cert, no detalla una sola llibertat que no tinguem ja i que hom pensaria que ens manquen veient els avatars digitals amb el “jo vull ser lliure”.

Primer, els eslògans naïf per suavitzar la veritat que s’amaga darrera de la màscara pintada de groc: “vull un país amb gelats de postres” i “on només plogui els dies de cole”.

Desprès, la propaganda: “un país donde los trenes no me dejen tirado” promesa feta pel règim de la Línia 9, una línia de metro anunciada fa disset anys per 1.920 milions d’euros, que ens ha costat 20.000 milions d’euros i encara no arriba a l’aeroport; “on s’escolti l’opinió dels ciutadans” d’un règim que no ha fet ni una (ni una!) sola consulta sobre llurs competències en 33 anys; “amb una llei electoral amb llistes obertes” des de l’única comunitat autònoma que no té llei electoral per interessos del règim; “des d’on pugui volar arreu del món sense fer escales”, dels d’Spanair, els qui volien tenir una estructura d’estat en forma d’aerolínia i van cremar centenars de milions mentre aerolínies similars triomfaven arreu; “con una sanidad sin listas de espera” des de la Generalitat, la segona comunitat autònoma en despesa per càpita i a la cua en despesa sanitària perquè prioritzen la construcció nacional (a tall d’exemple, la pseudoagència d’espionatge nacionalcatalanista ha multiplicat per cinc el seu pressupost).

Pel que fa a gestió pública, un nou país promès pels que han convertit la Generalitat en el segon problema dels catalans.

I pel que fa al moll de l’ós de la ideologia vuitcentista de Convergència Republicana, dues andanades:

Primera, “un país amb escola en català”, és a dir, sense castellà; del mateix règim que porta els seus fills a escoles bilingües o internacionals; del mateix règim que ara diu que l’àrab serà vehicular, és a dir, del mateix règim que mai confessa que tot menys el castellà.

Segona, “un país que llegeixi més” i “que s’aixequi ben d’hora”, eslògans absolutament sorprenents si no és des d’una certa visió supremacista per la qual els “espanyols” són analfabets i dropos. Per desprès mirar d’arreglar-ho amb “un país que tenga buena relación con Espanya”. S’ha de ser cínic!

Quina confiança pot inspirar un canvi de règim impulsat pel propi règim pujolista per perpetuar el mateix règim pujolista?

Quina confiança pot inspirar un canvi de règim per perpetuar el mateix règim que fa promeses idíl·liques sobre temes que ja són competència de la Generalitat i en els que s’han demostrat com el pitjor govern autonòmic d’Espanya?

Per últim, un règim que, com els mals governs, busca un enemic a qui culpar de tots els mals. Desprès de l’”Espanyaensroba”, amortitzat per la confessió de Jordi Pujol, s’han instal·lat en l’”Espanyanoensdeixavotar”. Dit pels que demà mateix poden convocar eleccions legals i amb garanties democràtiques i anar en llista conjunta “de país” (sic). Però clar, molt abans que el nou país queda clar que alguns volen preservar la seva cadira per molt que es posin la disfressa de salvadors de les essències democràtiques. I encara van tirant del “tant de dia com de nit, la culpa és de Madrit”. Quina confiança pot inspirar un règim que, podent convocar eleccions sanglota dia sí dia també que “no ens deixen votar”?

Volen votar per canviar de règim? Deixin de ploriquejar, aparquin els botifarrèndums i convoquin eleccions. I canviem de règim. I comencem a parlar de trens, d’hospitals, d’escoles, de biblioteques… Que a Tarragona tenim unes quantes coses a dir.

Ves per on, encara haurà servit per alguna cosa tot aquest “prusés”.

Jordi ROCA
Diputat al Parlament


REDACCIÓ21 Novembre, 2014

El grup d’ICV-EUiA ha dut al Parlament una proposta de resolució perquè la Sensibilitat Química Múltiple (SQM) sigui reconeguda, finalment, com a malaltia, i els afectats pugin rebre un tractament digne. Els ecosocialistes demanem també que es doti l’hospital Joan XXIII amb una unitat de diagnòstic, i que es destinin fons a la recerca sobre aquest grup de patologies.

M’agradaria, amb aquest motiu, parlar més en primera persona sobre la vida quotidiana dels afectats per la malaltia, perquè jo mateixa sóc afectada de Sensibilitat Química Múltiple i d’Encefalomielitis Miàlgica-Síndrome de Fatiga Crònica. Les meves afeccions es resumeixen amb les sigles SQM i EM-SFC, però la realitat és que, a banda d’això, sobre el desenvolupament de la patologia ben poca cosa se’n coneix. D’aquí que no es reconeguin, encara, com malalties igual que les altres, i que el seu tractament sigui tan deficient. Les afectades i els afectats ens trobem en una situació d’abandonament sanitari total, absolut i sistemàtic.

Fa més d’un any em van donar l’alta de la unitat de EM-SFC de l’Hospital Clínic de Barcelona, perquè ja no residia en aquella ciutat. Una manera com una altra de fer retallades. Em van derivar a la (pseudo) unitat de SFC de l’hospital Joan XXIII, cosa que significa que vaig deixar de rebre qualsevol mena d’atenció. Aquesta unitat en qüestió està dirigida per un reumatòleg que no té cap mena d’idea sobre Encefalomielitis Miàlgica o Sensibilitat Química Múltiple, i la seva ignorància en aquest sector representa un perill greu per a la salut dels pacients. A la primera visita em va receptar un antidepressiu molt potent, sense escoltar el que li deia de la meva hipersensibilitat i reactivitat als medicaments, i l’absència de depressió que jo presentava. A la segona visita em va proposar, com a cura de les meves malalties, ‘caminar més i anar a la piscina a nedar’. Aquest home no tenia en compte una cosa elemental: a les piscines hi ha clor, que és un dels productes químics que mes reaccions de rebuig provoca. Dit d’una altra manera: se’m convidava a anar corrents cap a una intoxicació de greus conseqüències, sense comptar la seva ignorància del fet que l’esforç excessiu pot provocar un pitjorament dràstic en la salut dels pacients.

Des d’aleshores no rebo cap mena de seguiment. Els afectats ens acostumem a empassar-nos les crisis sols, aïllats a casa, sense poder baixar del llit, mirant com passen els segons, els minuts i les hores. I si en un moment donat, quan no podem suportar més una crisi ens apropem a urgències, ens envien sistemàticament a psiquiatria. No han entès res de res. Només gràcies a l’ajuda de companys (de sindicats, del partit, d’associacions), vaig poder assabentar-me de l’ús de les mascaretes, quan la necessitat de respirar sense posar-me encara més malalta es va tornar crònica i urgent. No hauria de ser una unitat de professionals, formats i experts en aquestes malalties qui hauria d’ajudar-nos, orientar-nos, oferir-nos cures pal·liatives o, per què no, guarir-nos? No hauria de ser CatSalut qui hauria de finançar les mascaretes, com es financen els tractaments d’altres patologies?

Necessitem una sanitat pública també per a les nostres malalties; necessitem algú que ens ajudi a millorar la nostra salut, necessitem suport per fer front a la situació complicada d’aïllament que suposa patir EM-SFC i SQM. Cada cop som més els afectats i les afectades, perquè cada cop l’aire que respirem és més brut, més tòxic, perquè cada cop fem servir més productes ultratòxics com ara ambientadors, productes de neteja massa concentrats i perfumats, etc… i la urgència que es reconegui la malaltia (SQM però també la EM-SFC de debò) és real i ben vital. Encara són poques les persones que es passegen pels carrers amb mascareta, però cada cop serem més, perquè cada cop l’aire que respirem és més tòxic i la nostra tolerància minva.

Aquestes malalties incapaciten, físicament i mentalment. No importen els estudis o les qualitats professionals de què disposi una persona que ho pateix -en el meu cas INEF, màster i doctorat en sociologia- avui dia només puc fer sortidetes de tant en tant amb la càmera penjada al coll, deixant ben lluny les meves passions que eren l’escriptura i la naturalesa. Ara com ara he de buscar un lloc on viure, al camp o a la muntanya, per tal de fugir de la mascareta.

Les malalties m’han robat tot això. Li poden robar a qualsevol. Per això cal que, entre tots, hi fem alguna cosa. I això passa per un reconeixement oficial de les malalties, amb seguiment mèdic públic, professional i de qualitat.

Genoveva SEYDOUX
Fotoperiodista