REDACCIÓ21 Febrer, 2017
Ara fa uns dies vaig llegir una crònica d’un periodista que admiro, que començava fent referència al fred de les institucions centenàries. Doncs bé, fa uns anys que treballo en una d’aquestes institucions, i ja fa un temps que em pregunto per aquesta qüestió. Per què fa fred en les institucions centenàries?. En aquests espais el temps queda atrapat, però en molt poques ocasions, recordat. Dedueixo que fa fred perquè no es té confiança en el saber fer dels altres, perquè el temps passat no s’ha gaudit, perquè l’hospitalitat la mantenen en temperatures gèlides, perquè es deixa refredar la tebiesa dels encontres. El problema, no és que es menyspreïn els gestos, és que aquests no es gaudeixen; l’hospitalitat rep a qui vol estar, mentre que l’hostilitat rebutja sense més.
Deia un filòsof que tota llengua, referint-se al llenguatge, permet una altra vida, i aquí per mantenir el fred, mantenim aquestes altres vides i altres llenguatges en el congelador del record. Sembla que només sigui l’ara, el que realment importa, consumint-lo a tota presa. Crec parar compte, que en alguns casos per recordar-lo, el fiquem a un refrigerador industrial, deixant que el fred s’apoderi de la memòria. És una llàstima que així com passa amb els vins, el temps passat, no s’enceti per gaudir d’aquest.
La tebiesa de la vida, de la vida d’un infant, té sol, aigua i terra, però la mandra hostil de l’egoisme, acompanyada de la desapassionada lògica d’alguns, fan que s’oblidin i deixin fermentar, tantes vides com vins hi ha, però desafortunadament, aquests perduraran a l’ombra, per mai més encetar.
Aquests dies ens preparem per temps de flors, temps de primavera, deixant el fred de l’hivern i la tardor per aquí uns mesos. Mentre escric, em torna el fred de les institucions centenàries, i m’acaloro pensant a aprofitar el sol clar i la llum d’aquest temps de primavera, per viure i recordar esquinçalls d’unes vides dramàtiques, que en diferents instants vàrem responsabilitzar-nos d’acompanyar.
Armand MEDINA
Educador Social
